dimarts, 28 d’agost de 2012

#Rescat

L’esperada notícia ja ha arribat. La Generalitat demanarà poc més de 5.000 milions d’euros per fer front als deutes. Entre aquests deutes, hi ha els interessos d’aquells bons patriòtics. Sí home! Aquells que primerament els van fer els socialistes i eren dolents i llavors es va fer un nova tongada per part del govern convergent i eren la repera de bons. Aquella història que es van inventar ambdós governs per resoldre el problema de liquiditat imminent però, que ajornava el problema de fons i l’agonia un determinat temps... Vaja, fins avui.

En fi, no crec que calgui l’explicació que faré pels que llegeixen habitualment el bloc però, cas que ho vulgueu compartir o enviar algú que li costi una mica... Vinga. Us imagineu algú anant al banc a demanar un crèdit de... 3.000 euros (per fer-ho rodó) a un interès d’x per tal que se’n benefici un tercer que ni us donarà les gràcies, us insultarà i us maltractarà? Si un amic us expliqués que ho ha fet, què li diríeu? De veritat... Jo no ho vull dir però, em penso que a tots se’ns ocorren adjectius malsonants, oi? Suposo que no coneixeu ningú, oi?

Jo, el que és conèixer, conèixer personalment en conec algunes però, conec el cas de 4.870.721 persones (font: la Vanguardia). Vegem-ho. A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya hi havia convocades 5.230.886 persones; era el cens electoral. D’aquests, només van anar a votar 3.135.764, mentre que 2.095.122 es van abstenir. Dels que varen anar a votar, no us cregueu que totes ho van fer, diguem que bé, sinó que es van comptabilitzar 21.727 vots nuls i 92.331 vots en blanc; del tot legítims! Això fa que de vots vàlids n’hi haguessin 3.114.037. Molt bé, però, continuem amb les 5.230.886 persones que tenien dret a vot. De totes aquestes si sumem els vots que van obtenir les candidatures que estaven per la independència suma la magnífica, grandiosa, immensa i magna xifra de … 360.165 vots. Aquesta és la suma d’E(RC), S(CI) i RCat. És a dir, un trist (abandono per un moment la ironia) 6.89% del cens electoral. Tots amb mi! In-inde-inde-pen-dèn-ci-a! El poble de Catalunya vol la independència! És majoria! Ja ho veiem... Ja m'avisareu quan de veritat es vulgui.

Ara, amb els rescat ens adonem que, ja no només hi ha més de 4.5 milions de persones que van al banc a demanar un crèdit amb interessos elevats pel suposat enemic, sinó que, a banda de pagar els interessos, tampoc disposa dels diners demanats. Com l’havíeu anomenat? Em jugaria un pèsol que ningú és capaç d’explicar el cas dels catalans al món. La xifra de 3.000 euros no és casual. Segons l’espoli fiscal anual, és l’import que cada català aporta a Espanya i no torna. Dit d’altra manera, va al banc, agafa els diners, els regala a l’enemic i paga els interessos. En termes generals, el Govern ha demanat poc més de 5.000 milions i l’espoli fiscal en sumen 16.000. Ep! Encara més lamentable, el rescat el demanem una vegada, l’espoli fa anys que dura! Aneu pel món explicant que doneu 16.000 milions d'euros i heu d'acabar demanant un rescat de 5.000...

I ara què? Doncs, sense que serveixi de precedent, estic d’acord amb S(CI). El president Mas hauria de dimitir i convocar eleccions. De la mateixa manera que les van convocar al País Basc i a Galícia, tocaria Catalunya. Prenent com a referència el munt de vegades que CiU ens ha mentit, escoltant l’altre dia un dirigent de la coalició em sembla que ja es podia entreveure. A la pregunta de si es hi podien haver eleccions també el 21 d’octubre, crec que era el Rull que descartava “totalment convocar eleccions pel 21 d'octubre a Catalunya, com al País Basc”. Potser no seran el 21 d’octubre però no s’haurien de demorar gaire més.

I, per què no s’haurien de demorar gaire més? Per una senzilla raó. El President Mas, ha fracassat. Ras i curt. Com era de preveure, no se n’ha sortit. Alguns, no perquè fóssim més intel·ligents que els altres, ja ho sabíem però, em sembla que ara ja és prou evident. La promesa del primer concert econòmic i la posterior possible remodelació de la LOFCA (cas que acabi sent alguna cosa això de l’engany fiscal), li ha petat o li petarà als dits. D’altra banda, totes aquelles comparacions (desafortunades) amb Grècia i la necessitat de fer retallades per tal que no ens intervinguessin, també han fracassat. Som la comunitat autònoma de règim comú que més ha retallat amb la promesa que no ens haurien d’intervenir. Doncs mira! Tants sacrificis per a res. I espera’t. Ara diuen que el rescat no inclourà concessions polítiques. Que ho hagin afirmat abans que algú ho pregunti, ja em fa témer que realment sí. Si això ha d’acabar de desllorigar-ho tot, tristament benvingut sigui.

Conclusions... Les mateixes que fa temps predico sense massa ressò. En primer lloc, això és l’inici del final. Abans d’acabar l’any o abans de l’any sabrem de què hem de morir. Segonament, es demostra que els catalans només aprenem a base de garrotades; quan pitjor, millor. La pregunta és: n’hi haurà prou? D’altra banda, algú quedarà molt malament. Si bé els catalans ja no ens salvem d’aquest atribut, CiU encara té la possibilitat de fer una heroïcitat. Eleccions i posar al programa electoral un full de ruta clar i català i ben definit per declarar unilateralment la independència de Catalunya; lliure d'ambigüitats. Si no és així, quedaran com els grans traïdors. I, els catalans, què? doncs apel·lar a la seva responsabilitat i desitjar que estiguin a l’altura de les circumstàncies. Cal tenir clares les regles del joc. De la mateixa manera que el govern català no té la paella pel mànec i li té el govern espanyol (pel tema de concessions polítiques amb el rescat), les armes que disposem els catalans són les urnes. No la vessem. La independència no es pot tornar a quedar amb 360.000 vots.

Caldrà veure els propers dies a veure què passa. Com sempre dic, tenim la sort de viure una etapa política transcendental per Catalunya i depèn de nosaltres la nostra supervivència i la dels futurs catalans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada