diumenge, 4 de novembre de 2012

Eleccions #25N: CiU (3)

Avui seguim amb aquesta entrada, després de les dues darreres, comentant una part del programa electoral de CiU. Avui toca l’apartat de “D’on venim. Una etapa que s’acaba”. Apa doncs, vegem-ho. A primera instància, no tot són males notícies. Celebro que hagin decidit que l’etapa està en vies d’acabar-se. Quan durarà? No ho sé... Depèn d’ells, suposo, perquè ja sabem que serà quan CiU ho mani. Perquè, és clar, “una etapa que s’acaba”, no vol dir que s’hagi acabat sinó que està en el transcurs; cal que tinguem clar els temps verbals. 

En aquest cas hi trobem diverses perles. Una de les que em sobta molt, és aquesta confessió que -ja ho havia escrit en alguna ocasió- mai hem tingut un president de Catalunya que hagi fet tant per l’estat espanyol. Ni els mateixos socialistes havien arribat a cotes tant altres. Quan ho vaig llegir se’m va dibuixar un lleu somriure. Diuen: “De fet, es pot afirmar amb rotunditat que Convergència i Unió s’ha implicat en tots els moments decisius pels quals ha passat l’Estat espanyol. I això no ho pot dir cap altre partit; tampoc cap dels dos grans partits espanyols, ni el PP ni el PSOE”. Sublim. Marcant pit d’haver fet coses per la pàtria espanyola! Ja ho sé, ja ho sé... Alguns direu que era un tema de responsabilitat... Però, responsabilitat per a qui? En clau espanyola? Perquè si el que estan fent ara sembla que és una responsabilitat en clau catalana, és obvi que va en contra de la responsabilitat espanyola. Aleshores... Han deixat de ser responsables? Han deixat de ser responsables espanyols per ser-ho catalans? Malgrat això, en fan bandera? Tot molt complicat no? 

Però, n’hi trobem més. “Aquest procés s’accentua arran del procés de nou Estatut de Catalunya. L’any 2005, el Parlament de Catalunya va aprovar un nou Estatut, amb la voluntat d’esdevenir un pacte polític de caràcter bilateral entre Catalunya i l’Estat, per tal d’ampliar el marc d’autogovern de Catalunya i poder disposar d’un sistema de finançament singular, tot sortint del règim comú. Novament, però, la resposta de l’Estat espanyol va ser negativa. Primer, durant el seu pas pel Congrés, la proposta de l’Estatut va ser rebaixada. Segon, es va iniciar una campanya de desprestigi i d’atac a Catalunya per part del PP i dels sectors més espanyolistes. Però sobretot, el cop més dur per a Catalunya va ser la Sentència del Tribunal Constitucional, instigada i avalada tant pel PP com pel PSOE. Una sentència que va deixar l’Estatut absolutament desvirtuat, per la via de l’anul·lació i per la via de la interpretació”. Sublim novament! Si no fos perquè es deixen un parell de coses importants. Entre el transcurs de l’aprovació de l’estatut(et) per part del Parlament i el referèndum, hi va haver un diputat (avui President de la Generalitat) que se’n va anar a Madrid a renegociar el que havia aprovat el Parlament. Ai... si mengéssim més cues de pansa... 

Seguim. “Aquesta Sentència contra l’Estatut va suposar un fet molt greu, que va adquirir una dimensió històrica. Un tribunal amb una part dels seus membres amb el mandat caducat, i per tant, deslegitimats -i en plena sintonia amb els dos partits espanyols- va obviar la voluntat majoritària del poble català de major autogovern expressada en referèndum”. Pregunta... I què va fer el diputat Mas aleshores amb el president Zapatero? Amb quina legitimitat va anar a negociar a Madrid? Era president de la Generalitat? Era el representant del Parlament de Catalunya? Era el president del Govern? O es va saltar la legitimitat de la institució (no valoro el tripartit, només parlo de legitimitats perquè ells en parlen) i va tirar pel dret? 

Més. “L’estiu de 2011 es va tornar a fer palesa la voluntat clara que tenen el PSOE i el PP per laminar el nostre autogovern. Els dos partits espanyols van pactar i aprovar de manera precipitada una reforma de la Constitució que vulnerava l’autonomia financera de la Generalitat”. En aquest cas, he fet una peita cerca per Internet tirant d'hemeroteca i he pogut comprovar com, en aquesta votació concreta, la responsabilitat de CiU (la mateixa que ara?) va fer que no votessin. Sensacional. Com tampoc hi van participar els del PNV. És a dir, no es van posicionar ni a favor ni en contra; l'exemple (mal) de CiU. Aleshores, què es queixen ara? No diuen que si cal exercir el vot per poder-se queixar?

I, per acabar amb aquesta entrada d’avui. “El 25 de juliol passat, el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució per una àmplia majoria en la qual es concretava l’objectiu d’aquest pacte fiscal i s’instava el Govern de la Generalitat a negociar amb el Govern espanyol. El 20 de setembre, el president de la Generalitat va acudir a la Moncloa amb aquest mandat del Parlament, i en definitiva, del poble de Catalunya. I la resposta del president del Govern espanyol va ser un “no” rotund. Un “no” a la proposta en si i, per damunt de tot, un “no” a negociar”. Amb això, res a dir, aleshores ja li vaig donar les gràcies al President Mas. Tant a ell, com al Rajoy. No envà, sembla ser que darrerament tornen a tenir ganes de parlar de coses. Esperem que no se’n surtin.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada