diumenge, 13 de maig de 2012

La gratitud

L'Àngela és una dona gran. Per a ser més concret, és una àvia que aquest any farà 87 anys. Crec que m’explicava que fa un munt d’anys, un dia va anar a algun tipus de registre i li deien Àngel. Ella, com no podia ser d’altra manera, deia que d'Àngel , a casa seva, no n’hi havia cap. Àngela! L’entenc... A mi, sovint, i sense que m’agradi, em diuen Carlos. No és el mateix però, coi! Tampoc me’n dic! 

L'Àngela porta un marcapassos. Somrient i eixerida, deia rient que no li faltava gaires coses. L'Àngela, generalment quan surt a passejar amb la seva amiga, va acompanyada del seu bastó. Però divendres a la tarda fou diferent. Després de passejar una estona i estar cansada, la seva amiga li va demanar si volia asseure’s a un banc del capdamunt del carrer de Gurb. Just al costat de l’església del Carme. 

D’altra banda, jo em disposava a anar a la biblioteca quan vaig trobar l'Àngela amb la seva amiga. Just quan acabava de passar per davant del forn, vaig veure com una senyora gran queia de cara a terra sense ni tant sols posar les mans al davant. La seva amiga, de seguida va intentar ajudar-la i jo m’hi vaig atansar corrent de seguida. També s’oferí un senyor gran però, finalment, la seva amiga i jo la vàrem poder aixecar i asseure al banc. 

De seguida s’apropà una noia jove demanant què havia passat. De la trompada, li sortia sang de del nas i per sort la noia portava un mocador de paper. Just demanar-li -dins de la gravetat- si es trobava bé, si se sentia marejada i el que es pot demanar en aquestes ocasions, vaig demanar-li si volia que truquéssim a una ambulància o algú. Mentre jo deia això, s’apropava una altre vianant dient que ja estava trucant als municipals i que venien de seguida. El propietari de la botiga de roba, també va venir per oferir aigua o si feia falta quelcom. 

Passada una estona, arribà el municipal i dues senyores més conegudes per l'Àngela. Amb tot, la noia que ens havia donat el mocador de paper i el primer home d’avançada edat ja havien marxat. Com també el de la botiga, que s’ho mirava preocupat des de dins, i el que havia avisat als municipals. Li tornem a demanar si vol una ambulància. L'Àngela diu que no, que en tot cas avisem a algun familiar. Doncs vinga, quin telèfon té? M’ofereixo, no recordo si abans o després d’arribar el municipal, a trucar algun familiar perquè vingui. L'Àngela no volia donar feina a ningú i menys encara a una ambulància! Després de cercar el telèfon de la seva filla la truco. Maleït sia! No agafa el telèfon! 

El municipal, finalment, avisa l’ambulància i l’amiga de l'Àngela va a buscar directament algun familiar ja que tots viuen per la zona. El municipal li demana el nom i la documentació a l’Àvia. “Àngela” li diu ella. “Àngel?”, diu ell? “Ja hi tornem a ser”, devia pensar ella. Jo m’imaginava que el municipal ho feia per veure si el cop al cap l’havia commocionat però, insisteix: “ Àngel?”. En fi... 

Deixant l'Àngela en bones mans, finalment marxo. Fins avui diumenge que em pregunto com deu estar l'Àngela i reflexionant sobre el tipus de gent; hi ha de tot, com és obvi. Agrair enormement l’home gran que va intentar ajudar-nos a aixecar-la del terra. També la noia que ens va oferir el mocador, el que va trucar als municipals i al de la botiga. Com és evident també, a l’amiga i al municipal. Gràcies de tot cor a tots ells. Persones com aquestes demostra que encara n’hi ha de bones. I és d’agrair. Tema apart és el de la filla. Desconec què va passar però em pregunto: deu saber el què li va passar a la seva mare? Deu saber que la vàrem ajudar? No troba estrany que tingui una trucada d’un anònim de la mateixa tarda que la seva mare va caure? No hauria de ser normal respondre a la trucada? Encara que sigui l’endemà? Fins avui, però, no en sé res més. Espero que l'Àngela estigui molt bé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada