dimecres, 14 de març de 2012

La (in)justícia (2)

En primer lloc, permeteu-me dir-vos que no pretenc que aquesta entrada agradi més o menys que la darrera. Possiblement aquesta sigui el punt i seguit d’aquella però, parla de coses relativament diferents. 

I és que, sento i llegeixo cada vegada més, que la justícia no és justa. Sense anar més lluny, un tweet on llegia que valdria la pena arxivar el cas Urdangarín perquè tothom sap com acabarà. No és el primer que m’arriba al respecte. D’altra banda, no fa massa dies, passant pel costat d’un quiosc sentia un que li deia a un altre “I a més, tenen la vergonya de dir la veritat”. Ambdues afirmacions, mereixen una reflexió. 

En primer lloc, sí, tenen la vergonya de dir la veritat. Els presumptes culpables, no tenen inconvenient en dir la veritat tot i saber que està malament. O bé diuen la veritat, o neguen l’obvi. I no passa res. No sé què és pitjor. Negar l’evidència o dir la veritat perquè tenen clar que 1) no els passarà res i/o 2) encara quedaran com a gent honesta que diu la veritat. Fabulós. Pel cas d’aquesta afirmació, no recordo de qui parlaven però, em va quedar que n’era un de gros. 

En segon lloc, per què donar tantes voltes amb aquestes coses si al final tothom sap com acabarà? Fet que porta a reflexionar sobre la (in)justícia en diverses línies. La primera, amb la mà d’expedients que tenen els jutjats i amb el saturats que estan, cal destinar recursos a processos que hom sap com acabaran? Per posar un exemple, el cas Millet. Val la pena fer durà tot això? Valia la pena el cas Camps? I val la pena el cas Urdangarín? O, per contra, més valdria que es tanquessin aquests casos i s’anessin pels que hi ha possibilitats de fer pagar al presumpte culpable? 

La resposta, ni és fàcil ni la tinc. Des d’un punt de vista pràctic, potser valdria la pena treballar amb els casos que es pot fer pagar condemna. Els casos -diríem- anònims o mal posicionats. Però, és això la justícia? Amb els jutjats saturats, si féssim això, guanyaríem temps i recursos (productivitat) però, fora evident que no tothom seria igual davant la llei. Quin dilema, oi? O és que algú pot afirmar que tothom és igual davant la llei? 

Un parell d’exemples. Llegeixo a El Punt Avui: “Condemnen dos mossos a dos anys de presó per robar 20 euros”. I, d’altra banda, quants milions d’euros diuen que van desviar Millet i Montull del Palau? Les matemàtiques no han sigut mai el meu fort però, fent una regla de tres... Espanta, no? Però clar, com sembla, la llei, la justícia, no és igual per a tothom. Es trenca aquell vell article de la constución (la que ens empara com a espanyols que som per voluntat pròpia) que diu: “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”. #oletu 

En fi, cada dia ho tenim més clar: això de la (in)justícia és un circ. Tant de bo no hi tingui mai cap afer perquè de ben segur que perdo alguna cosa. La justícia és cega, sorda, inolora... vaja, entenc que no disposa de cap dels 5 sentits per intentar captar-ne l’essència. Trist però cert. I més trist encara, formar-ne part i no fer res per a canviar-la. 

Per acabar, una recomanació de pel·lícula d’una pel·lícula que, precisament, parla de la justícia; de l’americana en aquest cas i, més concretament, de la pena de mort: La vida de David Gale. Si em voleu fer cas, mireu-la i reflexioneu-hi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada