dissabte, 26 de gener de 2013

Declaració de sobirania (2)

Segona entrada pel que fa referència a la Declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya aquesta setmana. Ara sí, me l’he llegida i qui no ho hagi fet el/la convido a fer-ho. La trobareu a molts llocs per Internet. Jo l’he llegida del lloc web de la Generalitat, per tal que sigui l’original i no l’hagin pogut tergiversar. Donem una ullada al que personalment trobo digne de ser comentat. 

En el preàmbul hi llegim: 

El poble de Catalunya ha expressat de diverses maneres la voluntat de superar l’actual situació de bloqueig dins de l’Estat espanyol. Les manifestacions massives del 10 de juliol de 2010, amb el lema «Som una nació. Nosaltres decidim», i de l’11 de setembre de 2012, amb el lema «Catalunya, nou estat d’Europa», són expressió del rebuig de la ciutadania envers la manca de respecte a les decisions del poble de Catalunya”. Si el poble de Catalunya ha expressat de diverses maneres el que vol, què és el que s’ha de decidir? En tot cas, cal executar, no? I, cas de no ser així, que el poble no hagi expressat la voluntat, caldria demanar-ho explícitament a les urnes. Que les forces polítiques es presenten dient que si guanyen declararan la independència i que la gent hi doni suport o no. Seguim. 

El 27 de setembre de 2012, mitjançant la Resolució 742/IX, el Parlament constatà la necessitat que el poble de Catalunya pogués determinar lliurement i democràticament el seu futur col•lectiu per mitjà d’una consulta. Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, el 25 de novembre de 2012, van expressar i confirmar aquesta voluntat de manera clara i inequívoca”. A tall anecdòtic. Dedicat als que deien que si CiU no guanyava les eleccions amb majoria, no es podia fer la consulta. Com molt bé diuen (no ho dic jo), la consulta era un acord de la passada legislatura i no depenia de cap resultat electoral, sinó del Parlament. Ja ho vaig explicar quan parlava del suport a CiU i en entrades posteriors. 

Acabat el preàmbul, ve la “DECLARACIÓ DE SOBIRANIA I DEL DRET A DECIDIR DEL POBLE DE CATALUNYA”. I vinga amb la mania del dret a decidir. 

D’acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament pel poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per a fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir llur futur polític col•lectiu, d’acord amb els principis següents: 

Primer. Sobirania. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. 

És a aquest fet el que em referia a l’entrada anterior. No nego la importància del pas que s’ha fet però sí que lamento que aquest pas sigui un pas tant important. Diu molt de nosaltres. Per expressar-me millor, us poso tres exemples o enfocaments. El primer, usaré la mateixa metàfora que va utilitzar fa temps Isabel-Clara Simó en un article: la dóna maltractada i Catalunya. No m’agrada la metàfora però, tenint en compte que la va escriure una dona com la Isabel-Clara, no crec que em titllin de masclista o desafortunat. Bé doncs, imagineu-vos la dona maltractada i insultada. El que es va aprovar el passat dimecres, és que, finalment, la dona, té dret a opinar. És un gran pas? Sí, sense dubte. Acostumada a ser insultada i maltractada, que ara pugui opinar és un gran pas. A escala global, és un gran pas? No, és patètic i lamentable que aquestes altures ens autodonem permís per fer les coses. La majoria no ho veurà així però, pels que ho vulguin veure, ho és. 

Tot plegat significa que fins ara, érem esclaus o vivíem en una dictadura (personalment no he pensat mai que visquem en una democràcia). O, si ens autodonat el dret a decidir, quin poder tenim per fer-ho? No l’hem tingut sempre? Per què esperar tant, doncs? Ep, estem parlant del dret a decidir; insisteixo, dret a decidir. Vaja, comparables a països subdesenvolupats i tercermundistes, a que als països àrabs puguin votar o a l'abolició de l'esclavitud als EUA fa un munt d'anys. Dret a decidir. El pas de dimecres, és, emulant d’alguna manera la frase de Neil Armstrong, un petit pas per a la humanitat, però un gran pas per a Catalunya. Agradi o no agradi, és així. Som un país petit i immadur. 

Una tercera visió/exemple, és el d’una persona que als 20 anys pren la decisió de treure’s els bolquers perquè ja s’ha deixat de fer el pipí al llit. És un gran pas? Sense dubte si parlem de la persona. Però que sigui un gran pas per la persona, no significa que sigui una gran cosa quan la majoria de nens ha abandonat els bolquers als primers anys de vida. Vaja, insisteixo, un gran pas per Catalunya però que demostra que som dels darreres de la classe. 

Seguim en una tercera entrada els comentaris. El que hauria de quedar clar d'aquesta entrada (no crec que molts en treguin aquesta conclusió) no és que ho vegi tot malament i derrotista, senzillament, constato uns fets que hem pogut veure tots.No és ni bo ni és dolent. Són uns fets. De moment, hem decidit que podem decidir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada