dissabte, 28 de desembre de 2013

Bones Festes

Ja ha passat Nadal però encara tot val! (Rodolí). Just volia desitjar a tothom unes Bones Festes i un bon inici d’any; no vol dir que no ho desitgi la resta de l’any però, ara és la tradició. Des de fa un temps, cada any ho feia i aquest, digitalment vaig una mica tard… Què hi farem.

Així doncs, aquí unes propostes de felicitacions de Nadal per enviar via correu postal, que sempre és més original i fa més patxoca; més tenint en compte que generalment, a les bústies només s’hi torben esqueles, publicitat o factures:

divendres, 20 de desembre de 2013

Acord per la consulta v.3

I segurament, definitiva fins que no s’aclareixin més coses. El fet és que ha passat més d’una setmana i, no és que ho vegi massa diferent però m’agradaria dir-hi quatre coses més. Amb un temps prudencial de marge, sempre es veuen les coses diferent. Intento entendre el que han fet i/o justificar-ho i, per això aquesta tercera versió.

Tant si començo amb els pros i acabo amb els contres o ho faig al revés, la gent es quedarà amb el que voldrà, de manera que.. començo pels pros.

divendres, 13 de desembre de 2013

Acord per la consulta v.2

Més que entrada avui, reportatge. Pel mateix preu. Podria haver fet diverses entrades però, he preferit escriure-ho tot en una. Un pack. Pots fregir ceba en una paella, tomàquet en una altra, fer arròs bullit en un pot i en un altre bullir un brou de peix, i menjar-t'ho tot per separat, o ho pots posar tot en una paella i gaudir de l'espectacle. Algú potser ho agrairà, d’altres se’ls farà pesat. Què hi farem. Per gustos colors, diuen... Si més no, tenint en compte que anem mancats de bons articles i bons periodistes... no dic que aquest ho sigui; només dic que me l’he treballat.

La cosa encara està calenta. Ho reconec… de manera que potser d’aquí a un temps ho veig diferent; si li veig us ho faré saber… No em sap greu rectificar. Segona reacció (la primera la vaig fer ahir): és un insult i un atemptat a l’independentisme. Avui escriuré les paraules que no tenia ahir en la primera versió, les d’avui i algunes més. Quan vaig veure el titular al canal 24h (sí, miro el canal 24h de televisió espanyola perquè em sembla millor canal que TV3(la seva); un altre dia ho parlem), creia que era una broma. Entre altres coses, perquè els titulars són curts i es van quedar en la primera part de la consulta/referèndum/pregunta… Diguem-li superquè i tots ens entendrem!

divendres, 6 de desembre de 2013

Mercat Medieval de Vic

Cap de setmana… no sé ben bé com definir-lo. Reconec que no m’agrada les grans masses de gent. Sóc un home tranquil que defuig de totes aquestes històries. Les respecto i fins i tot, fins un cert punt, les trobo atractives i m’agraden; si més no mentre la cosa no surt de mare. Així doncs, si es fan bé les coses, no hi estic gens en contra. Seguint la política socràtica de només sé que no sé res, em limito a dir el que penso i a donar informació de servei; també, com no, una lleugera crítica.

Aquesta cap de setmana és Mercat Medieval a Vic. Ja per sí, Vic és una ciutat fantàstica. Els que no hi hagin estat, val molt la pena i, a ser possible, acompanyats d’algú que sàpiga algunes coses de Vic i us les pugui explicar. Més enllà de les llonganisses i el pa de pessic, Vic té molta història i, part d’ella perquè alguna se l’han carregat literalment, es pot veure, intuir i apreciar tot passejant pel casc antic. Particularment, és un exercici que faig sovint i sempre trobo quelcom que no havia vist abans i em continua meravellant.

divendres, 29 de novembre de 2013

La independència. Escocesa

Amb qualsevol persona que parleu i intenteu comprar el procés d’emancipació nacional d’Escòcia amb el que està passant a Catalunya us dirà -i amb raó- que no tenen res a veure. I és cert. Fins un cert punt. No és que ara vulgui fer de polític i/o politòleg però, amb segons què, no crec que es pugui dir tant a la lleugera que les dues coses s’assemblen com un ou a una castanya. Al final de l’entrada, molts em diran pessimista o que només veig les coses dolentes. No és cert. No és que només vegi les coses dolentes, sinó que com que percebo que no les veu ningú, intento posar-les a la llum o justificar el que dic i penso.

Així , doncs, sí, sabem que Anglaterra no és Espanya. Una és profundament, ja no diré més democràtica, sinó senzillament democràtica des d’un punt de vista moral i motivador, mentre que l’altra no n’és. Evidentment, la que no ho és, és Espanya… No voldria que quedés algun dubte. I, no puc dir més democràtica perquè 0 multiplicat per qualsevol cosa, sempre dóna 0… Per tant, Anglaterra no és més democràtica, no és 1000 vegades més democràtica que Espanya… perquè per moltes vegades que ho sigui, si multipliquem per la nul·la democràcia espanyola, sempre tindrem 0. Accepto, els matisos de democràcia… Sé que podem anar a votar però, al meu entendre, això no és democràcia en tota la seva plenitud.

dilluns, 18 de novembre de 2013

Els drets dels animals

Sigui dit per endavant que no sóc amant ni simpatitzant de PACMA. No els he votat mai ni tampoc crec que ho faci… Quedi clar també que, d’ençà d’un temps, m’agrada debatre sobre els fets més que no pas sobre la bondat o maldat d’aquests. És a dir, si haguéssim d’extrapolar-ho en termes matemàtics, diria que m’agrada debatre sobre que 1+1 són sempre 2 (mentre no es demostri el contrari o mentre el sistema matemàtic que tinguem sigui de sòlids i no de líquids o gasosos), i no pas si m’agrada o no que sumin 2. 

M’ha agafat darrerament una actitud socràtica de preguntar-me sobre un munt de coses i arribar a la conclusió que només sé que no sé res; ho qüestiono absolutament tot. Dic això perquè no entro a valorar la prohibició dels toros, ni entro a valorar una de les darreres proposicions de llei registrades i que es votarà properament al Parlament: bàsicament, que als circs no hi hagi animals perquè els estressa. Bé, perquè no, valorem-ho una mica ja que hi estem posats…

divendres, 15 de novembre de 2013

El maleït dret a decidir

Després de tantes entrades al bloc parlant sobre aquest tema, no sóc capaç de posar un títol original ni tampoc dir-vos on n’he parlat en anterioritat amb certa concreció. Sí que és cert que en parlava quan deia que la via del referèndum no em semblava la més idònia, a les tres entrades que vaig dedicar a la declaració de sobirania del Parlament al gener (segon fascicle i tercer) , o quan -més darrerament- he parlat sobre la resolució del dret a decidir. En definitiva, porto moltes entrades -masses?- dient que decidir, no és executar i la gent ho confon. I ara encara hi torno perquè em sembla que convé recordar-ho.

Ho recordo l’endemà de la polèmica entre Joaquim Nadal i Lluís Foix a la tertúlia del grandíssim programa del Xavi Freixas. Particularment, ja fa molt temps que sento el Lluís Foix dient el que va dir ahir… el que passa és que Quim Nadal no fa massa que assisteix a les tertúlies de la nit. Per cert, aquest seria un altre tema… Com ha canviat el Nadal polític del Nadal no polític… Ara, que no és a la política, sembla que vulgui canviar el món! Era aleshores -quan remenava les cireres- que havia de canviar, no el món, sinó Catalunya. Però bé… Sigui dit de passada, també, que cap dels dos són Sants de la meva devoció.

dimecres, 13 de novembre de 2013

#novullpagar (3)

Ja he escrit en altres ocasions sobre el #novullpagar. La primera vegada fou en motiu del que li ha donat nom o l’ha popularitzat. Fa uns dies, podíem llegir que els que no van pagar, ja van començar a rebre les multes. No tornaré a entrar en el fet que les empreses hi són (entre altres admirables coses com la Responsabilitat Social Empresarial) per fer negoci. I no ho dic perquè em diguin neoliberal o neocapitalista! Perquè, precisament, un dels que dóna més als necessitats a través de la seva fundació, és un tal Bill Gates; l’home més ric del planeta (o dels més rics) gràcies a fer negoci amb Microsoft. Tampoc val la pena tornar a entrar amb els deutes que tenen el partits polítics a les entitats bancàries i, més concretament a La Caixa; curiosa màxima accionista d’Abertis, qui té monopolitzat tot el tema de les autopistes. Podeu rellegir les entrades #novullpagar i #novullpagar(2) per a més informació.

Avui m’agradaria treure o desmentir que realment, sí que ens agrada pagar o que el #novullpagar només ho apliquem quan ens convé. Per exemple, a mi em rebenta profundament que cada vegada que vagi al forn i demani que em tallin el pa, em cobrin… crec que són 15 cèntims d’euro. Que no la deuen haver amortitzat la màquina de tallar el pa? A vegades (irònicament) em pregunto què passaria si els digués “no vull pagar”; l’import corresponent a la tallada, és clar… Què em dirien? Per què la gent no ho fa? No és semblant?

diumenge, 10 de novembre de 2013

La cultura política i democràtica catalanes

Sóc molt conscient que aquesta entrada pot aixecar suspicàcies. Sóc conscient també que em podrien a invitar a no escriure massa més. Sóc conscient que és fàcil que no s’entengui (o no es vulgui entendre) o no agradi; vaja, res que no hagi passat fina ara! Malgrat tot, però, em disposo a escriure-la. Com sempre he defensat, les coses clares; agradaran més o menys però, les coses clares. I, sigui dit de passada que la reflexió que estic apunt d’exposar no és fruit dels darrers dies ni tampoc d’una nit d’alcohol i/o drogues sinó que fa anys que hi dono voltes. 

El fet doncs, és que m’agradaria deixar palès la cultura política i democràtica catalanes; ja sé que tocaré la fibra però bé... A veure què entenem aquí per democràcia. Alguns -tampoc serà nou- pensaran que faig demagògia barata però bé… De totes maneres, us invito a la reflexió i al debat. Deixo de banda en aquests moments qualsevol ideologia i em centro en política. Manera de fer política. Insisteixo, no entro a valorar l’ideal o la finalitat de la política, sinó en maduresa política i democràtica. Allò tan senzill de “m’agrada/hi crec, ho valoro i ho compro”. Extrapolable perfectament a fins comercials que tothom entén. Tan senzill com això. 

dissabte, 9 de novembre de 2013

Sóc imbècil?

És ben bé que escric per escriure alguna cosa… Encara que sigui per no perdre l’hàbit d’escriure de tant en tant. El motiu és senzill; com he comentat en altres ocasions, a nivell polític, no hi ha massa res per escriure perquè no passa massa res de nou/interessant (més enllà que les distraccions al personal que permeten viure mitjans i tertulians)… Bé, no seria del tot cert perquè sempre hi ha coses però, francament, no m’interessen.

Fent però, un repàs dels darrers esdeveniments em vénen diverses preguntes i/o reflexions al cap. Res nou… o res que no hagi escrit o dit en entrades anteriors. La primera qüestió és aquella que va popularitzar el president d’E(RC) del primer tripartit: “fins quan a de dudà la bdoma?” I n’hi ha vàries i, perdoneu-me, cauran garrotades a tots.

dilluns, 30 de setembre de 2013

Resolució sobre el dret a decidir

Un cop acabat el debat de política general, els mitjans de comunicació fan les seves valoracions. Per alguns, és un clar indici que Mas ens portarà a la independència; per altres, és un pas enrere… Per gustos, colors… És aquella cosa tant interessant i curiosa que té el nostre periodisme i que en tantes ocasions he denunciat i manifestat al bloc. Sembla mentida que a aquestes altures, els periodistes no hagin entès que la seva professió/feina és informar i que les conclusions les hauríem d’extreure cadascú en funció de la informació rebuda. Però, no. S’entossudeixen a facilitar-nos aquesta tasca i a opinar, en comptes d’informar.

Així, doncs, després de llegir que Mas es feia enrere, he anat a consultar les resolucions aprovades pel Parlament a veure què hi deien. Després de tantes vegades criticar Mas, no seré pas jo qui el defensi ara. Continuo pensant que, com a polític, acumula molts més fracassos que no pas encerts en les seves decisions. Mas és el president de CiU que va donar suport a una Constitució europea que, diria, que continua estan en stand by; Mas és el president de CiU que va donar suport a un estatut(et) i llavors el va anar a repactar vendre’ns a Madrid. També és el president de CiU que va entabanar a la gent amb un pacte fiscal que molts teníem clar que no s’aguantava per enlloc però alguns (sembla ser que ell mateix) han tardat prou temps a veure-ho. També és el president de CiU que ha tingut més davallades electorals i, ja veurem com acaba això de la consulta… Moltes d'aquestes coses les explicava quan parlava de lideratge polític. Vaja, des d’un punt de vista polític, qualsevol l’anomena visionari i/o líder i li fa cas. Sort en té de la seva semblança amb el senyor Satan.

dissabte, 28 de setembre de 2013

Carta al ministro García-Margallo

Excelentísimo Señor García-Margallo,

Como ministro de asuntos exteriores del Reino de España y recuperando sus declaraciones sobre el asunto catalán y la independencia de Catalunya, me gustaría hacerle algunas reflexiones. Sepa ante todo que no soy experto en derecho ni en tratados internacionales pero entiendo que estos tratados tienen que ser entendibles para todos. Es más, ¿qué sentido tendría hacer tratados internacionales que cada cual los pudiese interpretar como quisiera? Las leyes y tratados deberían ser simples y entendibles para la mayoría. Yo, humildemente, desde mi posición, sólo trato de reflexionar sobre el tema.

Se basan ustedes con el artículo 2 de la Constitución Española. Curiosamente, la mayoría de gente lee o recuerda hasta la segunda coma, concretamente, hasta “[…] indivisible de todos los españoles“ pero lo cierto es que el artículo, según puedo leer en la Carta Magna, es un poco más largo. El artículo es como sigue: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas”. Mi pregunta es clara y concisa, ¿cuáles son las nacionalidades y regiones que la integran? Podríamos discutir qué se entiende por nacionalidad pero, me gustaría creer que ésta parte fue un giño a vascos, galegos y catalanes.

dimecres, 25 de setembre de 2013

Els esportistes d'elit catalans

Avui toca escriure als esportistes d’elit catalans. No tinc res en contra dels que no són d’elit però, aquesta va concretament per a ells, pels esportistes d’elit que representen Espanya pel món i que han fet gran la selecció espanyola. Per ser franc, tot i que hi ha un munt de sectorials a l’ANC, trobo a faltar, a banda dels imbècils per la independència i dels estiuejants per la independència, els esportistes d’elit per la independència. Humilment, animo i emplaço a l’organització i als esportistes que hi reflexionin una estona.

Com bé és sabut, alguns esportistes catalans que competeixen amb i per a la selecció espanyola que han declarat el seu independentisme de manera pública han estat linxats mediàticament a xarxes socials. És curiosa aquesta poca solidaritat que hi ha entre esportistes… A mi, particularment, em sorprèn. Com bé apuntava fa uns dies el conductor del programa del Tu diràs de RAC1, ningú exigeix que els esportistes es mullin però, el que no val, és voler tenir contents a uns i altres perquè acabes no fent-hi ningú i acabes tenint la majoria en contra; que li ho demanin al President Mas amb el seu afany per voler fer contents a independentistes i a unionistes… Uns no el vàrem votar perquè no es definia clarament i d’altres no ho van fer per insinuar massa. Retornant al tema principal però, tot i no demanar-los aquest exercici, per solidaritat amb els que han declarat públicament el seu pensament i/o sentiment, fora bo que es mullessin. I pel país, és clar.

dissabte, 21 de setembre de 2013

Carta al Presidente Rajoy

Excelentísimo Señor Rajoy,

Me dirijo a usted, cómo presidente del Partido Popular y del Reino de España, para hacerle llegar unas inquietudes o dudas que tengo sobre el asunto catalán y la Constitución. Yo soy catalán. Me siento catalán, he nacido y crecido en una parte de Catalunya que ama su tierra. Para entendernos, donde el nacionalismo está más presente y arraigado; catalán del interior, de pura cepa. Pero no es de esto de lo que deberíamos discutir ya que cada uno se puede o se debería poder sentir de dónde le plazca, ya que -en teoría- estamos en un país libre. No es de sentimientos de lo que hablo, sino del derecho a vivir mejor.

Los catalanes, cómo cualquier otro ciudadano, no de España, sino del mundo, independientemente de cómo nos sintamos cada uno, tenemos el derecho a vivir mejor. Hoy en día, en nuestro caso, esto es sinónimo de independencia. Hay la típica excusa de que hay catalanes que no quieren dejar de ser españoles, y es verdad. Pero es que nadie está pidiendo esto… Incluso yo, mientras Catalunya no sea estado de pleno derecho de la Unión Europea, me interesa tener la nacionalidad española porque, cómo español, no voy a dejar de ser europeo y no voy a perder ninguno de mis derechos como tal ¿O van a ser ustedes los que no van a permitir seguir siendo españoles a quien quiera?

divendres, 6 de setembre de 2013

El nou full de ruta del #PresidentMas

Dia interessant el d’ahir… No només perquè anés a buscar bolets, sinó per algunes notícies que vaig poder llegir a la tarda. Pel cas dels bolets… Res, 4 rossinyols i para de comptar. El bosc (al que vaig anar jo) sec i sense massa res per oferir-nos; micològicament parlant (de micologia, no de primats). Pel cas de les notícies… la primera a destacar és que el gener torna Afers Exteriors a TV3 (la seva). Espero que amb el retorn de Mònica Terribas retorni el periodisme als matins a la ràdio i que amb el programa de Miquel Calçada hi hagi una mica de TV3(la teva); és fàcil que torni a sintonitzar (en ambdues definicions del diccionari) amb la televisió pública de Catalunya (mentre facin el programa).

Però, anem al fet. Fets (no paraules, que deia aquell); perquè són diverses les notícies. Titulars llegits ahir: “Les prioritats de Mas: consulta el 2014 o plebiscitàries el 2016”, “Mas: consulta el 2014, o plebiscitàries el 2016”, “Junqueras insisteix en el 2014”, “L'AMI tanca files amb Artur Mas”. Com sempre, ve en Carles a posar aigua al vi…. Mireu, amb una de les coses que he hagut d’aprendre a conviure, és amb la frustració. Amb la frustració de veure-les venir i no poder-hi fer res. Durant el fil de l’entrada, hauré de recuperar algunes de les entrades antigues del bloc; us en recomano la lectura o relectura per tal que m’entengueu.

dissabte, 31 d’agost de 2013

El patriotismo de los catalanes

No creo vaya a hacer demasiadas entradas en castellano. De hecho, esta es la primera y espero estar a la altura. Aunque haya estudiado, criado y crecido en catalán, creo que lo podré hacer. Que rica lengua. Dicen que la hablan más de 100 millones de personas… Toda América del sur. Castellano, español, argentino… no vamos a entrar al detalle… No creo que haga falta, ¿no? Para ser más precisos, el castellano más hablado, curiosamente, no es el que se habla en España, sino, como indiqué antes, el castellano sudamericano; el latino, vamos. Y, para ser más precisos si cabe, el más próximo que tenemos es el que se habla en las Islas Canarias. ¿Deberían enseñar en España el latino, para que los niños tengan más oportunidades?

Pero bueno, no es de esto de lo que quiero hablar, sino de la patria. No me gusta que los españoles (algunos, no todos) den lecciones de patriotismo español a los catalanes. Los más patriotas españoles que hay en la península, somos los catalanes. Aunque no lo parezca es así. Me explico.

En Catalunya, hace un tiempo, Estrella Damm hizo un muy buen anuncio titulado “Que tenim?” (¿Qué tenemos?), dónde se podía ver todo lo bueno que tenía Catalunya. Algunos hicieron alguna parodia realmente buena. Y yo he pensado que podríamos hacer el mismo ejercicio sobre España. ¿Qué tenemos?

diumenge, 25 d’agost de 2013

He tingut un malson

Avui he tingut un malson. Just el contrari del que va dir Martin Luther King i canviant el temps verbal; I have had a nightmare, vaja. La raó és senzilla… Tot i deixar de banda tot el tema polític i, encara no sé com, he aconseguit que deixi de condicionar-me i atabalar-m’hi, el subconscient encara hi dóna votes i a vegades poden passar coses com aquesta. Us l’explico i a veure què dieu.

Avui fa pràcticament un any, llegia un bon article de Salvador Garcia: Independència i futur de l’euro. Us el recomano; no l’article -que també- sinó les reflexions de l’economista i el màxim impulsor del Col·lectiu Emma (també aquí parlo del Col·lectiu Emma). Ve a dir que la independència de Catalunya pot comportar un risc a l’euro i, en definitiva, a la Unió Europea. No és que posi aigua la vi, sinó que reflexiona sobre un tema que ens hauria de preocupar. Vistes les conclusions però, i passat un any, no crec que puguem dir que hàgim avançat massa en aquests termes.

dimecres, 21 d’agost de 2013

Els programadors

Feia molt temps que tenia ganes d’escriure sobre aquest tema. Val a dir que per fer-vos cinc cèntims de la meva eina de treball no recuperaré els apunts de quan estudiava però, el que m’agradaria és fer-vos més proper o entendre la lògica d’una persona que es dedica professionalment a la programació. 

En primer lloc, val a dir que un programador no és un informàtic. Bé, sí que l’és però amb matisos.... El primer tòpic a desmentir és que, com aquell qui diu, l’informàtic no existeix. Per entendre-ho, podem fer la comparació amb la medicina. Existeix un metge de capçalera que ho toca una mica tot però llavors, hi ha dentistes, oftalmòlegs, ginecòlegs, uròlegs, cardiòlegs, estomatòlegs... i un llarg etcètera. Un programador, sovint no té nocions tècniques o profundes sobre maquinari, sobre mòbils, sobre quin ordinador convé més a segons qui, sobre xarxes o sobre l’administrador de servidors. De la mateixa manera que no anirem al dermatòleg fent una consulta de trauma...

divendres, 16 d’agost de 2013

La dependència de la independència

Sona paradoxal o contradictori, oi? Ho és. De fet, no és la primera vegada que plantejo aquest tema perquè a mi, personalment, m’és un gran dilema. Molt sovint, per no dir mai, la gent interpreta que hi estic en contra però, no és del tot cert; senzillament, tinc un dilema moral i no sóc capaç de concloure si hi estic d’acord o no. Es tracta de tots els articles i coses que acompanyen tot el tema independentista.

Fa uns dies, es va a celebrar a Palafrugell la desena fira d’estelània; pel que he pogut veure, no és una fira anual (vaja, que porta 10 edicions i no pas 10 anys) sinó que van acumulant edicions al mateix any i és una fira itinerant. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana de les festes de Gràcia, també hi seran i serà l’onzena. Com el seu nom indica, és una fira que té a veure i relació amb tot el que fa referència a les estelades i la independència. També, aquesta setmana, hem conegut la notícia que a Vic, s’hi instal·larà quinzenalment un mercat independentista a la Plaça del Màrtirs. Fins aquí, tot prefecte, cap problema però, sí dilema.

diumenge, 11 d’agost de 2013

Maneres per desmuntar la consulta (2/2)

Avui continuem amb altres formes de desmuntar la consulta per la independència. Com ho havíem deixat, el tema democràtic i legítim, no era l'únic problema. Si el govern català tirés pel dret i se saltés la llei espanyola formant-ne part (això és important tenir-ho clar), deixant de banda que hauria de pagar les responsabilitats que se’n derivessin, imagineu que l’estat espanyol entrés a jugar a la partida. Molt bé, a mi, se m’ocorre, senzillament, començar a empadronar gent de fora de Catalunya a Catalunya. Ep, és perfectament legal! Alguns recordareu que quan van il·legalitzar l’esquerra abertzale al País Basc, coses de la vida van fer que a molts pobles independentistes hi guanyés el PP... Senzillament, qualsevol es pot presentar a regidor a qualsevol poble de l’estat espanyol. Per tant, per aquí també ho tindrien fàcil. A més, malgrat la llei de consultes no ha estat recorreguda, com que l’estatut(et) és una llei orgànica espanyola (sovint ens n’oblidem), si cal recórrer-la o tombar-la, com que juguem en camp contrari, no crec que els costi massa. Però, seguim.

Imagineu que, malgrat tot això, encara tiren endavant amb la consulta. Bé, és tant senzill com seguir per donar instruccions des dalt de tot (des dalt de tot, de Madrid, que Barcelona és un nivell per sota! Tinguem-ho clar també) per tal que no es facilitin infraestructures (col·legis electorals) ni urnes. Repassem alguns dels municipis més poblats de Catalunya: Barcelona (CiU + Unitat per Barcelona sumen 16 regidors, mentre que PSOE i PP en sumen 20; caldria veure què fan el 5 d’IU); Hospitalet de Llobregat (PSOE i PP i PxC, sumen el 77.77% de regidors; ERC ni tan sols hi és representada); Badalona (PSOE i PP sumen el 74%; ERC tampoc hi és, i CiU té 4 regidors); Terrassa (PSOE i PP sumen el 55,55% i passa quelcom semblant amb CiU i ERC). La darrera ciutat amb més de 200.000 habitants és Sabadell (PSOE + PP sumen el 59.25% i, en referència a les forces nacionalistes, tenim CiU amb 5 regidors i caldria veure què farien IU i ES. Em penso que és suficient que des de dalt, es donin instruccions per tal que no es facilitin les coses... La primera gran ciutat (onzena de Catalunya i amb menys de 100.000 habitants) que tenen majoria nacionalista és Girona, on CiU i CUP, disposen del 52%. Què farien aquests municipis (exceptuant Girona) si reben instruccions de no facilitar les coses?

dimecres, 7 d’agost de 2013

Maneres per desmuntar la consulta (1/2)

En una entrada anterior (estiuejants per la independència), prometia d’alguna manera aquesta. No és una entrada per fer caure l’ànim (francament, no crec que tingui el poder d’animar a desanimar la parròquia), sinó una manera de dir, “ep, suposo que heu pensat en tot això” quan el govern s’entossudeix a fer la consulta sí o sí. S’hi afegeixen, com no potser d’altra manera, altres personalitats que, si m’ho demanen, més valdria que els tinguessin amb la boca tancada. Recordo una dirigent dient que si l’estat espanyol no autoritza la consulta, es farà amb les lleis catalanes. Doncs no! Com diria Vicenç Martí, “error en tu boca!”. S’ha d’anar alerta alhora de fer i dir segons què.

Així doncs, com us deia, sense ànim de desanimar, us comento diverses maneres que a mi, que no hi entenc massa i no disposo dels mitjans que disposarà l’estat espanyol quan arribi el momen, se m’ocorren per desmuntar la consulta per la independència.

diumenge, 4 d’agost de 2013

Estiuejants per la independència

Després de totes les sectorials que ha creat l’ANC, encara en trobo a faltar una d’interessantíssima en el context català. Quan formava part de Reagrupament, i vàrem obrir el local a Vic, ja ho vaig poder constatar i, cada estiu, se’m reafirma la teoria. Així, doncs, després de mossos per la independència, advocats, enginyers... fins i tot, en una ocasió, vaig escriure sobre els imbècils per la independència, ara em penso que tocaria “estiuejants per la independència”. No mancada d’ironia i bon rotllo, és clar.

Ens trobem, agradi o no agradi, en un procés històric que, bé o malament (a mi m’agrada creure que bé), acabarà algun dia. El que està de moda actualment, és la consulta i la seva data. S’ha de fer sí o sí i el més aviat possible. Hi estic força d’acord però, com he dit sempre, córrer molta pressa però cal fer-ho bé. I prendre decisions precipitadament, pot comportar arribar abans en algun lloc que ni tan sols desitges. És per això que cal anar en peus de plom. Com deia Guillem Carol fa uns dies al SingularDigital, “el que tenim és més feina que pressa”; o venir a dir això.

dissabte, 20 de juliol de 2013

I què escriure?

Fa molts dies que no escric absolutament res al blog. No és que el tingui abandonat però... sí, certament he deixat d’escriure-hi; escriure en general. Motiu o motius? Cap i/o molts... Suposo que em noteu filosòfic... El cert és que, políticament, ja ho vaig escriure una darrera vegada que, fins que no passi quelcom d’interessant, no val la pena escriure sobre el tema. Ja m’avisaran quan s’hagi de fer alguna cosa que es tradueixi tangiblement i legalment..

Recordo quan era molt menut i ens cuidava la mare d’un amic que -diria que és l’únic que conservo d’aleshores i hi mantinc el contacte- jo tenia la mania de fer bola amb el menjar. Per raons laborals, els meus pares no em podien atendre tot el que desitjaven i sovint em quedava a casa d’aquest meu amic. També sovint, quan m’hi quedava i es feia tard, em donaven el sopar. No sé si era cosa meva o passa a altres criatures però, jo, depenent del tall que em donaven, mastegava i mastegava i no hi havia manera d’empassar-me’l. “No facis bola!”, em deia la mare del meu amic. Però ja em podia anar dient... Quan el meu amic ja s’havia acabat el sopar, jo estava a mig... Anar mastegant... 

dilluns, 1 de juliol de 2013

Concert per la llibertat

Fer valoracions de coses passades, potser pot se interpretat com fer trampes però, sigui dit per endavant que, per la causa independentista, des d’un primer moment no em va semblar bé el Concert per la llibertat. El concert, com tothom sap, es va celebrar el dissabte el vespre al Camp Nou. Fins aquí cap novetat. Sense entrar en desqualificacions com han fet d’altres, permeteu-me reflexionar-hi una mica i sobretot, argumentar les meves reflexions. Tanmateix, sóc conscient que puc caure en el parany de ser titllat de pessimista -cosa habitual- o derrotista. Com sempre dic, fets. I, els fets, per si sols no són bons ni dolents; són fets. D’altra banda, també us demano un esforç com el que he fet jo; aquest no és cap altre que posar-vos en la pell d’un indecís.

En primer lloc, permeteu-me dir-vos que molts em van dir que m’equivocava quan no vaig votar a favor de la constitució europea. També em van dir que m’equivocava con em vaig posicionar totalment en contra de l’estatut(et); “ets un radical” -em deien. Segurament però, basat en fets i amb arguments racionals. També em deien que allò de la martingala fiscal era important i que calia donar-hi suport. Suport de què? Sempre vaig defensar -i pel que sembla no anava massa errat- que anar a favor del pacte fiscal era anar just en la direcció contrària que la independència. La darrera vegada que m’he equivocat, ha sigut donant suport a ERC a les passades eleccions. Mig amb broma i amb ironia, sempre dic que algun dia sí que m’equivocaré; potser ara és l’ocasió i així ho desitjo. El concert del Camp Nou, fou un error.


diumenge, 30 de juny de 2013

La caixa de Pandora

Molts haureu sentit en alguna ocasió, l’expressió “obrir la caixa de pandora” o, en altres versions, “obrir la caixa dels trons”. Dit així, em permeto afirmar que la majoria, en sentir aquesta frase feta, sap de què es tracte. Cert, significa que en algun moment, alguna acció, alguns cosa, fa que comenci a anar tot malament. Semblant a la cançó de Manel que diu “I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim”, però just el contrari. A vegades, una tonteria, obre la caixa de pandora i no ens sortim; o costa molt, o tot són calamitats. Però, quin origen té tot plegat? Novament, cal cercar-lo en la mitologia grega.

Tot comença amb Prometeu. Prometeu, que significa ‘previsor’, era un tità, fill de Jàpet i de Temis (o Clímine). Va ser el mític rebel i defensor dels humans contra l’hostilitat dels déus; era amic dels mortals. Prometeu, doncs, roba el foc que Zeus tenia al seu carro i aquest vol venjar-se. Per fer-ho, va manar als déus que fabriquessin una dona capaç de seduir qualsevol home: aquesta fou Pandora, que significa ‘tots els dons’.

dissabte, 22 de juny de 2013

El poder de la ment

Fa uns dies comentava amb un recent pare sobre els avenços de la ciència. Debatíem -jo en la més completa ignorància, doncs no he estat pare i desconec tot el que fa referència a la paternitat i educació dels nounats- en quin món es trobaria el menut. Dèiem que néixer, en cap cas ha de ser fàcil. Ni per la mare ni, com s’ha de suposar, per la criatura. Per a ella, perquè no deixa de ser un risc i durant tota la gestació tampoc pot fer una vida completament normal; ni que fos per la dieta i, ja no dic res sobre alcohol i/o tabac. Per la criatura, perquè, deixant de banda que d’on ve hi deu estar com els àngels, per molt que se li tracti d’explicar què i com ho ha de fer per sortir d’allí, el pobre menut no entén res. Només néixer, ja es troba en una situació d’incomprensió i, com us deia, tampoc se’l pot animar ni ajudar moralment. D’alguna manera, està sol davant del perill.

Tot plegat venia arran que segons uns i altres pediatres diuen que se’ls ha d’estar a sobre i mimar durant els primers mesos a causa del tràngol passat. M’explicava que si durant els primers mesos de la vida se’l mimava, el menut agafava més confiança i seguretat de cara al futur. D’alguna manera, retenia a memòria que a la vida sovint ens ajuden i això ens fa sentir més segurs d’un mateix i tenir més confiança i autoestima. Com us deia, incapaç de discutir-ho.

diumenge, 9 de juny de 2013

La història d'en Jordi

Fa uns dies em van explicar una història colpidora que m’agradaria compartir amb tots vosaltres. La història és d’un adolescent que, per no incomodar-lo i protegir la seva identitat, l’anomenarem Jordi. En Jordi, com tots els adolescents, és un jove que no arriba a la maduresa però, es creu que és un homenàs que poques coses pot aprendre dels demés i que ho vol inventar tot; és un rebel, un antisistema, un desobedient... D’alguna manera, el típic que sempre vol tocar el que no sona o un nano mal criat. És com us deia una història un xic colpidora.

En Jordi és adoptat. No va tenir una infància gens fàcil. Nasqué en territori espanyol però era de mare anglesa i pare francès. Ell sempre explica que estava molt millor quan encara no tenia ús de raó; vaja, quan abans que els seus pares fossin els seus pares, encara deambulava com a espermatozoide. El fet és que entre pitos i flautes, en una crisi d’infància, quan necessitava els seus pares, aquests el van abandonar a la seva sort. I és quan va caure, sense cap mena d’ànim i amb tota la desgràcia, en una família d’acollida de l’estat espanyol. Al ser un menor i no tenir família propera, no hi va haver alternativa. A ell no li va agradar massa la idea, com tampoc als pares adoptius que, d’alguna manera, no van tenir cap altra sortida que adoptar-lo.

dimecres, 29 de maig de 2013

Eco

La setmana passada llegia la notícia que gent cega podria arribar a veure a través de l’eco. Com sabreu, no és un cas únic, sinó que es dóna en algunes espècies. El cas més conegut, possiblement, és el dels ratpenats, que sovint se senten quan xisclen. En funció del que els tarda a arribar la resposta, saben on són les coses del seu entorn i així van volant sense estavellar-se a les primeres de canvi. Un cas semblant però, no igual, és el dels dofins. Dic que no és igual perquè de ben segur que tenen una vista molt millor que la dels ratpenats però, també fan ús d’aquesta tecnologia punta per poder-se orientar. És un cas curiós. 

Tots tenim al cap com és un cap (valgui la redundància) d’un dofí. I, si no, aquí en teniu una foto; per fer-ho més tendre, n’hi posem una d’una cria... Però, com és un crani d’un dofí? També adjunto una foto. 
Delfins
Com podeu comprovar, hi ha alguna cosa que falla... La protuberància que es veu en la primera foto, no és a la segona. Què passa, que hi falta un tros de crani? Doncs no. És en aquest buit on hi una espècie de meló que els serveix per poder-se orientar. Es veu perfectament en la darrera foto:


divendres, 24 de maig de 2013

Google, gran Google

Sóc fan de Google. No sé si ho havia afirmat mai... No incondicional, però sí fan; crec en Google. Entre altres coses per la seva filosofia que pot quedar perfectament reflectida en una frase de Larry Page fa uns dies al Google I/O 2013 (una espècie de congrés on Google es posa de llarg i presenta les seves novetats) quan, referint-se a les seves ulleres Google Glass, afirmava “cada cop que hem fet quelcom surrealista, hem après alguna cosa. No totes les vegades, però la majoria. [...] El nostre objectiu principal és tenir a usuaris feliços utilitzant Glass. Volem assegurar-nos que estem construint experiències que facin felices a les persones”. Senzillament, sublim. 

Però, què va donar de si Google en el Google I/O 2013? Doncs un munt de coses. I això que, segons Page, tot just estan a l’1% del que poden fer. Anem a pams. En primer lloc, Google unifica l’emmagatzematge per a Drive (lloc on guardar coses i on podem gaudir d’eines ofimàtiques al núvol), Gmail y Google+ (la xarxa social) deixant-lo a 15 GB. En el moment d’escriure’s aquesta entrada, en aquest país (Espanya) encara no és així però, entenc que aviat ho serà. Quan així sigui, cas que no en tinguem prou, per unes quantitats barates, es pot accedir a 100 GB i 200 GB. Ah, sí... No us ho havia dit, els 15 GB són gratis! 

dimecres, 22 de maig de 2013

Èdip

Fa un parell d’entrades que parlo del destí. Primerament, amb la de Touch, on sembla ser que el futur està escrit i, segons com, és predictible; segonament, quan parlava d’Aquil·leu i el convenciment que tenia la seva mare Tetis en referència al seu destí. La pregunta, a aquestes altures, és simple, creieu en el destí? Creieu que el destí està escrit? Això, més enllà del que us pugui explicar en aquesta entrada, va entrar una mica de suor freda, doncs, com us preneu la possibilitat que, en realitat, no sigueu amos de la vostra llibertat i sigueu esclaus del vostre destí? És a dir, com ens hauríem de prendre la possibilitat que fem el que fem, el que ha de passar, ha de passar? Francament, atabala un xic pensar això, no? La història mitològica d’avui, va d’Èdip, ‘peu inflat’. 

En aquesta ocasió, parlem en primer lloc del rei Laios. Aquest, quan va tornar a Tebes, es va casar amb una dona de nom Iocasta. Poc després de consumar-se l’acte, un oracle va advertir al rei que si mai Iocasta li donava un fill, aquest el mataria. Passat un temps, i havent concebut una criatura, Laios va agafar l’infant, li va travessar els peus amb una estaca (potser per accelerar la seva mort, o perquè un cop mort la seva ànima no pogués caminar), i el va deixar abandonat al mont Citeró. Però el pastor tebà a qui havia encarregat aquesta missió, el va desobeir i realment va entregar la criatura a un pastor corinti (una altra terra), el qual el va portar al seu rei (Pòlib), i aquest, que no tenia fills, va decidir adoptar-lo com a tal. Li posà Èdip. 

dissabte, 18 de maig de 2013

Aquil·leu

Segurament, aquest nom no us dirà massa res però, si us parlo d’Aquil·les, aleshores segurament que sí. S’utilitzen els dos noms per parlar del mateix personatge. Abans però, de parlar d’Aquil·leu, cal que posem una mica d’ordre genealògic. Si recordem la primera entrada referent a la mitologia, recordarem que tot comença amb Caos. Un dels fills de Caos, fou Gea (la Terra), i un dels fills d’aquesta va ser Pontos (el Mar). I, a partir d’aquí, podem seguir el camí i/o vida de Pontos, que conjuntament amb la seva mare Gea, van tenir Nereu i aquest, va tenir la nimfa marina d’extraordinària bellesa, Tetis; una de les protagonistes de l'entrada.

Com us dic, Tetits disposava d’una extraordinària bellesa i Zeus i Posidó en van quedar del tot encisats;  tant, que ambdós volien tenir un fill amb ella. Però, el destí havia deixat escrit ja aleshores, que el fill de Tetits, acabaria essent més poderós que el seu propi pare. En saber-ho i per temor, cap dels dos van voler tenir un fill amb Tetis i, per tal d’assegurar la seva hegemonia, s’ho van arreglar perquè això no passés i s’ho van fer venir bé pequè Tetis es casés i engendrés fills amb algú mortal. Aquest no fou cap altre que Peleu, rei de Ftia (a Tessàlia). 

dimecres, 15 de maig de 2013

Touch (2)

Recupero un tema d’una entrada antiga: Touch. El motiu pel qual el recupero és perquè la sèrie ha finat, s’ha acabat, ja no faran més capítols. Després de -personalment- una immensa primera temporada, a mitjans de la segona els van dir que la cosa no seguiria i el passat cap de setmana van fer el darrer capítol. Com en tantes coses a la vida, crec que han comès l’error de no saber parar quan eren a dalt de tot i llavors ho han hagut d’acabar de qualsevol manera. No us estic avançant cap final, senzillament dic que ho han hagut de fer possiblement amb presses. Us l’explico la meva interpretació. 

Com vaig avançar la primera vegada que en parlava, Touch tractava d’un nen autista que es comunicava a través dels nombres. En el cas de la primera temporada, pràcticament cada capítol era una història diferent que quedava lligada a través d’uns números. Dit d’altra manera, els que molts ens va fer seguir la sèrie -penso- fou el nombre phi, la ciència, la numerologia, el destí, les històries de persones... Fins aquí tot molt bé. 

dilluns, 13 de maig de 2013

Amazones

Pregunta de Trivial: Quin és el riu amb més cabal de la terra? Sí, l’Amazones; possible formatget blau; felicitats. L'Amazones és un riu d'Amèrica del Sud que neix als Andes i desemboca a l'oceà Atlàntic després de travessar el Perú i Brasil. Segons la Wiquipèdia, al llarg dels seus 7000 quilòmetres (per alguns 6800, per altres 7200 en funció de si hi compten afluents o no), hi viuen i conviuen a la seva manera 1214 espècies de peixos. Si tenim en compte que al Mediterrani català n’hi ha més de 120 i desconec la quantitat en rius i d’aigua dolça... Us podeu mig imaginar la quantitat de peix que té el riu... I no pas carpes ni truites, precisament. 

El que en interessa, però, és el nom. Amazones. D’on prové aquest nom? Com totes les coses, hi ha diferents versions però, tenint en compte que darrerament estem amb el tema mitològic, permeteu-me centrar-me en una de concreta. Deixem com a més a més la versió que assegura que el nom ve a ser el que van interpretar els espanyols quan ho pronunciaven els indígenes de la zona. Ja se sap, quan no entens una llengua i et diuen quelcom (i m’imagino que no els hi devien dir amb to amistós), apareix el joc dels disbarats i dius que t’han dit qualsevol cosa que s’hi assembli. Així doncs, semblaria que els indígenes tenien una paraula semblant a Amazones per dir “trencador d’embarcacions”. 

dissabte, 11 de maig de 2013

Deucalió i Noè

Seguint amb les entrades sobre la mitologia i relacionades amb la religió, avui us presento a Deucalió i, com veureu, té certes similituds amb una altra història de la religió cristiana. De fet, es diu que aquesta darrera es basa en la història de Uta-na-pistim de la cultura mesopotàmica (x. IV a.C.) . Així doncs, conviuen perfectament diferents versions sobre els diluvis universals; una d’elles s’explica en aquesta entrada d’Oriol López i, com es pot comprovar, la cultura popular i els temps ha anat modelant les diferents versions. 

Possiblement, totes tinguin un mateix origen i jo avui explico la grega però, existeixen històries de diluvis universals en versió Hindú, Mapuche, Pascuense, Maia, Mexicana, Inca, Uros, Moussaye, Kawésqar, Taíno i Guaraní. Senzillament, la deixo a l’aire i que cadascú en faci les seves interpretacions. 

dimarts, 23 d’abril de 2013

Feliç Sant Jordi

Avui, 23 d’abril, és Sant Jordi. Fins aquí, cap aportació significativa. Però, amb ànims de felicitar a tots els Jordi de manera diferent com vaig desitjar feliç any 2013 el passat desembre, aportar alguna cosa, i reprendre el fil del diumenge passat quan encetava una possible col·lecció d’entrades sobre la mitologia, permeteu-me descobrir-vos, si no el coneixeu encara, Adonis. 

Adonis és un Déu d’origen asiàtic adoptat per la mitologia grega; el només es un mot d’origen semític, Adon, que significa “el Senyor”. Adonis era venerat en molts llocs, sempre juntament amb Afrodita (deessa de l’amor) i que nasqué dels genitals d’Úranos, o alguna divinitat equivalent. 

diumenge, 21 d’abril de 2013

La mitologia

La mitologia, llegendes i mites sempre ha estat una cosa que m’ha agradat. Em fascina la manera que tenien els nostres predecessors per explicar segons quins fenòmens i, quan no hi trobaven explicació, el més sensat i fàcil era adjudicar-ho a alguna força divina. Penso que, entre altres coses, aquesta és una de les raons perquè la religió (possiblement la catòlica en més mesura) vagi perdent adeptes. A mesura que les coses tenen explicació científica, la divina va perdent força. Amb tot però, el reis -si se’m permet dir-ho així- de tot plegat, possiblement foren els grecs i romans. Més concretament, els grecs. 

Així doncs, tot va començar amb el Caos que, de fet, gairebé ni es pot dir que fos una personificació: era el forat obert del qual van sortir la Terra (Gea), el Tàrtar, les Tenebres (Èreb) i la Nit (Nix); hi ha tesis que també diuen que Eros (l’amor) n’era un dels fills. Com es pot comprovar, com qualsevol altra religió, tot parteix d’una sola figura creadora. El Tàrtar era la regió més profunda del món. Originàriament, es deia que es trobava fins i tot més avall que l’Hades (l’infern). Èreb eren les tenebres; representa la part fosca del món, les profunditats més fosques dels Inferns. Conjuntament amb la seva germana Nix, van ser pares d’Èter (atmosfera), Hèmera (dia) i Caront. Les relacions entre família, eren habituals com podrem veure. D’altra banda, Nix (nit) és la deessa de la nit. De Nix van néixer algunes de les forces personificades més poderoses com Tànatos (Mort), Hipnos (Son), Moros (Destí), Cer (Fat advers), els Somnis, Momus, Nèmesis (Càstig), Oizis (Dolor), Eris (Discòrdia), Geras (Vellesa), els Tres Fats i moltes més. 

dissabte, 13 d’abril de 2013

Els bitcoins

Des del rescat a Xipre i el corresponent corralito, molts ens preguntem què es pot fer amb els diners. En cap cas, no és un tema menor perquè, com es va poder veure primer a Argentina i fa poc a Xipre, molta gent (especialment els de la classe social mitja i per sota d’aquesta) en surt greument perjudicada i perden part dels seus ingressos que tant els ha costat guanyar. Pitjor encara, si tenim en compte que molts no en tenen cap culpa i, precisament i per més Inri, pagaran els més justos (els que tenen ingressos i estalvis) pels més pecadors (els que van estirar més el braç que la màniga). Així, doncs, que es pot fer amb uns possibles estalvis? 

En primer lloc, curar-me en salut i deixar clar que no sóc economista, ni banquer, ni res per l’estil. Ho dic amb el sentit que ningú ara s’agafi qualsevol cosa de la que pugui escriure com un assessorament personal o consell. No l’és. Escriuria més, com que tampoc tinc intenció d’entrar al detall (no és l’objectiu de l’entrada), no deixa de ser una mera reflexió partint de la pregunta de què es pot fer amb els diners. 

dissabte, 6 d’abril de 2013

L'any 0

Fa uns dies us escrivia sobre el desconeixement de la data de naixement de Jesús i l’error a l’hora d’extreure l’any base de referència. Vàrem concloure (no jo, sinó pel que es pot llegit) que Jesús no hauria pogut néixer fa 2013 anys, sinó que, paradoxalment, hauria nascut abans de Crist. Seguint en la mateixa línia però en una entrada a part per no fer la primera massa llarga, hi ha relacionat tot el tema de l’any 0. És a dir, el veritable any de referència de la nostra era. En teoria, si som al 2013 i tirem 2013 enrere, trobaríem l’any 0. Però, malauradament (o no), tampoc és així i l’any 0 no existeix ni va existir mai. De seguida us ho explico.

Els antics enumeraven els anys segons diversos mètodes. Per exemple, els grecs, utilitzaven les Olimpíades, de manera que per a ells, Pericles va arribar al poder el segon any de la 77a Olimpíada (460 a.C). Per altra banda, els romans ho feien nombrant els cònsols corresponents. D’aquesta manera el 10 a.C era l’any que van ser cònsols Gay Mari i Luci Valeri. Amb tot, per aquells casos que era necessari un numeració correlativa, van acabar per determinar un sistema de numeració on l’any de referència era l’any en el qual Ròmul va fundar Roma: el 753 a.C.. O dit d’altra manera, l’hipotètic any 0 seria el 753 a.u.c: ab urbe condita, que significa la fundació de la ciutat.

dimecres, 3 d’abril de 2013

El naixement de Jesús

Sempre és motiu per alegrar-se quan reps felicitacions sinceres. Val per tot el tipus de felicitacions però, el fil conductor d'aquesta entrada és sobre els aniversaris; o no. El meu, més concretament. No em fa res dir l'edat que tinc ni el dia que vaig néixer però, sí que d'ençà d'uns anys, em molesta un xic rebre felicitacions no sinceres. No sé si és el terme més adequat... Per entendre’ns, anomeno felicitacions no sinceres aquelles que les desencadenen els avisos de qualsevol xarxa social; dit d’altra manera, que si no fos per la xarxa social de torn, ni tant sols sabrien que existeixes. És important entendre aquest matís. Quan en alguna banda (Internet) em demanen una data de naixement pel registre, generalment li poso 1 de gener de 1970; és falsa i és la data que es pren com a referència informàtica... no vull que el dia del meu aniversari em feliciti gent per quedar bé... només desitjo -i a vegades fins i tot espero- la dels amics i persones properes que el recorden com una data important, i no pas perquè algú els avisi. Fins i tot penso que pels no propers, millor no saber-la i no tenir una mica d'obligació moral de felicitar perquè l'aplicació de torn els ho recorda. 

Doncs bé, pel febrer vaig fer 33 anys i vaig recordar tota la història de Jesús de Natzaret. Realment és una història que costa d'entendre com es va poder produir i que hagi arribat fins a data d'avui. És el que es coneix com a bug en l'argot informàtic; un forat, un punt dèbil... Tota aquesta història és un bug a la teologia i a la mateixa Bíblia que ara no hi ha … (em seria molt fàcil la broma fàcil) que ho canviï. També és una bona oportunitat per recuperar l'explicació de l'efecte papallona o teoria del caos i com un petit canvi inicial pot desembocar en grans canvis en el temps. 

diumenge, 31 de març de 2013

Googlejant

En alguna presentació personal per aquests contrades, he arribat a dir que crec en Google. Una imatge que il·lustra una cosa semblant és la que segueix: 


No és Google però sí a Android; cosí germà. Diria que, per fanatisme, els d’Apple en tenen molt més que els de Google però, en definitiva, sí, ambdós seguim fidelment el que dicten Apple i Google en el cas d’Android. És a dir, en teoria, els que ens hem casat amb un sistema, som incapaços de veure el negatiu del nostre i el positiu dels altres. Jo, insisteixo, malgrat cregui o pugui creure en Google, sóc crític. I, el que està fent darrerament, em té molt despistat. 

dijous, 28 de març de 2013

Bullying

És l’anglicisme de “assetjament escolar”. Segons la wiquipèdia “l'assetjament escolar es produeix quan una o més persones gaudeixen utilitzant el poder de què disposen per tal de perjudicar de forma repetida i consistent una o més persones (diana). Cal especificar que quan s'anuncia el verb perjudicar fa referència a anul·lar l'autoestima i la personalitat de l'individu assetjat, és a dir, és una pràctica depredadora. No es pot confondre un cas d’assetjament escolar amb un conflicte ja que en el primer cas estem parlant de diferència de poders entre l'assetjat i l'assetjador mentre que en el conflicte hi ha igualtat de poders”. No sóc cap expert amb el tema ni pretenc ser-ho però, arran d’un vídeo, m’agradaria fer-hi una petita reflexió. 

En dir vídeo, alguns potser haureu recordat el cas d’aquella adolescent de 15 anys (Amanda Todd) que va commocionar l’opinió pública. Un mes abans de treure’s la vida, Amanda havia penjat a Youtube un vídeo en el que anava passant uns rètols on explicava el setge que havia patit. Va explicar que quan tenia 12 anys, va enviar una foto seva amb els pits al descobert a un usuari que havia conegut en un xat. Un any més tard, aquest usuari, va penjar la foto al Facebook i els seus companys de col·legi els va arribar la notícia. No és el primer ni, per desgràcia, el darrer cas. Com sol passar en aquests casos, la majoria no ens arriben; ni tant sols als pares dels afectats. O arriben massa tard. Els motius de l’assetjament escolar poden ser diversos. Des del cas de l’Amanda que després de mudances, drogues i alcohol va acabar per suïcidar-se, fins a d’altres per casos d’obesitat i/o homosexualitat. 

dilluns, 25 de març de 2013

Boicot tecnològic

No descobriré a aquestes altures que no sóc massa amic dels nostres periodistes; bé, siguem més genèrics i posem-hi periodistes peninsulars; suposo que per Europa i el món són diferents. Si bé amb les notícies normals, les de caire no especialitzades, el tema ja justeja, imagineu-vos amb tot el tema tecnològic o de les TIC. I -ep!- val a dir que no sóc cap geek ni estic massa al dia però, el suficient per adonar-me que hi ha una gran mancança en aquest aspecte. I, una altra premissa; si bé l’accés d’informació provoca desinformació, la manca o ocultació d’aquesta té trampa. Quina? no ho puc assegurar. Però, el cert és que sovint sembla que hi hagi algun interès particular per donar notícies d’una companyia o altra. Vagi per avançat que, la que -crec- s’emporta la pitjor part d’aquest boicot, és Google. És un dels problemes d’anar un pas per davant

Però, anem a pams. I, per fer-ho, necessito tirar unes setmanes enrere per mencionar el World Mobile Congress que es va fer a Barcelona. Ja ho sabeu, la gran cita de telefonia mòbil o, per ser més precisos, dispositius mòbils. Bé, doncs, el poc que vaig poder llegir/veure dins dels mitjans normals (per dir-ho d’alguna manera), fou que les grans novetats van ser... Francament, no les recordo perquè no n’hi va haver massa des del seu punt de vista. Tecnològicament parlant, Apple no hi era i, Google i Android tampoc. Una altra possible aposta podia ser la presentació de terminals però, l’Iphone ja s’havia presentat i el Samsung Galaxy S4 s’ha presentat posteriorment. Doncs, què quedava? Les ciutats intel·ligents i la presentació de terminals més barats. Això és el que varen mig destacar. 

divendres, 22 de març de 2013

Tu diràs

“Bona nit, són les onze, és l’hora de passar-s’ho bé, és l’hora del Tu diràs”. Això és el que es pot sentir de diumenge a dijous a la sintonia de RAC1 a la nit. No passa el mateix els divendres i els dissabtes que comença amb un “Bona nit, són les onze, benvinguts al Tu diràs”. Com canvia la cosa, oi? És RAC1, del grup Godó, entitat privada que pot fer el que vol; bé... no sé si és del tot cert si tenim en compte les ajudes que el grup ha rebut i rep per part dels impostos de tothom. Dic tot això perquè és una programa d’una organització privada que és lliure de fer-hi i dir-hi el que vulgui i jo, com ells, sóc ben lliure de no escoltar-los però... Això no significa que no pugui tenir una opinió. 

I, no m’agrada. Per ser més precisos, més que una qüestió de gustos, és una qüestió d’educació. Així, doncs, no entro a valorar si el presentador actual és millor que l’anterior; que, tot sigui dit de passada, crec no que l’és, sinó una qüestió de formes, generositat, humilitat i informació de servei. 

divendres, 8 de març de 2013

Consulta per la independència

Fa uns dies em demanaven el motiu pel qual afirmava que la consulta per la independència no es realitzaria. Vagi per endavant que és un convenciment. No tinc cap bola de cristall ni he anat a veure ningú que en tingui alguna; tampoc és cap desig. Per situar-nos, us convido a llegir, abans de res, aquesta entrada titulada La via del referèndum de quan es va començar a parlar sobre el gran canvi de direcció dels convergents. Jo, ja no ho veia gens clar i, quants més dies passen, menys li veig.

Una de les vies per independitzar-nos i que alguns sempre hem defensat és la declaració unilateral d’independència (DUI). Un acte contundent al si del Parlament de Catalunya on els diputats la declararien. El trencament amb Espanya, és immediat. Com bé la paraula indica, t’independitzes d’Espanya, de manera que et poses sota empara i legalitat internacional i no pas sota l’espanyola; aquí hi ha la gran diferència en fer un referèndum/consulta. Un cop tens l’estat al sac i ben lligat, amb tota la força d’un Parlament legitimitat democràticament a les urnes, és possible que Europa, per reconèixer-te, et demani un referèndum de ratificació de la decisió presa pel Parlament. Però, alerta, no de consulta, sinó de ratificació; amb l’afegitó que disposes de tots els instruments de l’estat a favor per fer campanya.

dimarts, 5 de març de 2013

Detectius

Havia titulat l’entrada com a Inspector Gadget però, llavors me n’han vingut d’altres al cap i he hagut de canviar-lo. I de ben segur que me’n deixo conscientment (el detectiu Conan és un exemple clar però que no vaig veure en la meva infància) i inconscientment. Així, doncs, Inspector Gadget, Pantera Rosa, els dos Sherlocks Holmes amb els corresponents Doctors Watson i, al centre de tot, sorpresa, Método 3. A tall informatiu, els dos Holmes corresponen a les sèries angleses i americanes del conegut detectiu. A mi, personalment, m’agrada més la versió americana i que podeu veure a Cuatro sota el nom de Elementary. Aquí els teniu: 
La confecció de la imatge no és massa atractiva però bé, ja fa la tasca per la qual la volia. 

L’entrada no va únicament i concretament de Método 3, sinó de la privacitat de les nostres dades, el que fa referència a les investigacions, CNI i, fins i tot, d’hortalisses; tenint en compte que sembla que baixem de l’hort com quan tothom es va sorprendre que a Catalunya i a Espanya hi hagi corrupció. Ja ho vaig dir aleshores i ho encara ho mantinc, estic sorprès que estiguem sorpresos. Així, doncs, anem a pams. 

dissabte, 2 de març de 2013

Suport a la independència

Finalment i un xic tard (ho sento), després d’un parell d’entrades dedicades al baròmetre del CEO i analitzant la política, la democràcia i el lideratge dels polític, no està de menys donar una ullada a la resta que ens interessa; si més no, a mi personalment. Deixo de banda les coses més anecdòtiques com aquella que la gent es considera ben informada o molt ben informada però, el seu canal d’informació és la televisió o la família i els amics; com us podeu imaginar, els dos mitjans més plurals que se us pot ocórrer. Però, aquest, ja és un clàssic de cada CEO. 

Pregunta número 28: “Creu que Catalunya hauria de ser...” una regió d’Espanya un 4.4%, mentre que un 46.4% es decanta per un estat independent; entremig, hi ha un 20.7% que creuen que hauria de ser una comunitat autònoma i un 22.4% que creu que hauria de ser un estat dins una Espanya federal. M’explico el 4.4% i el 46.4% però, em costa d’entendre l’entremig; bé, per ser més precisos, aquells que creuen en l’estat federal... El darrer que hi creia era un tal Pasqual Maragall... Suposo que aquests són els que diuen que estan molt ben informats; políticament parlant. De totes maneres, és bonic veure la progressió de totes les opcions des de l’octubre del 2011. Els que creiem que hem de ser un estat independent hem pujat 18.2 punts; mentre que tota la resta ha baixat. És motiu per estar content. També és curiós veure com, pràcticament, són tant federalistes els de la CUP (19.5%) com els de C’s (21.2%). 

dimarts, 26 de febrer de 2013

Lideratge polític

Aquesta vindria a ser la segona part de les reflexions sobre el primer baròmetre del 2013 del CEO. La primera fou La democràcia a l’UVI. Se’n podrien fer moltes parts però, aquesta també la trobo escaient i vull donar-li prioritat. Ni en aquesta ni en l’entrada anterior he fet ni faig esment a la independència. Potser en una de posterior. 

Ho havíem deixat en l’estat de la democràcia i havia introduït una primera reflexió sobre lideratge polític. Avui va d’això i dels suposats lideratges del President Mas i el líder d’E(R)C, Oriol Junqueras. Ho farem com un joc. Us demano que esborreu la ment i llegiu les característiques dels candidats sense pensar en qui són ni el seu color polític. Segurament esbrinareu el noms d’ambdós però, trobo interessant que al final de l’entrada us pregunteu quin dels dos és més líder i quin dels dos mereix més confiança. Procuraré no fer trampes.

dissabte, 23 de febrer de 2013

La democràcia a l'UVI

Aquesta setmana ha estat moguda com ho és darrerament habitual. De totes maneres, una cosa que ha passat aquesta setmana i que no ha passat a les anteriors, és que ha sortit la primera onada del baròmetre d’opinió política del CEO. Personalment, quan tinc temps, sempre procuro donar-hi una ullada. En aquest cas, si bé continua essent interessant donar-hi una ullada a tot, només comento el que fa referència a la política i a la democràcia enllaçant-t’ho al moment que vivim (o patim segons es miri). Deixo per més endavant, una reflexió sobre el lideratge que, també fen ús del baròmetre, em ve com anell al dit. 

Així doncs, l’estat de la democràcia. És a l’UVI; certament i tristament. Com ja apuntava en la darrera entrada Sorprès que estiguem sorpresos: “Es comença a veure (popularment; alguns fa temps que ho tenim clar), que els polítics (no confondre amb política, si us plau!) d’aquest país, com d’altres països, són com un floronco infectat i ple de pus”. És un tema preocupant que el podem anar observant en els darrers baròmetres i enquestes (tant catalanes com espanyoles). 

dilluns, 18 de febrer de 2013

Sorprès que estiguem sorpresos

No puc evitar seguir parlant (escrivint) del tema que vaig encetar en l’entrada anterior titulada La corrupció vista diferent. Sí, corrupció. Però, com en l’altra ocasió, no vull parlar-ne directament, sinó del que hi va relacionat; de l’entorn. I és que amb els darrers escàndols destapats sembla que, com a societat, baixem de la muntanya o vinguem de l’hort. No literalment, sinó com a frase feta.

Suposo que me’n deixaré alguns però, amb pocs dies, hem vist el tema de Lloret i la màfia russa, el de Sant Hilari, les escoltes a dirigents... Ara sembla que fins i tot els de CDC s’escoltaven entre ells mateixos i els d’uns partits a uns altres ... L’exparella del fill de l’expresident Pujol i les pèrdues de memòria de la dirigent del PP... Ara també sembla que el Rei espanyol estava al cas del cas Nóos... Cas Bárcenas i altres martingales a nivell espanyol... Tot, presumptament.  En fi... I, encara que sembla mentida, aquí, tots ens ha agafat a contrapeu i ens ha sorprès.

dissabte, 9 de febrer de 2013

La corrupció vista diferent

Albert Pla, toros, Els amics de les arts, Google Maps i un acudit sobre un hipotètic conseller/ministre de benestar. A veure si som capaços de fer una bona maionesa (mahonesa pels que diuen que la van inventar) i no se’ns trenca en l’intent. En primer lloc, us demano un exercici d’imaginació i que us imagineu l’inici de la carrera d’Albert Pla però, en el context actual. Corria l’any 1989 i Albert Pla treia el seu primer disc -no lliure de moltes crítiques- anomenat Ho sento molt. Ui tant que ho sentia. En aquell primer disc del Sabadellenc hi havia perles com La platja, La sequia, L’home que roba les novies o Vida d’un gat però, ens hem de fixar amb Papa, jo vull ser torero. 

La pregunta doncs, és què hauria sigut d’aquell disc i d’Albert Pla en el context actual. O si hagués, com Els Pets, volgut ser rei? (avui no toca però ho apunto). Permeteu-me dur a terme aquest exercici d’imaginació. La cançó hauria pogut ser quelcom semblant a: “Papa, jo vull ser polític / papa jo vull corrompre / papa jo vull anar al Parlament / ai papa jo vull ser polític”. Les següents estrofes quedarien igual fins arribar a la cinquena on també hi hauria modificacions: “I el pare des de casona / i com patia i com plorava / que és que la justícia perseguia / al seu fill i el descobria”. “Que és que la justícia el colpí / la vida d’una tirada / i els delictes eren imparables / una fi inevitable”. I acabaria (en un país normal com no és aquest) amb un “va marxar de la política / sortí de l’arc parlamentari / ple de glòria i ple de fama / ple de diners a la caixa / ple d’immobles i al tres coses / i al carrer manifestacions / ai papa el teu fill a mort polítics / Ai ai ai”. 

dissabte, 2 de febrer de 2013

Jo, Carles Costa

És la primera vegada que em trobo amb la tessitura d’haver-me de presentar en societat -més enllà d’un currículum o d’una candidatura per alguna cosa vull dir- i, francament, costa una mica. No pas per dir què i/o qui sóc, sinó pel fet que sempre he cregut que un no és el que vol ser, sinó el que els altres desitgen o volen creure que sigui; si més no de cara enfora i malgrat l’afany per demostrar el que un creu i sent. També perquè, òbviament, autodefinir-se és fer trampa; podria autoatorgar-me qualificatius que només crec que tinc. En definitiva, una mateixa persona és d’una manera o altra en funció de qui se la mira; tal i com haureu pogut comprovar. 

El motiu d’aquesta entrada, doncs, és intentar presentar-me al bloc Des de la Mediterrània. Per sorpresa meva, he estat convidat a escriure-hi. I això significa que cal donar moltes gràcies; literalment. Gràcies per llegir el meu bloc personal, gràcies per valorar les meves entrades, gràcies per fer-me la proposta, gràcies per donar-me la possibilitat de poder arribar a més persones... Com podeu veure, sóc un home agraït; sovint em diuen que fins a fer-me pesat. Però, jo ho sento així. Al món hi sobra gent i hi manquen persones i, una cosa que crec que ens fa persones -millors persones- és ser agraït. La vida ja és prou dura i ja hi ha prou mala gent com per no valorar les coses positives que ens passen. 

dilluns, 28 de gener de 2013

Declaració de sobirania (3)

Avui seguim amb la saga de la Declaració de sobirania; tercera i última entrada. Ho havíem deixat amb els tres exemples i visions. Bé, doncs, per altra banda, anecdòticament, si Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà, quina necessitat hi ha de autoatorgar-se el dret a decidir? Si tant caràcter té, hauria de fer ús del dret a l’autodeterminació i llestos, no?

Sisè. Europeisme. Es defensaran i es promouran els principis fundacionals de la Unió Europea, particularment els drets fonamentals dels ciutadans, la democràcia, el compromís amb l’estat del benestar, la solidaritat entre els diferents pobles d’Europa i l’aposta pel progrés econòmic, social i cultural. 

Setè. Legalitat. S’utilitzaran tots els marcs legals existents per a fer efectiu l’enfortiment democràtic i l’exercici del dret a decidir”. 

En aquest punt, convé recordar la carta de les Nacions Unides on no diu absolutament res sobre el dret a decidir però sí que fa esment concretament al dret a l’Autodeterminació de tots els pobles. Ho vaig escriure quan deia que la independència sí és constitucional

dissabte, 26 de gener de 2013

Declaració de sobirania (2)

Segona entrada pel que fa referència a la Declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya aquesta setmana. Ara sí, me l’he llegida i qui no ho hagi fet el/la convido a fer-ho. La trobareu a molts llocs per Internet. Jo l’he llegida del lloc web de la Generalitat, per tal que sigui l’original i no l’hagin pogut tergiversar. Donem una ullada al que personalment trobo digne de ser comentat. 

En el preàmbul hi llegim: 

El poble de Catalunya ha expressat de diverses maneres la voluntat de superar l’actual situació de bloqueig dins de l’Estat espanyol. Les manifestacions massives del 10 de juliol de 2010, amb el lema «Som una nació. Nosaltres decidim», i de l’11 de setembre de 2012, amb el lema «Catalunya, nou estat d’Europa», són expressió del rebuig de la ciutadania envers la manca de respecte a les decisions del poble de Catalunya”. Si el poble de Catalunya ha expressat de diverses maneres el que vol, què és el que s’ha de decidir? En tot cas, cal executar, no? I, cas de no ser així, que el poble no hagi expressat la voluntat, caldria demanar-ho explícitament a les urnes. Que les forces polítiques es presenten dient que si guanyen declararan la independència i que la gent hi doni suport o no. Seguim. 

dimecres, 23 de gener de 2013

Declaració de Sobirania

No crec que hàgim declarat la independència. Crec que me n’hauria adonat i algú m’hauria avisat. Aquest moment, encara no ha arribat. Confesso algunes de coses: 1) Constato després de molts dies sense escriure que em costa escriure si no són temes polítics; 2) Anem donant voltes pel Mediterrani: arturmasonvas.cat !?!?!?! i 3) No he llegit la declaració de sobirania; ho sento (o no). 

Així doncs, alguns pensaran que no tinc dret a opinar-hi si no me l’he llegit. Confesso una altra cosa... Estic duent força a terme i força bé el pla per desintoxicar-me (políticament parlant) i despolititzar-me. No val la pena. Sincerament. Si no he llegit la declaració, no sé si és perquè no m’interessa o perquè no hi vull perdre el temps. 

dimecres, 2 de gener de 2013

Balanç 2012 i pròsper 2013

Acabat l’any 2012, crec oportú fer una mica de balanç sobre el que va donar de si el 2012 i com encarem el 2013. Suposo que tothom l’ha fet però jo, no he tingut temps ni massa ganes. Noto que alguna cosa ha canviat a dintre meu aquest any que hem deixat enrere. No sé si és que he madurat o el què però, el cert, és que no sóc el mateix que va començar l’any. 

El 2012 han passat un munt de coses i tothom es pot agafar a les bones o les dolentes. Jo, que sempre he estat titllat de pessimista, m’aferro a les coses realistes. És a dir, sóc conscient que han passat coses molt bones però també de molt dolentes. No m’agafo a cap de les dues, senzillament les veig i les tinc present totes. No hi ha mal que per bé no vingui però, com és natural, tampoc hi ha bé que per mal no vingui. No conec res que sigui bo per a tothom; sempre hi ha algú que en surt perjudicat. De manera que... realisme i racionalisme. El concepte optimisme i pessimista és relatiu; en canvi el de realista no. El que és, és, independentment de si és bo o dolent. 

Bé, doncs, podem valorar a l'alça o a la baixa i a coses personals i/o comunes. Si haig de treure’n una conclusió, no en puc treure cap altra que no sigui positiva. En tots els sentits. Sembla que em contradigui amb el paràgraf anterior però no. Cadascú se sent del que vol o pot i per mi, la realitat ha tendit a ser positiva; suposo que negatiu per algú altre.