dimecres, 15 de maig de 2013

Touch (2)

Recupero un tema d’una entrada antiga: Touch. El motiu pel qual el recupero és perquè la sèrie ha finat, s’ha acabat, ja no faran més capítols. Després de -personalment- una immensa primera temporada, a mitjans de la segona els van dir que la cosa no seguiria i el passat cap de setmana van fer el darrer capítol. Com en tantes coses a la vida, crec que han comès l’error de no saber parar quan eren a dalt de tot i llavors ho han hagut d’acabar de qualsevol manera. No us estic avançant cap final, senzillament dic que ho han hagut de fer possiblement amb presses. Us l’explico la meva interpretació. 

Com vaig avançar la primera vegada que en parlava, Touch tractava d’un nen autista que es comunicava a través dels nombres. En el cas de la primera temporada, pràcticament cada capítol era una història diferent que quedava lligada a través d’uns números. Dit d’altra manera, els que molts ens va fer seguir la sèrie -penso- fou el nombre phi, la ciència, la numerologia, el destí, les històries de persones... Fins aquí tot molt bé. 

Cap a finals de la primera temporada les coses es van començar a tòrcer i a principis de la segona, es va acabar de tòrcer del tot. Tant, que fins i tot anunciaren la no renovació perquè l’audiència havia baixat dràsticament. Motiu? Si a mi me’l demanen el tinc clar... Canvi d’estratègia i/o argument. Entenc que la gent que va començar a seguir Touch ho feia empès pel misteri, el número phi i la capacitat de lligar les coses del destí i el futur. Motius que, malauradament, han anat desapareixen per centrar-se en una sola història; i no pas d’aquest mateix tipus, sinó més aviat d’un tipus a qualsevol sèrie que no aporta massa res. Aleshores, si la gent que busca amors en sèries no s’hi havia enganxat al principi perquè no l’era, i la que s’hi havia enganxat per un altre tema ara els hi canvies, quin resultat tens? Sí, restes dues vegades. 

Personalment, em sap greu. Com vaig dir la primera vegada, sí, una de les millors sèries que he vist mai. Ho continuo defensant; salvant que la segona i darrera temporada no m’ha agradat massa. Això em fa reflexionar novament sobre el que he escrit en altres ocasions: “més val morir estimat que seguir vivint i espatllar un bon record”. O, en termes televisius, deixar la cosa quan estàs a dalt de tot i creus que no pots donar més. Un bon exemple fou el Persones Humanes i Afers Exteriors, que tots els que ens ho miràvem ens vàrem quedar amb les ganes de més; per sort o per desgràcia, sembla que Afers Exteriors tornarà a les pantalles de TV3 (la seva). Altres exemples del que no s’ha de fer és Fringe, sèrie que van haver d’acabar a córrer cuita perquè els números no sortien a la cinquena temporada quan les dues primeres havien estat sublims; o Touch. Si l’haguessin acabat a la primera temporada, passaria a la història com una de les més grans sèries; ara, com que les persones ens queda sempre el darrer record, passarà com a una més. És trist i injust. 

Tanmateix, la sèrie m’ha fet reflexionar sobre un munt de coses i a una de les que he arribat és que el futur existeix. Després de l’obvietat, permeteu-me precisar. El futur existeix, està escrit i possiblement hi hagi una forma de saber-lo/conèixer-lo/descobrir-lo. No m’he tornat boig com molt podrien creure. Després de veure la sèrie, és una de les conclusions. Evidentment i, per sort o per desgràcia, no en tenim la fórmula per calcular-lo però, potser algun dia la descobrim. Per posar més llum sobre la qüestió, una nova explicació i exemple de que el futurs futuristes (Rappels de torn), podrien existir i, més que personatges excèntrics, serien físics i matemàtics. 

Molts o tots haureu sentit a parlar dels models predictius. S’utilitzen per fer els pronòstics del temps i, més actualment, es comencen a fer models per predir desgràcies naturals com terratrèmols o tsunamis. Senzillament, tenen alguna espècie d’equació semblant a: característica1 + característica2 = terratrèmol. I, quan es donen les dues característiques, són capaços de predir un terratrèmol. Com us podeu imaginar, el de senzill és ironia. Ara però, extrapoleu models matemàtics a qualsevol cosa, per exemple, a la sociologia: crisi econòmica + menyspreu d’un govern nacional + maltracta cap a una nació = augment de l’independentisme. La pregunta, doncs, és, on és el límit? El futur és perfectament predictible si algun dia som capaços de trobar-ne el model matemàtic i posar valor a totes les incògnites. No és ni serà fàcil i vés a saber si en tindrem la capacitat però, el que sembla evident, és que el món es regeix per causes i efectes; es tractaria de conèixer-los i acotar-los. Quina por.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada