dissabte, 5 de maig de 2012

Els nous independentistes

I després dels nous rics, els nous catalans i els nous pobres arriben... (en aquest punt aniria un so d’aquells de bombos acabat amb un de platerets) els nous independentistes. I ho celebro! Mica en mica, l’independentisme va fent forat a la societat catalana. Tot ha crescut un nivell. Els que érem independentistes, no ens hem mogut de lloc però, alguns dels catalanistes ja són independentistes, alguns dels federalistes també... Com els que deien que ni sentir-ne a parlar i ara comencen a entrar en el debat. Ho celebro, de veritat! 

Anem, a passos de tortuga i, a saber si quan tots, o la massa social que ho faci possible, ho tinguem clar, serem a temps a salvar Catalunya. El temps ho dirà. Tristament, la gent no ho veu o no ha començar a veure fins que la situació -i no crec pas que hàgim tocat fons- és cada vegada més insostenible. Ja ho diu aquella màxima: quan pitjor, millor. El preu que haurem de pagar! 

I dic que no hem tocat fons perquè crec que la cirereta del pastís serà quan Catalunya sigui intervinguda de manera pública. Molt recomanable les entrades 'Aventura o derrota per asfíxia' i 'La intervenció de Catalunya' de Salvador Garcia del seu bloc. Bé, tot el bloc en si ho és perquè expressa i explica perfectament el que està passant. A més, per sort o per desgràcia, es va complint el que anuncia. 

I serà una mala notícia? En un país normal sí; per Catalunya... si ho fan la setmana següent que no esperin 15 dies. Com deia, quan pitjor, millor. Quan abans la societat catalana es desperti i ho vegi clar, menys llençols perdrem en la propera bogada. Aleshores què? Eleccions? El president Mas, ignorant el conte de Pere i el llop, ja ha amenaçat en fer-ho.

Amb tot, vagi per endavant una pregunta: si es fan eleccions anticipades, per què seran? Si ens han de tornar amb la bandera i la tonteria del pacte fiscal, millor que no les convoquin i no perdem més el temps. Que les darrers eleccions, als catalans, ens va costar un dineral. Si han de ser per anunciar-nos que “si els catalans ens fan confiança iniciarem la transició nacional”, també s’ho poden estalviar. Els punts sobre les “i”. Si, arribat a aquest escenari, han de convocar eleccions, que siguin amb les coses clares. Si s’arribés a aquest punt, CiU hauria (si és que pensa amb Catalunya i els seus ciutadans) de posar en el seu programa electoral un full de ruta clar i, tant important com això, un calendari. Hauria de, per una vegada a la vida, prescindir de l’eterna ambigüitat. Havent passat ja per Cícons, els Lotòfags, Circe, Lestrígons, Ciclops, Eòlia, Calipso i Feacis, ja és moment de deixar de donar voltes pel Mediterrani i desembarcar a Ítaca. Alguns fa temps que hi som i ens comencem a sentir sols abandonats. 

I, llavors, què? Què farien els catalans, els nous independentistes? M’agrada creure que votarien a favor de la independència. Celebro i m’ha agradat sentir algunes de les darreres editorials de Jordi Basté de Rac1. No puc dir el mateix d’altres companys seus; inclosos de la mateixa emissora. Del que sí estic segur és que, el dia que siguem independents, els que fa anys que ho veiem clar encara ens haurem d’escoltar -dels nous independentistes- allò de “no entenc què pensava la gent, jo feia anys que ho deia”. En fi, arribat aquest moment, els diré que sí i ho celebrarem igualment conjuntament. De les coses que necessita l'independentisme avui, a banda d'unitat, és humilitat i generositat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada