diumenge, 30 de juny de 2013

La caixa de Pandora

Molts haureu sentit en alguna ocasió, l’expressió “obrir la caixa de pandora” o, en altres versions, “obrir la caixa dels trons”. Dit així, em permeto afirmar que la majoria, en sentir aquesta frase feta, sap de què es tracte. Cert, significa que en algun moment, alguna acció, alguns cosa, fa que comenci a anar tot malament. Semblant a la cançó de Manel que diu “I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim”, però just el contrari. A vegades, una tonteria, obre la caixa de pandora i no ens sortim; o costa molt, o tot són calamitats. Però, quin origen té tot plegat? Novament, cal cercar-lo en la mitologia grega.

Tot comença amb Prometeu. Prometeu, que significa ‘previsor’, era un tità, fill de Jàpet i de Temis (o Clímine). Va ser el mític rebel i defensor dels humans contra l’hostilitat dels déus; era amic dels mortals. Prometeu, doncs, roba el foc que Zeus tenia al seu carro i aquest vol venjar-se. Per fer-ho, va manar als déus que fabriquessin una dona capaç de seduir qualsevol home: aquesta fou Pandora, que significa ‘tots els dons’.

Va començar Hefest, que va modelar una imatge bellíssima d’una dona amb aigua i argila. La resta de déus, s’havien d’encarregar de concedir-li un do, una gràcia. Atena li va donar vida i roba. Afrodita li va atorgar bellesa per tal que els homes estimessin aquesta nova plaga; també li donà fascinació amorosa. Hermes li va ensenyar l’astúcia, la traïdoria i l’eloqüència. I com aquestes, altres divinitats i altres gràcies. Zeus però, per compensar tantes virtuts, li entregà una caixa que contenia tots els mals imaginables. Creada i equipada, doncs, Zeus va enviar Pandora a casa de Prometeu per venjar-se. Aquest, que sabia que Zeus es volia venjar no la va voler però, el seu germà, Epimeteu, que era força més estúpid, tot i ser alertat per Prometeu que mai acceptés cap regal de Zeus, la va acceptar com a esposa.

Pandora, amb la seva curiositat femenina, aprofitant que Epimeteu dormia, un dia li va prendre la clau, va obrir el cofre, i en van sortir totes les penes, malalties, baralles i infortunis que des d’aleshores i fins els nostres dies han afligit els éssers humans. Com bé dèiem el principi, va obrir “la caixa de Pandora”; òbviament, la caixa era seva... Pandora va tornar a tancar la caixa de seguida però, ja era massa tard per evitar que tots els mals s’escampessin per tot el món. 

Només havia quedat una cosa dins la caixa, l’única cosa bona que Zeus hi havia posat, aquella que, segons la dita, és l’última cosa que es perd: l’esperança. I és per això que quan s’ha obert la caixa i tenim tots els mals, sempre, com va aconsellar la dolguda i trista Pandora pel que havia desencadenat als homes mortals que van veure com els havien caigut totes les penes, hem de tenir esperançar; creure en ella.

Deu ser això, precisament, el que devien pensar Deucalió i Pirra quan els comparàvem amb el mite de l’arca de Noè; en l’esperança. Esperança en alguna cosa que els salvés o s’acabés el gran diluvi que havia creat la ira de Zeus. Esperança quan tota la terra quedava inundada, semblava tot perdut i que tindrien una mort segura com la resta de mortals. Però, no només deu ser per l’afany de la parella per aferrar-se a la vida que  els feia pensar en l’esperança, sinó que, com vàrem dir aleshores, Deucalió s’havia casat amb Pirra i, aquesta era filla de Epimeteu i... Pandora; com podria ser normal, a més de pensar en que se’n sortirien, pensava en la seva mare.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada