diumenge, 21 d’abril de 2013

La mitologia

La mitologia, llegendes i mites sempre ha estat una cosa que m’ha agradat. Em fascina la manera que tenien els nostres predecessors per explicar segons quins fenòmens i, quan no hi trobaven explicació, el més sensat i fàcil era adjudicar-ho a alguna força divina. Penso que, entre altres coses, aquesta és una de les raons perquè la religió (possiblement la catòlica en més mesura) vagi perdent adeptes. A mesura que les coses tenen explicació científica, la divina va perdent força. Amb tot però, el reis -si se’m permet dir-ho així- de tot plegat, possiblement foren els grecs i romans. Més concretament, els grecs. 

Així doncs, tot va començar amb el Caos que, de fet, gairebé ni es pot dir que fos una personificació: era el forat obert del qual van sortir la Terra (Gea), el Tàrtar, les Tenebres (Èreb) i la Nit (Nix); hi ha tesis que també diuen que Eros (l’amor) n’era un dels fills. Com es pot comprovar, com qualsevol altra religió, tot parteix d’una sola figura creadora. El Tàrtar era la regió més profunda del món. Originàriament, es deia que es trobava fins i tot més avall que l’Hades (l’infern). Èreb eren les tenebres; representa la part fosca del món, les profunditats més fosques dels Inferns. Conjuntament amb la seva germana Nix, van ser pares d’Èter (atmosfera), Hèmera (dia) i Caront. Les relacions entre família, eren habituals com podrem veure. D’altra banda, Nix (nit) és la deessa de la nit. De Nix van néixer algunes de les forces personificades més poderoses com Tànatos (Mort), Hipnos (Son), Moros (Destí), Cer (Fat advers), els Somnis, Momus, Nèmesis (Càstig), Oizis (Dolor), Eris (Discòrdia), Geras (Vellesa), els Tres Fats i moltes més. 

Però amb la que més ens hem de fixar, és amb Gea (la Terra); també anomenada Tel·los, que seria la més important i la que té un arbre genealògic més extens. Per partenogènesis (un procés biològic que pot arribar a explicar com es pot tenir descendència sense perdre la virginitat), Gea hauria concebut Úranos (Cel), Pontos (Mar) i les muntanyes. I la família va seguir creixent. 

Gea i Úranos (el seu propi fill) van tenir el titans i les titànides, entre els quals hi havia Cronos i Rea, pares (també ambdós germans), del gran Zeus, i dels seus altres cinc germans. Úranos i Gea també van concebre els tres ciclops originals, Brontes, Estèropes i Arges, i els gegants de cent braços (els hectatonquirs), Cotos, Briareu i Gies. 

A Úranos no li agradaven els seus propis fills ciclops i els gegants de cent braços i es va negar a permetre’ls veure la llum tot empenyent-los altra vegada cap a l’úter de la seva mare Gea, la qual va sofrir molt de dolor. Amb ira per aquest fet, Gea va donar una falç de pedra al seu fill i Cronos i li va ordenar que castrés al seu pare (Úranos) mentre aquest fes l’amor amb Gea. Cronos, així ho va fer i va llançar (recordem que Úranos era el cel) el genitals a terra. De les gotes de sang que van caure a terra, van néixer les Erínies (Fúries), els gegants (uns de diferents dels de cent braços) i les Mèlies (nimfes dels freixes). Per altra banda, els genitals, que van quedar flotant al mar, van anar a parar a Pafos (actual Xipre) o a l’illa de Citera (prop de Lacònia) on de l’escuma que havia quedat dels genitals, sorgí Afrodita; deessa de l’amor i la bellesa. 

El conte/llegenda/mite no s’acaba aquí sinó que tant sols comença. Cronos, que havia castrat el seu pare perquè aquest havia maltractat els seus fills (germans de Cronos), va fer quelcom semblant. Va llançar al Tàrtar (infern) els seus germans ciclops i els gegants de cent braços, i es va menjar els fills que havia tingut amb Rea; la seva germana. Ho va fer perquè els seus pares Gea i Úranos l’havien advertit que un dels seus fills el destronaria. Però, no va poder menjar-se el darrer dels seus fills (Zeus) perquè Gea va ajudar a Rea i aquesta li va donar un pedra en comptes del seu fill. D’aquesta manera, Rea va poder portar el seu fill en una cova de Creta on cresqué. 

Quan Zeus va ser gran, va atacar el seu pare Cronos i els titans que li donaven suport. El va guanyar. A més, Rea, o Metis, va donar a Cronos un emètic perquè aquest vomités els altres fills (germans de Zeus), els déus Posidó (déu del mar) i Hades (si bé Zeus regnava el cel i Posidó el mar, Hades regnava l’entremig conjuntament amb Persèfone; regia les ànimes difuntes) i les deesses Demèter (deessa de l’agricultura i els cereals), Hèstia (els romans l’identificaven com a deessa de la llar) i Hera (gran deessa del panteó). 

Tot plegat sembla un serial d’aquells de sobretaula però és mitologia. Per avui em sembla suficient i, si us explico tot això, és perquè intentaré en properes entrades destacar algunes figures mitològiques. Per fer-ho tot més amè i perquè a mi em costa de seguir cada línia genealògica, aquí en teniu un arbre d’algunes generacions i en seguim parlant (escrivint) en futures entrades.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada