dissabte, 2 de febrer de 2013

Jo, Carles Costa

És la primera vegada que em trobo amb la tessitura d’haver-me de presentar en societat -més enllà d’un currículum o d’una candidatura per alguna cosa vull dir- i, francament, costa una mica. No pas per dir què i/o qui sóc, sinó pel fet que sempre he cregut que un no és el que vol ser, sinó el que els altres desitgen o volen creure que sigui; si més no de cara enfora i malgrat l’afany per demostrar el que un creu i sent. També perquè, òbviament, autodefinir-se és fer trampa; podria autoatorgar-me qualificatius que només crec que tinc. En definitiva, una mateixa persona és d’una manera o altra en funció de qui se la mira; tal i com haureu pogut comprovar. 

El motiu d’aquesta entrada, doncs, és intentar presentar-me al bloc Des de la Mediterrània. Per sorpresa meva, he estat convidat a escriure-hi. I això significa que cal donar moltes gràcies; literalment. Gràcies per llegir el meu bloc personal, gràcies per valorar les meves entrades, gràcies per fer-me la proposta, gràcies per donar-me la possibilitat de poder arribar a més persones... Com podeu veure, sóc un home agraït; sovint em diuen que fins a fer-me pesat. Però, jo ho sento així. Al món hi sobra gent i hi manquen persones i, una cosa que crec que ens fa persones -millors persones- és ser agraït. La vida ja és prou dura i ja hi ha prou mala gent com per no valorar les coses positives que ens passen. 

No sóc periodista ni tenista. Sóc Enginyer Tècnic en Informàtica de Sistemes per la UOC i, Persona Humana. M’agrada molt dir això de Persona Humana. Qui no és persona humana, oi? Es pot per persona i no humana? Però, jo parlo de Persona Humana, amb majúscules per emfatitzar, no sobre biologia, sinó sobre televisió. Pels de la meva generació i anteriors a aquesta, recordareu el meravellós programa de Miquel Calçada a TV3 quan TV3 era la televisió pública de Catalunya. Em sento prou identificat amb aquell tipus de persones; les que quedaven reflectides en el programa i de les que solia tractar el gran Miquel. 

He escrit un llibre: Construint la meva Catalunya ideal. A qui l’interessi, el pot descarregar gratuïtament i tot comentari és benvingut. És un llibre de com m’agradaria que fos Catalunya; la meva particular carta als reis. Ara que sembla que hem posat rumb a Ítaca, malgrat pereix que viatgem amb la brúixola del capità Jack Sparrow, està bé que la gent hi reflexioni. Una Catalunya independent, liberal, emprenedora, on el treball tingui premi i estigui habitat per més Persones Humanes. Una Catalunya on la política sigui política i els polítics siguin polítics i no comercials. Una Catalunya que no derivi responsabilitats als altres i agafi el brau per les banyes. Una Catalunya on hi hagi igualtat d’oportunitats (no necessàriament de resultats), i s’ensenyi cultura política, democràtica i econòmica, on s’ensenyin valors que ens facin cada dia millors per estar a l’altura de la resta del món. 

Penso que les meves entrades destil·len la meva personalitat. Honestedat, sinceritat i claredat; sovint també ironia. M’agrada fer-me entendre i intento raonar i contrastar el que escric; en els temps que vivim, no et pots fiar d’una única font d’informació sinó que, sovint, n’has de mirar unes quantes i fer una espècie de mitjana aritmètica. A vegades agrada, a vegades no però, si més no, sempre dic el que penso. Simple. I, val a dir-ho, com a bon aquari que sóc, excèntric i més o menys complicat. Diria que és la primera vegada que ho dic però, crec en Google i Matrix. Aquesta manera de pensar fa que a vegades pugui escriure coses que sembla que no tenen sentit o que estigui foll. 

Bé, crec que és tot. Com us deia a l’inici, no és fàcil. Possiblement, hauria de ser la gent més propera i que em coneix la que hauria de dir què o qui sóc però, no els puc demanar tal cosa. La millor manera de conèixer una persona, és amb el temps i, en aquest cas, a partir del que escriu. Espero i desitjo poder aportar alguna cosa i que sigui de del vostre interès. Moltes gràcies de nou.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada