dimecres, 9 de maig de 2012

Els EAP

La setmana passada vaig anar a l’Equip d’Assistència Primària; coneguts popularment com EAP. Només hi vaig perdre un quart d’hora perquè vaig decidir marxar. La primera reflexió que molts pensareu és: “si tant malament et trobessis, t’hauries esperat”. Cert. Per sort, que sàpiga i que duri, no tinc res greu. Però la història va començar el passat 10 d’abril i desconec quan acabarà; amb sort, potser el proper 22 de maig. 

El fet és que, malgrat no m’ho noti, sóc nerviós, patidor, m’angoixo... etc. Tot allò que es coneix amb “són els nervis”. Segurament. El fet és que des de fa temps que el cor, tot plegat, fa alguna cosa rara. Fruit d’això, vàrem decidir fer un electrocardiograma. En principi tot correcte; coses del nervis. 

El dia 10 d’abril tenia hora per comentar els resultats. Després d’esperar-me el corresponent quart d’hora o mitja hora, em diuen que no va el sistema informàtic i no poden veure els resultats. Fantàstic. Evidentment, no és culpa de ningú que això falli; pot fallar. Sóc informàtic i us ben asseguro que pot fallar. Per què fer-me esperar? No ho sé. 

Bé, tant se val, ja demanaré hora un altre dia. Deixo passar una setmana perquè havia de fer reunions per veure si podíem fer alguna cosa per Catalunya i hi vaig donar prioritat. Malament! Això continuo estant igual. Però, en fi, vaig demanar hora per la setmana següent, el 26. 

Arriba el 22 o 23, i em truquen que no pot ser, que haurà de ser un altre dia. Bé, cap problema, agafem un altre dia; una setmana posterior. La setmana passada, 3 de maig. Per què esperar una setmana? Bé, per poc que pugui, intento no faltar a la feina per motius mèdics. Entre altres coses, perquè sempre comporta molt temps. Doncs vora les 19.45, entrava el pacient de les 18.50; tenint jo hora a les 19.30... Ho sento, vaig marxar. Per quan torno a tenir hora que a mi em va bé? 22 de maig. Cap problema. 

On vull anar a parar? En primer lloc res a dir en contra dels professionals i equip mèdic. Fins ara, res a dir. Si l’hora s’ajorna tant, precisament, és perquè vull anar-hi en hores no de feina. Però, aquest motiu no és envà. Segons tinc entès, està establer un cert temps per pacient. Amb aquest temps, no es pot atendre bé el pacient i cada visita s’allarga. Jo, que sempre sóc dels que hi vaig a darrera hora, sempre em toca esperar-me un munt (més que si hi vaig a primera). És per això que prefereixo estar el mínim temps possible sense fer res. Una alternativa, seria posar Wifi als EAP a partir del retard a 5 minuts, per exemple. Passen 5 minuts de la teva visita i encara no t’han atès? Se t’habilita un compte per poder navegar fins que caduca la sessió? Quan caduca? Quan t’hagin visitat. 

Penso que així guanyaríem temps tots plegats. No sé si coneixeu què és el cost d’oportunitat. Bàsicament, és el que deixes de fer per fer una altra cosa. Independentment que si estàs malalt has d’anar el metge, per segons quines coses no pot ser que, encara, hagi de ser presencial per una banda, i que et condicioni tant de temps per altra. Imagineu, per exemple, que et refies del timing i t’organitzes coses i/o reunions... No pot ser que per una visita de 10 minuts el país sencer perdi tantes hores productives. I dic perdre perquè el pobre metge ja està atenent, la teva visita i diagnòstic seran el mateixos, i, tu estàs aturat sense fer res a una sala d’espera; dit d'altra manera, per invertir més o menys temps en l'espera, no variarà el resultat final (aquest punt és important entendre'l i no creure que anar el metge és perdre el temps). En termes absoluts, quant treball es deu perdre a les sales d’espera? Quanta riquesa? Quant es deixa de produir? I em sembla que no estan les coses per quedar-se sense fer res. 

Però la solució definitiva -o part-, seria la independència. Més recursos, més professionals com els que hi ha ara, menys ràtio per metge i/o més temps per pacient. Crec que només aleshores es podrien complir els horaris i ser tots plegats més productius. Ser un país més productiu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada