dilluns, 31 de desembre de 2012

Feliç 2013!!!!

Cap d’any. Se n’acaba un i en comença un de nou. Esperem i desitgem, com cada any, que el següent sigui millor que el deixem enrere. Fa anys solia escriure alguna poesia i l’enviava per correu (electrònic); no solia rebre mai resposta. Aquest any us desitjaré una bona entrada a través del bloc i d’una manera -crec- original; suposo que tampoc rebré cap resposta, però bé... I estic acostumat. Perquè en teoria, si el que celebrem és que la terra ha donat una volta al sol, és estrictament acurat celebrar l’any nou a les 0.00h? O, per què el celebrem l’u de gener i no el 25 de desembre (per posar un altre exemple)? Us ho heu preguntat mai? Tot plegat em porta a explicar-vos la història del calendari.

Ens situem al 3.000 aC, quan els egipcis ja van determinar, mirant les crescudes del reiu Nil i el sol, que l’any tenia 365 dies. Així, doncs, fa 5.000 anys que l’home coneix els dies que té un any; coincideix amb una volta al sol. Però, com es van organitzar els dies i mesos? És quan entren en acció els romans. Els romans... uns paios interessants. El seu calendari tenia 10 mesos. Però, al final de l’any, hi afegien uns reguitzell de dies que el successor de Ròmul (Numa Pompili al x. VII aC) va ordenar distribuir-los en dos mesos més. De manera que van passar dels deu mesos als dotze actuals. El segon d’aquests, el van anomenar Februarius, ja que s’hi celebraven uns ritus purificatoris anomenats februalia. Els deu mesos rebien els noms següents:

dilluns, 24 de desembre de 2012

Condemnats a ser lliures

No sé si heu sentit mai aquesta expressió. Suposo que sí. Sembla pura contradicció i/o paradoxa però si entrem a analitzar-la mínimament, veurem que té molt sentit. Ja sé que vaig dir que estava intentant despolititzar-me però, deixant de banda que tot és política, aquesta reflexió va molt més enllà que la pura política. 

Així, doncs, condemnats, obligats a ser lliures. Com es pot condemnar o obligar a algú o algun col·lectiu a ser lliure? És bo o és dolent? Com passa amb a majoria de les coses, depèn. Alguna de les coses que ens caracteritza com a catalans, és que generalment tendim a donar la culpa als altres; a fer responsables a la resta del món de les coses que ens passen. Ho hem vist en motes coses; la més recent, tot el tema de la immersió lingüística. 

divendres, 21 de desembre de 2012

La fi del món

Hola internauta. Si pots llegir aquesta entrada, és perquè no s’ha acabat el món. Ep! No vull pretendre que em prengueu per un apocalíptic o catastrofista... No sóc jo qui deia o ha fet popular el fet que aquest 21 de desembre, segons els maies, s’havia d’acabar el món. De fet, algú podria argüir al canvi d’horari però, desconec quina diferència hi ha entre la terra maia i Catalunya. Podria ser que s’acabés el món després de llegir aquesta entrada? Més cap al migdia o cap a la tarda? En funció de l’hora que llegiu això, ho podeu determinar.

El fet però, és que, com dic, s’ha popularitzat des de fa temps que el món s’havia d’acabar. Trobo trist que s’hagi popularitzat i que la majoria de mitjans, més enllà de la ironia o la broma, no hagin estat capaços d’explicar a què es deu aquesta teoria. No seré el primer que ho explica ni l’últim però, us ho explico.

dimecres, 12 de desembre de 2012

Futur del bloc

L’altre dia escrivia a l’Helena una carta i, d’ençà d’aleshores, encara he reflexionat una mica més. En la mateixa línia. Insisteixo en dues premisses: 1) ric per no plorar i 2) tinc intenció d’anar-me despolititzant; si més no fins que canviïn les coses. Sí, ja sé que es perd un hipotètic futur polític honest, sincer i clar però... francament, després de provar-ho, el cert és que no s’ho val. Tristament, no tinc àmbit d'actuació. 

Bromes a part, sí, ric per no plorar amb tot el que ens està caient. Crisi, això del català, corrupció... Com he escrit moltes vegades, ens prenen el pèl. Millor dit, ens el deixem prendre; que la culpa no sempre és dels altres. I com que els que teníem intenció de fer canviar això no tenim cap mena de poder ni suport ni incidència... més val deixar-ho per perdut. Com bé diu la dita: “d’on no n’hi ha no en raja”. Els catalans, només aprenem a base de garrotades. Doncs vinga! Quan el típic catalanet se’n cansi, que m’avisin. Intentaré fer la meva vida i despreocupar-me del que no depèn ni dependrà mai de mi. No hi ha dia que em vingui al cap una frase com: “això, amb el pacte fiscal no ens passaria!”. Ingenus... Ho dic amb ironia, és clar... I ara també dic: “això, amb una consulta al 2014 ho tindrem resolt”... Ai... quan entendrem que el que hem de fer és declarar la independència des del Parlament? Però, és clar, mentre ens puguem anar queixant, manifestant-nos, fer negoci del patriotisme i anar patint com borregos, per quina raó hauríem de tirar pel dret? 

dilluns, 10 de desembre de 2012

Carta a Helena

Estimada Helena, 

Feia temps que no t’escrivia... Com estàs? Espero i desitjo que molt bé. No sé si t’enyores de la teva terra, de la seva gent i de la teva gent. Possiblement d’algunes coses més que d'altres, oi? Si es pogués viatjar pel temps, possiblement em sentiria com tu; enyoraria Catalunya, els patriotes del segle passat i la meva gent però de la resta... Què se n’ha fet de les persones, Helena? 

Per aquí... Sovint penso que vas fer molt bé en marxar. De fet, ja saps que sempre n’he tingut l’espina clavada. Alces l’esguard i veus molt llocs on poder anar que, possiblement, hi estaríem molt millor que no pas aquí. No pas amb poca ironia, et diria que, ara mateix, es viuria molt i millor a Matrix, allí on viu l’Alícia o fins i tot a Júcar. Sí, ja ho saps... “Molt lluny d’aquí a l’altra banda del món és on, viuen contents els”... De Júcar. Quin sentit de l’humor tant increïble. Si no has vist les fotos, cerca-les per Internet. Han pintat tot el poble de color blau i fins i tots han celebrat festes a l’estil Barrufets... De totes maneres, no ens enganyem... Ja ens coneixem... Jo continuaria essent el Barrufet rondinaire, ha, ha, ha. És una cosa que no puc evitar.