dimecres, 26 de setembre de 2012

Viabilitat econòmica de l'estat propi

Hi ha un argument contra l’estat propi que era molt temut fa un temps i que, si us hi heu fixat -llevat de quatre que segurament saben menys que els que no hi entenen massa- no apareixen. Els tancs. Els independentistes fa anys que expliquem i intentem fer entendre que això dels tancs és inviable al si de a la Unió Europea. Malgrat tot, era un tòpic recurrent; més pels catalans atemorits i amb el pensament posat en la història, que no pas pels mateixos espanyols. Sembla que la cosa es confirma. Si més no, no se’n sent a parlar.

Perquè les guerres modernes -al meu entendre- ja no es fan amb tancs ni soldats, sinó que són econòmiques. I aquest és, de moment, l’argument que utilitzen els unionistes i/o espanyolistes per fer témer als catalans. Pensions, Unió Europea, Euro i inviabilitat econòmica són les coses a les que fan referència. De totes maneres, queden moltes coses a l’aire. Seguidament les exposo.

Pensions. En aquest sentit, recomano la col·laboració del professor Xavier Sala i Martin al programa de TV3(la seva) Divendres. Podeu veure-la aquí. Resumint, les pensions són uns diners que els joves paguen als jubilats. És a dir, a finals de mes, als joves ens treuen uns diners de la nostra nòmina que van a pagar directament la pensió dels jubilats el mes següent. Si algú s’imagina que tot el que li estan traient de la seva nòmina, li ho guarden a Madrid pel dia que es jubili, erra. Aquests diners, no existeixen. Els teus diners, serveixen per pagar les pensions del proper mes. Dit això, hem de témer per les pensions? No, gens ni mica. Deixant de banda que Catalunya encara és contribuïdora neta a la caixa de la Seguretat Social espanyola (fet que indica que tenim capacitat per pagar-nos-les), el dia que siguem independents, senzillament canviaran els titulars. Els mateixos joves que treballem, ens seguiran traient uns diners -no pel dia que ens jubilem- sinó per pagar les pensions dels actuals jubilats. Com us dic, és un canvi administratiu que no comportarà cap canvi a nivell pràctic.


Unió Europea. Aquest és un tema -no us enganyaré- més complex. I és complex perquè no està contemplada una secessió dins d’un membre actual de la Unió Europea. I com que no està contemplat, ni és cert que ens en faran fora, ni és cert que hi entrarem directament. És un tema que cal negociar. Però, jo hi afegeixo més dubtes. Si bé la condició de membre fa referència a Catalunya, què passa amb els seus ciutadans? I, és aquí on els unionistes / espanyolistes erren de nou. En primer lloc, entenc que ningú pot treure els drets que tenim adquirits els ciutadans catalans com a ciutadans europeus que som. I, en segon lloc, de la mateixa manera que l’Eto’o pot jugar arreu d’Europa perquè té dobla nacionalitat (camerunesa i espanyola), què podria privar als catalans de tenir dobla nacionalitat (catalana i espanyola)? I més, tenint en compte que, si no erro, la nacionalitat espanyola és irrenunciable. De manera que, tant els catalans que viuen fora de Catalunya com els espanyols que viuen a dintre, no han de patir per la seva condició d’europeus. Dit tot això, recupero una de les preguntes que va formular el passat divendres a La nit a Rac1 Xavier Roig i que va rebre la resposta de l’economista Gay de Liébana. Venia a dir:
- "Si demanem a qualsevol país petit que estigui a l'Euro/CE si prefereix sortir-ne o pertànyer a Espanya, què dirà?". Va formular Xavier Roig.
- "Sortir-ne". Va contestar decididament el declarat contrari a l’estat propi.

Euro. No crec que ens hi hàgim d’atabalar gaire. I no només per una raó sinó per vàries. Com paguen els espanyols que van a esquiar al país de la no Unió Europa ni membre de la Unió Monetària Andorra? Amb Euros. Com es deu pagar a Mònaco? i Al Vaticà? Si malgrat tot això no convenç, amb quina moneda funciona Suècia i Suïssa? Bé que tiren i no pas amb Euros... Dit tot això, com el paràgraf anterior, no hi ha res escrit al respecte i s’hauria de parlar. A més, algú avui és capaç de negar rotundament que Espanya no serà expulsada de l’Euro o no en sortirà ella per poder tornar a la pesseta i devaluar-la per intentar sortir de la crisi galopant que l’afecta? Oi que no ho pot negar ningú? És més, sembla que hi ha algun corrent que defensa aquest postulat.... Vaja, ens podríem trobar que ni ells ni nosaltres o ells no i nosaltres sí formem part de la Unió Monetària. No és un tema preocupant.

Inviabilitat econòmica. És el tema que s’està discutint més actualment però, qualsevol argument per part dels unionistes és rebatut amb contundència i amb xifres per part de la vessant independentista. Jo, i ja hi dedicaré alguna entrada en un futur proper si tot va bé, del que ens hem de preocupar és del dia D+1 i no pas de temes resolts com aquesta qüestió. Catalunya, i ha estat demostrat per activa i per passiva, per catalans i estrangers, seria serà viable econòmicament.

Els unionistes es basen, principalment, amb un parell de coses per afirmar que no ho seria. En primer lloc, la creació de les infraestructures d’estat i en segon, el deute que ens pertoca. Molt bé. No negaré que crear un estat de nou comporta moltes despeses. Administració pública (ah, no, que ja en tenim...), ambaixades (de totes maneres, segons els espanyols ja en tenim...), policia (ah, no, que ja en tenim...)... Bromes a part, sí que és cert que caldria incorporar més estructures com Centre d’Intel·ligència, exèrcit, justícia... Però, recuperant el 8-10% del PIB, com serà, no? I, llavors, això del deute. Molt bé, ens divorciem i, si ens posem d’acord, en repartim deute... i actius (!); és a dir, uns quants quadres del Prado cap cap aquí, per entendre’ns... I si no ens posem d’acord... Fem un exercici. Imagineu que, seguint amb la metàfora, us divorcieu hi ha una hipoteca pel mig en nom d’un dels dos. Un per aquí i l’altre per allà. Qui té un deute amb el banc? Qui ha de tornar el deute? A qui anirà a buscar el del banc? A tots dos, o el que l’hagi signada? A més, sou tant desafortunats, que l’hipoteca la vàreu signar vosaltres...

De manera que, estiguem tranquils per tot el tema econòmic. Sí que sembla cert que per entrar al club de l’Euro t’han d’admetre per unanimitat (Espanya inclosa) però, qui diu que no es pot negociar amb ella? Fàcil. Et canvio un vot per una part del deute. No? ja t’espavilaràs amb els teus bilions de deute; nosaltres, com Suècia, Suïssa o Andorra, podem fer el nostre camí perfectament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada