diumenge, 28 d’octubre de 2012

Sincrotó Carles

Com bé us podeu imaginar, fa referència al sincrotó Alba. Pels que no sapigueu ben bé de què va el tema (jo el primer) segons el que he trobat, Alba és un accelerador de partícules i, aquests, són, des de fa uns anys, els aparells destinats a la investigació per excel·lència. Gràcies a la seva complexitat a nivell estructural i tecnològic el nombre d’aplicacions que tenen resulta enorme. Es pot diferenciar entre dos tipus de sincrotons. Els primers són els Col·lisionadors que fa circular dos grups de partícules en sentit contrari per fer-los xocar i poder estudiar el resultat d’aquesta col·lisió. El segon, acumula les partícules i les manté circulant durant llargs períodes de temps. Fins aquí la part teòrica. 

La relació entre el sincrotó i en Carles potser sembla una mica rebuscada però, si canviem partícules per neurones, us ben juraria que el meu cap és un sincrotó; si més no, si podria comparar perfectament perquè les neurones em van d’un cantó a l’altre i xoquen entre elles. No estudio l’energia ni en faig res d’especial més enllà de gastar-a però, us ben asseguro que em passa. 

Perquè qui no té feina, el gat pentina. Qui no té feina, se’n busca. Des que vaig tornar de les vacances, que no he parat. Feina, màster i altres històries que em porten de corcoll fan que, com alguns potser haureu notat, he hagut de deixar el bloc de banda i he desaparegut una mica del mapa. És motiu per reflexionar, certament. Com també és ben cert que, a aquestes altures, necessito unes vacances. No sé qui va dir un dia que hauríem de tenir dues vides, una per estar a casa i l’altra per no parar-hi mai. En el meu cas, acabaria tenint tantes vides com els gats: una per estar a casa, l’altra per viatjar, una més per treballar, per aprendre, per ajudar... I, així, anar fent. 

Com us dic, al meu cap van les idees d’un cantó a l’altre i xoquen. Em venen idees de com fer una rutina (programa) a la feina més òptimes o, senzillament com fer-les. També en vénen idees de com fer un món millor (és un dir, em satisfaria prou fer una Catalunya millor), idees polítiques. També xoquen a la meva ment altres coses de política en general, filosofia, sociologia... Fins i tot idees d’emprenedoria. Idees que -ja m’ha passat altres vegades- les acaben desenvolupant altres. No es pot estar per tot perquè, arriba un punt que, el xoc és tal, que ja no saps què xoca, ni on i és un descontrol i no saps com ordenar-ho ni transmetre-ho. 

Més enllà de tot plegat, potser també és una excusa per el mig abandonament del bloc. Passen moltes coses però, ha arribat un punt que no sóc capaç de posar ordre al meu cap i escriure quelcom fumable. Sempre he cregut que si hagi d’escriure quelcom, almenys fer-ho amb intenció d’aportar alguna cosa que jo no he trobat i que pugui ser d’alguna utilitat. Això, ara mateix, no em passa. Una de les raons és la saturació mental que porto però, una altra de no menys important, és tot el que està passant. Ja vaig escriure fa uns dies que no volia escriure res més fins que no tingués els programes electorals. De moment, ho estic mantenint. Ja veurem si i què escriuré quan els tinguem però, de moment, ho estic mantenint. 

De totes maneres, ha passat moltes coses però, tot és paper mullat. I, a banda del cansament de dir sempre el mateix, tot plegat em sembla tan surrealista i insultant, que prefereixo gaudir d’altres coses que no pas picar ferro fred. Com ja vaig escriure en una ocasió, ja m’avisareu. I, d’alguna manera ho mantinc. Hauria pogut escriure, per exemple, sobre les darreres enquestes i la conducta dels catalans. En el darrer CEO es pot apreciar com la majoria de catalans es consideren entre centre i extrema esquerra; els mateixos que responen això, però i sorprenentment, la seva intenció de vot és clarament de centre-dreta i dreta. Picar ferro fred. Com tampoc puc entendre una altra (racòmetre) que diu que ⅔ dels catalans no confien que Mas arribi fins al final però, alhora li atorguen quasi majoria absoluta. 

És per totes aquestes coses que arriba un punt on el cap diu prou. Serà, quan CiU ho mani. No cal que ens esquincem les vestidures ni ens esmercem a escriure entrades a blocs. Com deia Plató, tots els estats estan mal governats i canviar això és quasi impossible. Hauria de ser el moment de, senzillament, viure i gaudir de les coses que depenen d’un mateix. No és una conclusió a la que arribi avui, però quasi sí que és una convicció de no fa gaire.

2 comentaris:

  1. Sincrotó Carles.
    Després de llegir el teu escrit. Sols puc dir te,que no et mengis tan el coco i gaudeix de la vida. El que hagi de ser sara i el tems es curt.
    Plató ara es mullaria. I tu....
    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari.
      Plató es va rendir. I si Plató no va poder canviar res de la seva ciutat... De totes maneres, tot i rendir-se, mai va deixar de reflexionar sobre el tema.

      Tanmateix, no sé si es mullaria, es fotria un fart de riure o de plorar. Ell també creia que l'home, majoritàriament, era estúpid i no tenia solució; era pica ferro fred. Desconec què opinaria en el context actual.

      Elimina