diumenge, 11 de novembre de 2012

Eleccions #25N: RCat (2)

En l’anterior entrada ho vàrem deixar apunt per les eleccions autonòmiques del 2010. El lema fou: independència, democràcia i treball. Jo, amb el temps, vaig arribar a la conclusió que l’ordre era el revés (treball, democràcia i independència) i em vaig quedar sol. Disposava l’organització, aleshores, d’un llibre d’estils per tal que la xarxa no fos una olla de grills i un despropòsit. Aleshores ja es va alertar que la marca Reagrupament tenia un munt de variants a la xarxa (uns posaven el logotip, d’altres una senyera, d’altres el nom o una foto...) i no donava una imatge de cohesió ni seriositat. En el cas dels rètols dels actes (se’n van fer més de 1.000!) també era una barra lliure. Es va alertar però... Res. I van arribar les eleccions. RCat no va tenir representació. 

Tothom ho va titllar de fracàs menys molt poques persones. Una d’elles, jo. Ja ho vaig dir aleshores i ho he mantingut fins a data d’avui. Reagrupament, va ser un èxit. Si l’objectiu era el país, es va fer fantàsticament; si RCat no era objectiu en si mateix com es va dir, es va fer molt bé. Continuo dient que res del que està passant s’entendria sense l’aparició de Reagrupament. L’independentisme va créixer i es va encendre una flama apagada? Sí. RCat va entrar al Parlament? No. Quina era l’objectiu? Per part meva Catalunya. 

Aleshores va venir el debat de municipals. Jo, no el vaig entendre. Es tenien uns objectiu nacionals i es volia atacar per la part municipal. Bé, si la gent creia que s’havia de fer es feia i, si no, no. Per a mi, el debat era un altre. Continuar o plegar. Tenint en compte que s’havia complert la missió d’encendre la flama novament i centrar el debat independentista, què més calia fer? Sí, calia estar alerta per si el país requeria ajuda però, no creia que calgués entrar a competir en unes eleccions municipals. El debat va ser intens. En el rerefons, la preocupació, com és normal, que Reagrupament no acabés essent una cosa marginada de pocs, ara ja no se sabia si associats o militants. 

Calia reaccionar. Un parell de propostes per seguir vius: una ILP (o diverses) i la idea de tenir dues branques: l’associativa i la política, tenint en compte que hi havia gent als dos bàndols i, l’organització navegava en aigües de cap de les dues o ambdues alhora. Des del meu punt de vista, es va patir i es segueix patint una crisi d’identitat o de definició. Avui, què és? Una associació? Un partit polític? Quan tractes de vendre el producte a algú, com justifiques la seva quota mensual? Tot plegat un concepte rar que ho van saber resoldre molt bé els de l’ANC i AMI. D’una banda, els que on els interessa el tema estrictament polític i de l’altra els que són animals polítics. Ho tenen tot cobert. Des del meu punt de vista, aquesta era una bona sortida per RCat. Tampoc fou així. 

I així s’arriba en aquest punt. Crec, essent part del que no es volia ser: un partit clàssic i, sense desmerèixer-lo perquè insisteixo que la història i Catalunya hauria de reconèixer la feina que ha fet l’associació, un petit grup de bons patriotes. Ep! Potser com els gals, irreductibles però, un petit grup; just amb el que no es volia que es convertís. Per una banda ho celebro pels que en formen part; per l’altra és una pena que s’hagi sortit del camí marcat. Crec que molts dels que hi érem hi érem perquè teníem una missió i, lluny d’anar-hi a fer amics i/o enemics com ja vaig escriure en una ocasió, hi anàvem per feina. Això no significa que no s’hagin pogut fer amics! Però, sovint s’ha donat prioritat a aquest eix més que pel que s’havia concebut. 

De manera que, si bé alguns ja ens vàrem sentir orfes quan en formàvem part, ara s’han quedat 40.000 votants més novament orfes. 40.000 persones que van donar suport al projecte de RCat de la declaració unilateral i ara veuen com no poden votar-los. Continuo pensant que, si algú, precisament s’havia de presentar en aquestes eleccions o no es podia retirar per garantir un full de ruta, era RCat. No ha pogut ser.

Tot plegat i, per acabar, insisteixo que em sembla tot molt trist. De veritat. El que escric no ho escric ni amb ràbia ni amb rancor, sinó amb la frustració, tristesa i enuig que 1) al final han pogut amb RCat; 2) que el detonant de tot plegat s’hagi de veure així i 3) no ha passat res que no es veiés a venir. El fet però, és que aquesta opció, malauradament, tampoc la podem escollir el #25N.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada