diumenge, 23 de setembre de 2012

I ara què?

Aquesta és la pregunta que es fa la gent d’ençà de la negativa de Mariano Rajoy al pacte fiscal. Gracias Mariano. Val a dir que molts ja havíem augurat el fracàs de la martingala fiscal. Jo havia escrit en diverses ocasions; en l’entrada de El pacte fiscal (2) ho trobareu resumit i els enllaços corresponents.

Bé, doncs, des d’un punt de vista polític, ja ho vaig dir quan vaig parlar del ResCat. Mas ha fracassat; novament. Va fracassar políticament quan va demanar el rescat, i ha fracassat ara amb l’enganyifa amb la que va engalipar a milers de catalans a les eleccions del 2010. Això vol dir que l’hem de penjar/crucificar? Nooooo. I menys tenint en compte que és la personificació del gran senyor Satan i la gent el percep com un gran líder. Només cal veure la recepció a la plaça Sant Jaume del dia del no. No l’hem de desaprofitar! al contrari.

Anem a pams. Reunió a Madrid amb Mariano. Mas es quadra. Gràcies, president. No va fer com va fer amb l’estatut(et) i no ens va vendre. Perfecte. El millor (el següent millor perquè en vindran més) va venir a la roda de premsa posterior. Sublim. De veritat. Vaig denotar com se li escapa al riure quan deia -però no volia dir- que s’havia acabat el bròquil. A remarcar el que va dir -i no va dir- sobre la ruptura; resumint, no hi ha intenció de trencar amb res d’Europa; no va dir res sobre Espanya... Que cadascú ho interpreti com vulgui. Amb tot, Mas semblava que continuava rient per dins. Vaig poder intuir -tant de bo no m’equivoqui- que CiU farà el gir que esperem els catalans. Jo, insisteixo, més igual qui ens hi porti però, si a la gent no li és igual i ha de ser CiU, doncs que ho sigui!

Llavors, rebuda a Barcelona. Pasa palabra. I, ara què? Doncs el que avançava a l’inici de l’escrit. Mas es va presentar a unes eleccions amb la bandereta del concert econòmic i allí han dit que no. És com si prepares una expedició de 30 dies i al tercer et trenques la cama. Més clar encara... Els pilots del Dakar o quan hi ha Eurocopa o Mundial. Quan algun esportista es lesiona, no espera que acabi la corresponent competició, sinó que se’n torna cap a casa a preparar la següent. Per tant, Mas, amb la vista posada als objectius de l’actual legislatura, ha fracassat i aquesta es pot donar per acabada. I, si es dóna per acabada, vol dir que ha d’anunciar data per les properes. Jo, des de primers de setembre, que ja em reservava el 18/25 de novembre o 2 de desembre; ja ho veurem.

I, unes eleccions, per fer què? Bàsicament, hi ha un parell d’opcions. Que cadascú vagi a la seva o fer un gran pacte d’estat (català, of course). Si s’opta per l’opció primera (essent catalans és fàcil que passi això), caldrà veure detingudament els programes electorals de cadascú i no fer-se trampes al solitari. A la manifestació del passat 11S es va mostrar una cosa i arribarà el moment per a demostrar-la. Tots els partits mostraran les seves cartes i la gent haurà de donar-hi suport o no. Entenc que CiU traçarà un full de ruta clar, català i sense ambigüitats amb un horitzó clar. I, insisteixo, no fer altres martingales. Com que la gent és desagraïda, mai reconeixerà que tot això no seria on és sinó hagués aparegut Reagrupament, i no crec que els voti a les properes eleccions, emplaço a la gent de CiU a calcar el programa electoral amb el que RCat es va presentar el 2010. El portaveu Homs va dir que els programes electorals de les properes eleccions canviarien; no és el cas de RCat, qui no crec que hagi de canviar ni una coma. De fet, tot està seguint el transcurs que havia marcat. Quanta raó tenir Reagrupament. D’altra banda, si es fa un gran pacte d’estat, benvingut sigui. Cal centrar el protagonisme en Catalunya i els catalans, ser generós i humil i fer les coses amb el cap.

I llavors? Fàcil. Declaració unilateral d’independència des del Parlament amb la legitimitat que atorgaran les urnes i els catalans. A això em refereixo quan dic que no hem de fer martingales ni tonteries. Que cap partit vagi a les eleccions amb la tonteria de convocar un referèndum o amb la promesa -única- de crear una hisenda pròpia. Encara hi ha molta gent perduda amb aquest aspecte. El referèndum no, no hi cap a la Constitución i, posats a trencar amb la legalitat espanyola, fem-ho bé. Com diria el Tomàs Olivares, “això serà després”, un cop tinguem l’estat al sac i ens demanin -o no- un referèndum de ratificació. I, quant a la Constitución... doncs què dir... Més enllà que jo crec que ella mateixa és inconstitucional. I, el que em sembla lamentable és que tothom -mitjans catalans inclosos- en facin referència dient que el que volem no hi cap i serà molt difícil. Discrepo i, m’entristeix que aquest bloc no tingui cap mena d’incidència ni repercussió. Tot i que ja ho he escrit en diverses ocasions, hi dedicaré una entrada explicant els meus dubtes/opinió al respecte.

Tanmateix, com us deia, declaració unilateral i a córrer. No interessa formar part d’aquesta Constitución sinó crear la nostra pròpia. Jo, no vull dir que sigui optimista; més aviat realista. La independència la tindrem en els propers 4/5 anys. Com a molt! Estic convençut que serà en la propera legislatura!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada