dissabte, 10 de novembre de 2012

Eleccions #25N: RCat (1)

Com ja he anat anunciant en diverses ocasions, en termes d’independència, liberalisme i llibertat d’expressió, l’entrada de Reagrupament. Espero que ningú em malinterpreti; no pretenc fer mala sang i, si algú creia que ho faria, anava errat. Només tracto, com he fet tantes vegades al meu bloc, d’analitzar la situació. Lluny del que la gent pugui creure o extreure, la situació de Reagrupament m’entristeix profundament; alguns ja ho sabeu. El Reagrupament que vaig veure néixer i créixer, no es mereix la posició actual. He esperat tant de temps perquè volia, d’alguna manera, una excusa major o punt de partida confirmat. La confirmació i el que em dóna peu a escriure-ho ha estat el programa electoral de CiU. 

El detonant comença quan Reagrupament, abans de conèixer el programa electoral (o si més no abans que es fes públic), decideix donar suport a Mas. De manera incondicional. Penso que va ser un error gravíssim. No donar suport a Mas o a CiU, sinó fer-ho incondicionalment i sense saber què deia el programa electoral. La xarxa anava plena d’aquelles declaracions de Joan Carretero on afirmava que el que era independentista i votava CiU era idiota. Evidentment, eren altres temps però... canviar tant rotundament d’opinió sense saber què oferien els convergents... no em sembla encertat. 

Però, realment fou això el que fa que Reagrupament no es presenti a les eleccions? Un acte de responsabilitat? Ho desconec completament però, em costa de creure. Per diversos motius. En primer lloc, malgrat l’organització s’alegrés en la seva web que el temps els donava la raó, val la pena recordar que l’estratègia de RCat en la seva ponència política aprovada era la de la declaració unilateral d’independència. Avui, tristament, no hi ha cap partit que concorri a les eleccions amb aquest punt. Dit d’altra manera, RCat, donant suport a CiU, s’ha abandonat a si mateix; sinó abandonat, si més no rebaixat les expectatives i deixat orfes als que crèiem en aquesta estratègia. Del tot legítim.

En segon lloc, la reflexió que jo faig és, quin pes ha tingut el pressupost i capital humà del qual disposa avui RCat per decidir abandonar-se a si mateix? Novament, ho desconec. Però, uns apunts que hem pogut observar darrerament. Les primeres assemblees nacionals les vàrem celebrar al Palau de Congressos de Barcelona; l’any passat van passar al Cinema Vigatà i aquest darrer l’han fet a la Sala Marià Vila d’Abadal de Vic. Cada vegada s’ha anat passant a una sala més petita. Precisament, en aquesta darrera assemblea es van poder aprovar els comptes de l’organització. Segons el que hi havia en un PDF a la seva pròpia web, pel que vaig entendre hi havia menys de 20.000 euros a la caixa i una de les partides d’ingressos era de 721 quotes d’associats. Recordem que l’associació havia omplert el Palau de Congressos quan eren més de 3.000 associats. Insisteixo, quin pes ha tingut el pressupost de 20.000 euros i un capital humà tant minvat? No ho sé. 

De fet però, molts ho alertàvem que no anàvem bé. És per això que englobo tot aquest afer de RCat dins de les eleccions del #25N; perquè crec que està estretament relacionat. Es va intentar fer coses però, almenys jo, no en vaig ser capaç. Ja ho vaig explicar quan vaig tancar una etapa. Errors, masses, que dirigien la situació cap a l’actual; ja sé que és molt fàcil dir-ho ara però, ja ho deia aleshores en cercles reduïts. Tot crec que va començar amb el famós finals de gener a Vic quan la junta nacional (quasi tota) va dir que dimitia en bloc. Aleshores es va fer net dels que volien viure de la política i es va fer un gran acte de regeneració. I ho vaig defensar; com no podia ser menys. Es va premiar la branca associativa, el capital humà del que tant s’ha parlat sempre. Si bé els estatuts aprovats ja diuen que eren una associació, allà va quedar palès que ho era i no es tenia intenció de ser un partit clàssic. 

Seguirem properament a partir de les eleccions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada