dilluns, 28 de gener de 2013

Declaració de sobirania (3)

Avui seguim amb la saga de la Declaració de sobirania; tercera i última entrada. Ho havíem deixat amb els tres exemples i visions. Bé, doncs, per altra banda, anecdòticament, si Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà, quina necessitat hi ha de autoatorgar-se el dret a decidir? Si tant caràcter té, hauria de fer ús del dret a l’autodeterminació i llestos, no?

Sisè. Europeisme. Es defensaran i es promouran els principis fundacionals de la Unió Europea, particularment els drets fonamentals dels ciutadans, la democràcia, el compromís amb l’estat del benestar, la solidaritat entre els diferents pobles d’Europa i l’aposta pel progrés econòmic, social i cultural. 

Setè. Legalitat. S’utilitzaran tots els marcs legals existents per a fer efectiu l’enfortiment democràtic i l’exercici del dret a decidir”. 

En aquest punt, convé recordar la carta de les Nacions Unides on no diu absolutament res sobre el dret a decidir però sí que fa esment concretament al dret a l’Autodeterminació de tots els pobles. Ho vaig escriure quan deia que la independència sí és constitucional

dissabte, 26 de gener de 2013

Declaració de sobirania (2)

Segona entrada pel que fa referència a la Declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya aquesta setmana. Ara sí, me l’he llegida i qui no ho hagi fet el/la convido a fer-ho. La trobareu a molts llocs per Internet. Jo l’he llegida del lloc web de la Generalitat, per tal que sigui l’original i no l’hagin pogut tergiversar. Donem una ullada al que personalment trobo digne de ser comentat. 

En el preàmbul hi llegim: 

El poble de Catalunya ha expressat de diverses maneres la voluntat de superar l’actual situació de bloqueig dins de l’Estat espanyol. Les manifestacions massives del 10 de juliol de 2010, amb el lema «Som una nació. Nosaltres decidim», i de l’11 de setembre de 2012, amb el lema «Catalunya, nou estat d’Europa», són expressió del rebuig de la ciutadania envers la manca de respecte a les decisions del poble de Catalunya”. Si el poble de Catalunya ha expressat de diverses maneres el que vol, què és el que s’ha de decidir? En tot cas, cal executar, no? I, cas de no ser així, que el poble no hagi expressat la voluntat, caldria demanar-ho explícitament a les urnes. Que les forces polítiques es presenten dient que si guanyen declararan la independència i que la gent hi doni suport o no. Seguim. 

dimecres, 23 de gener de 2013

Declaració de Sobirania

No crec que hàgim declarat la independència. Crec que me n’hauria adonat i algú m’hauria avisat. Aquest moment, encara no ha arribat. Confesso algunes de coses: 1) Constato després de molts dies sense escriure que em costa escriure si no són temes polítics; 2) Anem donant voltes pel Mediterrani: arturmasonvas.cat !?!?!?! i 3) No he llegit la declaració de sobirania; ho sento (o no). 

Així doncs, alguns pensaran que no tinc dret a opinar-hi si no me l’he llegit. Confesso una altra cosa... Estic duent força a terme i força bé el pla per desintoxicar-me (políticament parlant) i despolititzar-me. No val la pena. Sincerament. Si no he llegit la declaració, no sé si és perquè no m’interessa o perquè no hi vull perdre el temps. 

dimecres, 2 de gener de 2013

Balanç 2012 i pròsper 2013

Acabat l’any 2012, crec oportú fer una mica de balanç sobre el que va donar de si el 2012 i com encarem el 2013. Suposo que tothom l’ha fet però jo, no he tingut temps ni massa ganes. Noto que alguna cosa ha canviat a dintre meu aquest any que hem deixat enrere. No sé si és que he madurat o el què però, el cert, és que no sóc el mateix que va començar l’any. 

El 2012 han passat un munt de coses i tothom es pot agafar a les bones o les dolentes. Jo, que sempre he estat titllat de pessimista, m’aferro a les coses realistes. És a dir, sóc conscient que han passat coses molt bones però també de molt dolentes. No m’agafo a cap de les dues, senzillament les veig i les tinc present totes. No hi ha mal que per bé no vingui però, com és natural, tampoc hi ha bé que per mal no vingui. No conec res que sigui bo per a tothom; sempre hi ha algú que en surt perjudicat. De manera que... realisme i racionalisme. El concepte optimisme i pessimista és relatiu; en canvi el de realista no. El que és, és, independentment de si és bo o dolent. 

Bé, doncs, podem valorar a l'alça o a la baixa i a coses personals i/o comunes. Si haig de treure’n una conclusió, no en puc treure cap altra que no sigui positiva. En tots els sentits. Sembla que em contradigui amb el paràgraf anterior però no. Cadascú se sent del que vol o pot i per mi, la realitat ha tendit a ser positiva; suposo que negatiu per algú altre.