dissabte, 30 de juny de 2012

Baròmetre CEO

Bé, no és la primera vegada que faig una interpretació personal del baròmetre del CEO. La darrera vegada que ho vaig fer, va ser el de la primera onada del 2012; és a dir, l’anterior al que s’ha presentat aquesta setmana. 

Les meves conclusions, vénen a ser les mateixes que en l’anterior baròmetre. Transcric textualment el que vaig escriure. “O bé no s’ha de fer cas d’aquests baròmetres i/o la societat catalana és molt, molt, mooooooooooooolt complexa. Massa i tot. Ja ho he dit en reiterades vegades, Catalunya és un país molt estrany. Amb tot això, cal afegir-hi una altra conclusió que vaig constatant d’ençà d’un temps: la política és molt complicada i jo particularment no entenc un borrall de res del que està passant. Doncs, vinga! Fem una lleugera anàlisi d’algunes de les preguntes i reflexionem-hi. Ep, avís a navegants! No sóc sociòleg ni estadístic i intentaré utilitzar el sentit comú”. Evidentment no se m’escapa que per primera vegada el sí a la independència ja és majoria; 51%. Per contra, només un 21% diria que no. Anem a pams; analitzem algunes de les preguntes i respostes que en la darrera ocasió. 

dimarts, 26 de juny de 2012

La immersió

Ostres, se m’acumula la feina aquest darrers dies! No ho dic per la grata sorpresa de la participació de la darrera entrada sobre l’ANC i l’AMI, sinó perquè tenia ganes d’escriure sobre La Roja, sobre l’actuació del president Mas als EUA... Però, avui, n’ha caigut una de grossa i, tot i no disposar de massa temps, vull escriure sobre el tema. El Tribunal Suprem del país al qual pertanyem per voluntat pròpia, ha emès una sentència en contra de la immersió lingüista. Quina sorpresa, oi?

En els moments de començar a escriure aquestes notes, sento la consellera Rigau a la ràdio. Pel que m’ha semblat sentir, tenim raó. Com sempre. Com sempre, també, ens la donaran. I és que, em sap greu però, m’ho haig d’agafar rient. Rient per no plorar, com és obvi.


dissabte, 23 de juny de 2012

ANC i AMI

La darrera entrada complicada que vaig fer va ser la de tancada una etapa política. Quan dic difícil, no em refereixo a nivell d’escriptura, gramàtica... sinó el simple fet d’escriure-la. D’alguna manera, emocionalment o per por a la mala interpretació. 

Ja vaig dir al dia que va néixer que veia molt d’escepticisme tot això de l’Assemblea Nacional Catalana i l’Associació de Municipis per la independència. En algunes converses mantingudes, personalment defensava la postura que era el camí a seguir per Reagrupament. Ho podeu recordar a la cinquena entrega de l’Organitzem-nos. La idea era tenir presència en diversos àmbits: el social i el polític. Reagrupament hauria pogut desenvolupar les dues branques i així la gent sabria on és i què fa. Ara mateix, segons per què és una associació i segons perquè és un partit polític; així, costa de definir-se i d’explicar-se. 

En aquest sentit, i és una opinió que cada dia que passa trobo arguments per reafirmar-ho, algú està fent això mateix. Qui? Intueixo alguna gran força política però, no ho podria dir amb seguretat. És aquí on entra la dificultat de l'entrada. 

dilluns, 11 de juny de 2012

ResCAT (o CAT...res)

Certament, tinc moltes coses al cap però ni sé com començar, ni sé com dir-les o transmetre-les. El que sí tinc clar, és que em sento com la primera vegada que vaig escriure sobre el rescat d’Espanya aviat farà un any. Per molt que demanés disculpes i tractés de no ofendre o ferir la sensibilitat d’algú, el més lleu que digui semblarà irrespectuós. No és la intenció. 

En primer lloc, sento vergonya dels catalans. Amb els espanyols ja hi anirem després. En primer lloc, els catalans. Ho sento molt, n’estic avergonyit. Estic orgullós de ser català i de Catalunya però, és vergonyosa l’actitud del a majoria dels catalans. Francament, hi ha dies que preferiria que no em relacionessin amb l’actual catalanet. Perquè mai cap icona havia estat tant representativa d’un col·lectiu com el de l’ase. 

dissabte, 9 de juny de 2012

La meva Catalunya ideal

Fa unes setmanes que vaig molt escopetejat. Podria dir que m’he desconnectat de les xarxes socials; ho podeu comprovar a baix a mà esquerra on hi havia el TimeLine del Twitter. En el cas de Facebook, tres quarts del mateix. D’alguna manera, tracto de fer net amb una part de mi. Si bé vaig tancar una etapa política de la meva vida, una part també passava per les xarxes socials. Deixant de banda que l’essència tant de FB com de TW ja no és el que era, jo, sense ser una persona molt social, la majoria d’amics que tenia eren per temes polítics. No hi tinc cap inconvenient però, si tracto de tancar una etapa... 

Però, no és per això aquesta entrada. D’alguna manera, per tancar aquesta etapa, em calia fer una mirada al passat, present i extreure conclusions. És precisament el que estic escrivint des de fa unes setmanes. Com m’agradaria que fos la meva Catalunya ideal. La meva intenció és acabar de redactar-ho abans no ens intervinguin a nosaltres o a Espanya; no sé si hi seré a temps. Francament. 

dissabte, 2 de juny de 2012

El valor afegit humà

El valor afegit és un terme bàsicament econòmic. S’agafa un producte i es transforma en un altre després d’afegir-hi quelcom que no tenia. Està darrerament molt de moda perquè és una de les maneres d’intentar tornar a ressorgir en la crisis que estem patint. I per quin motiu està de moda? Doncs perquè de productes n’hi ha molts i de moltes índoles però, els que destaquen i els que permeten que els que els produeixen puguin tirar endavant, són aquells que hi aporten algun valor afegit; aquells que els fa diferents. Com a conseqüència d’això, l’empresa també es diferencia de la resta i pot tirar endavant. 

Un exemple pràctic. Una empresa fa programari. Els seus treballadors són tots tècnics informàtics. D’altra banda tenim una altra empresa que es dedica al mateix però els seus treballadors són enginyers informàtics i, a més, disposen d’un suport tècnic. Quina ofereix quelcom més i té més possibilitats de sortir-se’n? Segons el que hem estat explicant, és evident que la segona.