dijous, 17 de maig de 2012

Tito Vilanova

Fa dies que hi dono voltes i encara no ho entenc. De fet, hi dono voltes des del dia que es va donar la notícia. Val a dir que, cada vegada més, estic més desconnectat del futbol. No us ho sabria explicar... Cas que mai m’hagi aportat alguna cosa, cada vegada més sento que m’aporta menys i prefereixo dedicar el temps en altres coses. Per exemple, a ampliar coneixements.

El fet és que Tito Vilanova. Per què? Algú ho entén? Sí, sí... Ja sé que tothom, per defensar-ho, bàsicament utilitzarà un parell d’arguments. En primer lloc, el mateix que va utilitzar el mateix Zubizarreta afirmant que si quan mancaven jugadors sempre miraven el planter (cantera no és català!), en el cas de l’entrenador farien el mateix. I, el segona, que això garanteix la continuïtat. Potser sí.

Però, com us deia, no ho entenc. Ja vaig escriure fa un temps que el tema Guardiola cansava molt. Un dels motius que em portava a reflexiona això, és que una persona no pot tenir en escac a un club com el FCB. Vaja, que a pràcticament quinze dies del final de temporada, el FCB s’ha quedat sense entrenador. Quines alternatives tenia el Barça?

Vagi per endavant que, com quan van posar-hi el Pep Guardiola, cal veure què. No cal que avui assegurem que serà com Guardiola o millor, ni tampoc cal que -cas que passi- ens el carreguem a les primeres de canvi com quan es va fer amb el mateix Guardiola. Temps. D’altra banda, no sé si els partits que van perdre el Barça (i la lliga) foren, precisament, els que Tito Vilanova estava de baixa. Per tant, una cosa està clara: Pep Guardiola i Tito Vilanova formaven un equip. Un immens equip; conjuntament amb els seus ajudants. I això s’ha trencat.

D’aquí tot el que no entenc... Creieu que Tito Vilanova seria l’entrenador del Barça si la decisió de Guardiola hagués estat anunciada a l’octubre? Jo tinc els meus dubtes. I, per què plega en Pep i Tito es queda? Es trenca l’equip. El darrer que es va trencar va ser el de Johan Cruyff i Carles Reixach (o Van Gaal/Robson i Jose Mourinho). Hi ha alguna cosa al darrera de tot això? D’altra banda, i si Guardiola s’ha agafat un any sabàtic i Tito, fa el favor al Barça de ser-ne l’entrenador fins que el primer decideixi tornar a entrenar? Dit d’altra manera, el proper és un any de traspàs? Sembla ser que no perquè Vilanova firmarà per un parell d'anys. Tinc moltes preguntes i cap resposta. Al final, potser sí que, senzillament, és el que han dit.

El que està clar és que 1) màxim suport al nou entrenador; 2) màxim suport a la plantilla i 3) crèdit i no n’extraiem conclusions abans d’hora. Si alguna cosa ens ha ensenyat ha mostrat Guardiola és que res garanteix l’èxit però, el treball, el bon treball, l’apropa. De manera que, seguint la mateixa línia de treball (cosa del tot normal en altres àmbits i pràcticament inèdit en el món del futbol fins l’aparició de Guardiola), no s’hauria de notar massa el canvi.

Finalment i, evidentment, donar les gràcies a Pep Guardiola. Més enllà dels títols i tot plegat, per fer descobrir a molta gent que es pot fer la feina bé i, com deia, si es fan bé les coses i cadascú és responsable de la seva feina, l’èxit queda més proper. Com deia aquell, “la feina ben feta no té fronteres”. Tristament, la societat catalana ho havia oblidat i Guardiola ho ha redescobert per alguns. També, gràcies per ser tant gran. El difícil de tot això, és saber plegar. Un altre gran que ho va saber fer, fou el gran Miquel Calçada. Tot plegar, per reafirmar-me en la convicció que més val saber parar quan ets dalt de tot que no pas continuar i posar en risc el record que la gent té d’un.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada