dissabte, 18 de maig de 2013

Aquil·leu

Segurament, aquest nom no us dirà massa res però, si us parlo d’Aquil·les, aleshores segurament que sí. S’utilitzen els dos noms per parlar del mateix personatge. Abans però, de parlar d’Aquil·leu, cal que posem una mica d’ordre genealògic. Si recordem la primera entrada referent a la mitologia, recordarem que tot comença amb Caos. Un dels fills de Caos, fou Gea (la Terra), i un dels fills d’aquesta va ser Pontos (el Mar). I, a partir d’aquí, podem seguir el camí i/o vida de Pontos, que conjuntament amb la seva mare Gea, van tenir Nereu i aquest, va tenir la nimfa marina d’extraordinària bellesa, Tetis; una de les protagonistes de l'entrada.

Com us dic, Tetits disposava d’una extraordinària bellesa i Zeus i Posidó en van quedar del tot encisats;  tant, que ambdós volien tenir un fill amb ella. Però, el destí havia deixat escrit ja aleshores, que el fill de Tetits, acabaria essent més poderós que el seu propi pare. En saber-ho i per temor, cap dels dos van voler tenir un fill amb Tetis i, per tal d’assegurar la seva hegemonia, s’ho van arreglar perquè això no passés i s’ho van fer venir bé pequè Tetis es casés i engendrés fills amb algú mortal. Aquest no fou cap altre que Peleu, rei de Ftia (a Tessàlia). 

Per tal de compensar a Tetis (qui, a banda de molt bella es deia que, com a nimfa, era immortal o molt longeva), en la cerimònia hi van assistir la majoria de grans déus a excepció de Eris (deessa de la discòrdia i la disputa), que ni tant sols havia estat convidada, precisament, perquè no hi hagués embolics. Tanmateix, Eris es va presentar a la boda i va llençar la poma d’or davant de tothom amb la inscripció “per a la més bella”, per sembrar la discòrdia entre Hera, Atenea i Afrodita. Possiblement recordareu en aquest moment la poma d’Adam i Eva. Les tres, doncs, que volien la poma, van iniciar una gran disputa; ni el mateix Zeus s’hi va voler ficar pel mig i va derivar la responsabilitat al jove Paris, fill de Príam, rei de Troia, perquè decidís qui es quedava amb la poma. Paris, finalment, es decidí per Afrodita, qui li prometé entregar-li l’amor de la dona més bella del món (Helena de Troia) i va causar també, d'aquesta manera, l'enuig d’Hera i Atenea que juraren venjar-se del jove príncep. Possiblement, tota la història de la Guerra de Troia (des del punt de vista mitològic), té aquest origen; us recomano la pel·lícula. 

Conta la història que Tetis, amb Peleu, van tenir sis fills. Tetis, amb l’afany de fer-los immortals o comprovar si ho eren, els posava a les brases. Així fou com va matar els sis fills. El setè, fou Aquil·leu, que també el va voler fer immortal tot untant-lo d’ambrosia (una beguda dolça dels déus) de dia i, novament, posant-lo damunt de les brases a la nit. Una altra versió, diu que Tetis, amb l’afany de fer-lo immortal, el banyava al riu de l’Hades (infern), anomenat Estix, però sempre el submergia del tot agafant-lo pel taló. De manera que aquesta part del seu cos fou l’única que quedà vulnerable; d’aquí l’eufemisme de taló d’Aquil·les per designar un punt feble. En veure tot això, Peleu (el seu home) es va enfadar molt i Tetis els va abandonar  a ell i a Aquil·leu tornant al mar. A partir d’aquí, Aquil·leu va ser educat pel savi centaure (criatura meitat home, meitat cavall) Quiró, que el va instruir amb molts arts. 

D’altra banda i posteriorment, Tetis, que tenia la virtut de la profecia i coneixia el destí del seu fill, va enviar a Aquil·leu a la cort de Licomedes per evitar que anés a la guerra de Troia. Segons Tetits, el destí del seu fill passava per una mort en edat avançada i deshonrosa, o una altra de molt prematura però alhora molt gloriosa; si anava a Troia, no en tornaria en vida. Per això el va intentar amagar a la cort de Licomedes disfressat de dona. Disfressa, tanmateix, que va ser descoberta quan un dia es van posar sobre la taula un conjunt de joies i armes i, mentre les dones van prendre les joies, el jove Aquil·leu prengué les armes. Així, doncs, per orgull propi, per honor, Aquil·les va decidir salpar cap a Troia. 

Davant la decisió, Tetis (la seva mare) li havia dit dues coses. En primer lloc, que no fos el primer a baixar a l’illa, i en segon, que no matés a Tenes. Aquil·leu, en arribà, el primer que va fer va ser desobeir la seva mare, fou el primer a desembarcar i va matar a Tenes, rei de l’illa i, alhora, fill d’Apol·lo, qui es venjaria posteriorment per aquell assassinat. Finalment, després de les batalles (que no explico per no estendre’m més), Aquil·leu, és ferit per una fletxa llançada per Paris i, possiblement, guiada per Apol·lo, al taló, al seu únic punt feble; posteriorment és abatut. 

El presagi o el convenciment de Tetis, s’havia complert. Una mort d’Aquil·les prematura però, gloriosa. I, paradoxalment, és en aquest punt quan la seva llegenda el va fer immortal; cosa, d’alguna manera i, com explico al meu llibre Construint la meva Catalunya ideal, que persegueix tot home.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada