dimecres, 22 d’agost de 2012

Preguntes i respostes

He acabat de llegir alguns llibres sobre la intuïció, consciència, inconsciència, racionalitat i irracionalitat de les persones. En llegir part d’un llibre, he recordat part del que vaig escriure en un altre “llibre”. Fa així: 

La filosofia, doncs, li va canviar la vida. Per primera vegada en la seva vida, per sort o per desgràcia, va treure profit d’una cosa que li havien ensenyat a l’escola, en aquest cas a l’institut, hi ho va poder aplicar a la mateixa vida real. Es tractava de l’estudi de l’inconscient de les persones i la lògica. Tot, de manera progressiva i, llavors, fins i tot potser perillosa, ho va anar aplicant a la mateixa vida quotidiana i a les persones que l’envoltaven. A en Miquel li semblava del tot fascinant la manera de fer de la gent, el que feia, com actuava i, sobretot, per quina raó ho feia. En Miquel es preguntava si de tot el que feia la gent, n’era realment conscient mentre ho feia. De mica en mica va anar descobrint i coneixent com la gent, volent o sense voler, actuava d’una manera i no d’una altra, o millor dit, creia que descobria la veritat de les coses. Les conclusions que n’extreia van ser realment el que el van fer canviar i el van portar de corcoll. Primer s’ho va agafar com un joc, li agradava posar a prova les persones tot intentant fent-los un embolic sobre algun tema; cal dir que en Miquel era contrariat de mena, li agradava, de manera ben argumentada i fent ús de la seva raó i intel·ligència, posar en dubte tot el que la gent deia i pensava; fer-los dubtar de les seves opinions. Però llavors va començar a desconfiar de la gent, a no creure les paraules que sobreïxen de les seves boques i creure sols en els actes conscients o inconscients que realitzaven. Per a ell era el que importava, el que la gent feia de manera casual i instintiva. Per a ell, era la manera de mostrar-se tal com cadascú era, de treure’s la disfressa, era l’única veritat, el demés que escoltava eren simples crostes de la pell que tractaven d’ocultar les entranyes de les persones, els seus pensaments i les seves reals i, a vegades, cruels intencions. Tot el tema li va semblar del tot fascinant. Si algú no feia una cosa quan se li demanava fins que se li donava alguna cosa a canvi, volia dir que era un aprofitat; si algú no saludava mai i un dia puntual ho feia, era per demanar algun favor o per fer-se l’interessat davant d’algú altre, i així un llarg etcètera”. 

Passats uns quants anys, continuo encallat al mateix punt. Com l’autor del llibre que us comento, tracto de cercar els perques a les coses i els motius pels quals la gent actua com actua. Conscientment, crec que és un error. Possiblement no tot ha de tenir una explicació però, la necessito. Jo no crec en les casualitats. 

Mica en mica però, he anat estrenyent el cercle. Primer pretenia entendre el món, llavors als catalans, llavors a un grup limitat de persones i, finalment, a un mateix. Crec que, personalment, ja em conec força bé. Vull dir, sóc una persona sorprenentment racional (ho dic tenint en compte el que he llegit sobre comportaments irracionals habituals de la gent), que no em deixo portar per segons què i crec que controlo força les meves decisions amb el cap fred i calent. Havent-me comprès força, el següent pas lògic seria intentar entendre a grups limitats de persones. Això ja és més complicat. Si més no perquè l’obertura d’aquestes no és una decisió personal, sinó d’altri. De la mateixa manera que fa anys, intento esbrinar què em volen dir quan em diuen el que em diuen. No és fàcil. 

Tot això ho dic perquè a vegades, més que la raó, les persones necessitem comprensió. I, a vegades, les persones necessitem trobar respostes. Però, possiblement, el problema no és la resposta, sinó la pregunta. Fet que em porta a recordar una gran pel·lícula com és la d’American History X. Seguidament teniu, no el resum de la pel·lícula, però sí bona part d’aquesta:


Fer-se preguntes a la vida és molt important. I cal fer(-se)-les correctament. Ja ho va dir el president d’IBM (Thomas J. Watson 1874-1956): “L’habilitat de fer la pregunta adequada et dóna la meitat de la victòria en la batalla per trobar la resposta“. De totes maneres, crec que, sovint, el fet de no fer la pregunta adequada ho fem conscientment perquè, precisament, coneixem la resposta i no ens agrada. És un nou error. Són les respostes que s’han de desprendre de les bones preguntes, i no pas les preguntes que s’han de fer en funció de la resposta -o no resposta- que volem obtenir.

Altra cosa és, estem preparats per una resposta a una bona pregunta? Aquesta és fàcil perquè només té dues possibles respostes. De ben segur que temem la veritat i, sobretot, la incertesa. Ja ho diu Joan Colomo: ”Es màgic es meravellós. Que ens menteixin així. Jo no vull pas la veritat, vull ser feliç”. És que no es pot ser feliç sabent la veritat i responent bones preguntes? Entenc que sí. Tot (o no) és psicologia.

2 comentaris:

  1. Com canviaria la nostra societat si els pares i mestres ensenyessin a fer les preguntes adequades als més petits, i a més els guiessin en el camí de buscar les respostes. Quant talent desaprofitat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari, Pep.

      Cert, s'està perdent -tristament- molt talent per aquest. Estic meditant sobre el tema...

      Elimina