divendres, 28 de setembre de 2012

CiU a les eleccions

Aquesta setmana, arran del debat de polític general al Parlament de Catalunya, ha estat políticament molt intensa. Jo, francament, no sé pas si l’he païda. Vaig publicar des d’entrades criticant la tornada de la puta i la Ramoneta i l’esborrany de resolució, fins a donar les gràcies al President Mas que tots desitgem i, d’alguna manera, esperem. Amb tot però, també apuntava a la darrera entrada on donava les gràcies, que no s’ha de donar ni demanava suport incondicional (adjectiu important) a CiU ni al President Mas. Ho continuo pensant. 

Dimarts és va fer un gran pas. Certament, va ser un dia històric. Però, un gran pas, no deixa de ser-ne un. Com deia aleshores, els mariners comencem a veure terra; en cap cas sabem si es tracte d’Ítaca o algun illot perdut en la immensitat del Mediterrani amb el qual encara hi podem topar, naufragar i enfonsar-nos. Cal estar alerta. I cal estar-ho perquè, pràcticament al mateix moment que Mas anunciava que havia arribat el moment d’exercir el dret autodeterminació, teníem en Duran i Lleida dient que l’autodeterminació no significa independència. Com apuntava en alguna altra entrada, que cadascú cregui el qui/què vulgui. El que està clar és que no poden dir la veritat tots dos. I, jo que escolto i raono una mica, no ho acabo de veure clar perquè no sé què/qui creure.

Dit tot això, no és per posar aigua al vi, sinó per constatar una realitat i per escriure el que opino. La primera parada per tot aquest procés era la resolució sobiranista del Parlament i la convocatòria d’eleccions. No necessàriament per aquest ordre cronològic com s’ha constatat. I, el que em fa anar amb peus de plom a data d’avui, són dues coses. En primer lloc, què vol dir objectiu nacional? En segon (no sé si lligat amb el primer) l’acord de celebrar un referèndum d’autodeterminació. Crec que s’equivoquen enormement. Fa dos anys, quan deia que el tema de l’engany fiscal seria una pèrdua de temps (per Catalunya i no pas pels catalans que tristament sí que ho necessitaven), teníem més temps que ara. Ara, a banda de diners, el que tampoc tenim és temps. 

Per això entenc que en les properes setmanes, cal que CiU defineixi molt diverses coses. Com deia, en primer lloc, què o quin és el seu gran objectiu nacional. En segon lloc, cal que desacrediti les declaracions de Duran i Lleida o en faci alguna cosa; potser trencar amb Unió? No ho sé... el que vulguin però, el que no pot ser és tenir un dirigent en una línia i un altre en una altra perquè despista molt. També fora bo que definís en quin punt estem nacionalment parlant. Tenim infraestructures d’estat? S’ha fet quelcom a l’ombra? Això és especialment important perquè, si bé la independència és urgent, seria del tot temerari declarar-la sense uns mínims. Diuen que CiU treballa discretament per totes aquestes coses. Em sembla fantàstic però, jo, personalment, després de tantes ambigüitats, necessito algun punt on agafar-me. És evident que la majoria de catalans són creients facin i diguin el que sigui però, no és el meu cas. El motiu pel qual fóra bo saber en quin punt som és perquè CiU ha de definir el seu programa electoral i, a banda del seu cap de llista que tots sabem és del tot imprescindible saber on som  per saber d’on partim i on hem d’anar; altrament dit, traçar un full de ruta clar, concís i sense ambigüitats. Això és del tot imprescindible. 

Des del meu punt de vista: problema. Alguns ja diran que sóc un pessimista però, a aquestes altures, per molt que intenti fer entendre que sóc realista, ja no ho aconseguiré; si més no, les reflexions que faig són fruit de dades objectives i reals. Així doncs, ahir van acordar una resolució on es farà un referèndum sí o sí. No és la via. Hem trigat anys a veure una part de les coses però, encara estem entossudits amb el referèndum. Si el que diuen és cert o no, ho desconec però, tinc clar que no és la via. Mas ha dit que el demanaran a Madrid i, si ens hi diuen que no, el faran igual. Fet que em fa recordar un acudit que em sembla que ja vaig explicar un dia i no el recuperaré. Però, us posaré un altre exemple. Us imagineu saltar-vos la llei, atracar un banc per... 150 euros? És evident que no. Si arrisques, ho fas per un gran premi. Anar contra la legalitat d’Espanya sense trencar-hi, és com anar a atracar a un banc per 150 euros. Així de senzill. A més, en no trencar amb Espanya, continues estant sota la seva legalitat i et poden demanar responsabilitats. Amb la declaració unilateral no passarien aquestes coses perquè, de facto, t’aculls a la legalitat internacional i deixes de dependre de la legalitat espanyola. Però, ens hem entossudit amb el referèndum. 

Més dubtes al respecte. Deixant de banda que no és la via, si és l’objectiu nacional que, per poc que es pugui es farà la propera legislatura i no la següent (això no ho dic jo), m’estan dient que amb un màxim de 8 anys farem un referèndum d’autodeterminació? Per llavors què? En una legislatura posterior fer què? Declarar la independència? Si alguna cosa no tenim, a banda de diners, és temps. Temps! 

No obstant, si això continua essent una estratègia de CiU com la que vaig apuntar fa molt temps amb tot el tema del concert econòmic... suposo que els fins justifiquen els mitjans però, quan tot acabi, els catalans ens ho haurem de fer mirar. Ens vantem del que som però, un cop siguem a Europa, serem els darrers de la classe en democràcia i política. Haver d’arribar a tots aquests extrems per veure-ho clar, no és per estar-ne -política i democràticament parlant- orgullós. 

Veurem els propers dies. Jo, si no veig molt clar el que us he comentat, em costarà molt donar suport a fum. Per molt que em diguin que anem pel bon camí, ho sento, sóc racional i em guio pels fets que veig. També és cert, com he dit moltes altres vegades, que la independència serà quan CiU ho mani/digui. Ells marcaran el tempo i ho marcaran tot. Si ara diuen que faran un referèndum, ens l'haurem d'empassar. I quan digui que és el moment, ho serà. No estic dient que CiU no estigui per la independència. Només dic que potser CiU té una gran estratègia vàlida apta per a rucs. Si bé m'alegro del primer, m'entristeix el segon. Tot plegat, fa que m'envaeixin sentiments contradictoris... 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada