dilluns, 10 de desembre de 2012

Carta a Helena

Estimada Helena, 

Feia temps que no t’escrivia... Com estàs? Espero i desitjo que molt bé. No sé si t’enyores de la teva terra, de la seva gent i de la teva gent. Possiblement d’algunes coses més que d'altres, oi? Si es pogués viatjar pel temps, possiblement em sentiria com tu; enyoraria Catalunya, els patriotes del segle passat i la meva gent però de la resta... Què se n’ha fet de les persones, Helena? 

Per aquí... Sovint penso que vas fer molt bé en marxar. De fet, ja saps que sempre n’he tingut l’espina clavada. Alces l’esguard i veus molt llocs on poder anar que, possiblement, hi estaríem molt millor que no pas aquí. No pas amb poca ironia, et diria que, ara mateix, es viuria molt i millor a Matrix, allí on viu l’Alícia o fins i tot a Júcar. Sí, ja ho saps... “Molt lluny d’aquí a l’altra banda del món és on, viuen contents els”... De Júcar. Quin sentit de l’humor tant increïble. Si no has vist les fotos, cerca-les per Internet. Han pintat tot el poble de color blau i fins i tots han celebrat festes a l’estil Barrufets... De totes maneres, no ens enganyem... Ja ens coneixem... Jo continuaria essent el Barrufet rondinaire, ha, ha, ha. És una cosa que no puc evitar. 

La situació a Catalunya és complicada, Helena. Hi ha arguments per estar optimista però, ho continuem espatllant com fa temps. Sembla que no n’aprenem; o només a base de garrotades. Ja ho deia Joan Sales però, no... No hem deixat de fer l’imbècil, no. Ja no sé fins a quin punt ens mereixem el que tenim o el que no tenim. És evident que som corresponsables de bona part del que ens està passant però... Tu sempre ho has dit... Quanta raó que tenies. Ai Helena! Sort en tenim dels espanyols qui, algun dia, valgui la paradoxa, els haurem de donar les gràcies. Tant trist com cert. 

Jo, francament, fa dies i setmanes que he començat a desintoxicar-me i/o despolititzar-me. Notícia de política que veig, segons com amb el titular en tinc prou. Ja em coneixes... Costa sorprendre’m, no estic per romanços i encara crec que anem donant voltes en cercle. Ja m'avisaran suposo. Com sempre faig per demostrar-te que no m’ho invento, et posaré uns exemples de la situació i algunes reflexions que no acabo d’entendre i que, malgrat hi hagi motius per ser optimisme, sembla que no acabem de disparar. 

En primer lloc, si has llegit els mitjans internacionals, t’hauràs adonat de la crescuda del sobiranisme. De sobte, Catalunya s’ha tornat independentista. Han sortit independentistes de sota les pedres. I jo, ho celebro però, em sorgeix un dilema. Helena, quina és la línia que separa el negoci del patriotisme? a què ve això? Quan vas marxar era difícil trobar una estelada per reivindicar el nostre sentiment; just al contrari que ara. L’estelada i tot el que fa referència a la causa independentista, ha passat de ser un símbol reivindicatiu a ser un pur element comercial i de negoci. Sí... ja sabem que mig món les passa magres i cal sortir-se'n com sigui però, fins a quin punt és patriòtic fer negoci del patriotisme? Ho deixo a l’aire, Helena, només t’ho comento; és una reflexió, i no pas una crítica. Quan vas marxar, era difícil trobar elements reivindicatius i ara la pots trobar des de qualsevol basar de xinesos, fins a esportives, samarretes i un sense fi... Un negoci vaja.  A vegades em sap greu...

I, aquesta setmana, sort n’hem tingut del ministre Wert. És el d’educació i esport de l’estat espanyol. Volen relegar el català a quarta llengua! T’ho imagines? Mai, crec que fins i tot en ple franquisme, havia estat tant amenaçat. I, francament, m’ha vingut al cap la proposta estrella dels nous independentistes a les eleccions del 2010 a la qual m'hi vaig oposar. Com van ensarronar a la gent. Segurament, amb el pacte fiscal, això del català ara no passaria! Ha, ha, ha. Ja veus que ric per no plorar. Vàrem perdre un parell d’anys però en fi.... Com ara ens en tocarà perdre alguns més amb tota la marranada del referèndum... I mentre, suposo que ens anirem queixant, manifestant i bordant. Ja veurem què passa. T’imagines si el president del govern espanyol li canvia al català un pacte fiscal per una consulta? O, millor encara, li garanteix el català a canvi de la consulta? Em tenen meravellats aquests espanyols. La veritat, és que saben jugar molt bé les seves cartes. No els vull treure mèrit però... Com ja hem comentat altres vegades, bona part és desmèrit dels catalans. Que bé que ho vegis tot des de la distància, Helena. Jo, em faig un fart de patir. Com et dic, intento passar-ne cada vegada més però, és difícil. 

Perquè, a banda de tot això, ja saps que, a la meva manera, vaig intentar contribuir amb la causa. L’altre dia llegia un bloc del Salvador Garcia (te’l recomano; és un crac i se’n sentirà a parlar cada dia més) que demanava un exèrcit de voluntaris. Té raó. Però, els que no som res ni ningú, per molt que ens hi esmercem, no podem fer massa res; ja ens agradaria però, hem mort en l’intent i han fet que ens rendíssim. Just perdre temps, diners i, sovint, bones relacions, per res o, perquè el temps t’acabi donant la raó un parell d’anys més tard. És una pena. De totes maneres, celebro que aquells que poden ho facin i és molt d'agrair. És una sort que hi hagi patriotes com el que et comento i d’altres com el Cardús o el Boix. De totes maneres, alguna cosa em diu que tot està sota control i no hi ha motius per a preocupar-se

En fi estimada Helena, no em vull allargar més que ja ho veus... Començo i no acabo mai! A veure si ens escrivim més sovint. Ara feia molt temps. Només volia compartir amb tu aquestes reflexions i dir-te que m’alegro molt que estiguis bé i aconseguissis ser immune a tots aquests temes. Jo, et segueixo les passes. He arribat a la conclusió que serà quan ho manin (no sé si en sentit literal) i que no hi puc fer res. I, que la gent és molt desagraïda i més val procurar-se per un mateix. A veure si emularàs Diotima però, en temes polítics. M’encantaria. 

Un petonàs i fins aviat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada