diumenge, 9 de juny de 2013

La història d'en Jordi

Fa uns dies em van explicar una història colpidora que m’agradaria compartir amb tots vosaltres. La història és d’un adolescent que, per no incomodar-lo i protegir la seva identitat, l’anomenarem Jordi. En Jordi, com tots els adolescents, és un jove que no arriba a la maduresa però, es creu que és un homenàs que poques coses pot aprendre dels demés i que ho vol inventar tot; és un rebel, un antisistema, un desobedient... D’alguna manera, el típic que sempre vol tocar el que no sona o un nano mal criat. És com us deia una història un xic colpidora.

En Jordi és adoptat. No va tenir una infància gens fàcil. Nasqué en territori espanyol però era de mare anglesa i pare francès. Ell sempre explica que estava molt millor quan encara no tenia ús de raó; vaja, quan abans que els seus pares fossin els seus pares, encara deambulava com a espermatozoide. El fet és que entre pitos i flautes, en una crisi d’infància, quan necessitava els seus pares, aquests el van abandonar a la seva sort. I és quan va caure, sense cap mena d’ànim i amb tota la desgràcia, en una família d’acollida de l’estat espanyol. Al ser un menor i no tenir família propera, no hi va haver alternativa. A ell no li va agradar massa la idea, com tampoc als pares adoptius que, d’alguna manera, no van tenir cap altra sortida que adoptar-lo.

Així doncs, la cosa ja no va començar massa bé i, a mesura que va anar passant el temps, la cosa es va anar degradant. Tot i ser una bona colla de germans, el petit Jordi mai acabava de sentir-se com fill dels seus pares adoptius ni germà dels fills d’aquests. Òbviament, tots plegats eren molt diferents i mai, per molt que s’hi escarrassessin, podrien sentir-se com una família unida. En Jordi era molt diferent dels seus germans espanyols; era el de fora, el bastard, l’ovella negra... I així era vist per tota la família.

M’explicava que aquests dies, havien fet un cicle de xerrades al centre on anava. Sovint feien xerrades que els ajuda molt a enfocar el seu futur perquè parlen amb joves que han passat per coses semblants i se n’han sortit. D’alguna manera, els ajuda a veure una sortida, avaluar i, sobretot, a agafar confiança i prendre decisions. Aquesta vegada però, la van fer molt grossa perquè, per demostrar que les sortides són del tot possible independentment de la cultura i societat de cadascú, van convidar gent d’arreu del món. Hi havia gent de Veneçuela, Colòmbia, Argentina, Paraguai, Uruguai, Mèxic, Xile, Equador, Panamà, Perú, Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua, Costa Rica... Fins i tot hi havia algun jove cosí de Cuba. Però, a banda de sud-americans, tampoc n’hi van faltar d’Europa com els noruecs, finlandesos, polonesos... fins a eslovacs, txecs, montenegresos i kosovars. M’explicava que va ser una gran festa i experiència enriquidora on els grans els havien explicat com havien pogut tirar endavant als més petits.

Aquestes xerrades, no només serveixen perquè els més menuts i immadurs prenguin exemple dels grans, sinó perquè també puguin compartir les seves pors, inquietuds... Hem de pensar que la majoria són encara això, adolescents que encara han de créixer. I la majoria dels que hi havia allí -inclòs ell, per no dir el que més-, es queixaven del tracte que rebien a casa de la família d’acollida. Tots coincidien -m’explicava en Jordi- que a casa seva no se sentien com a casa, que els feien fer més feines que els seus germans, que sovint repartien el menjar, joguines, pagues... el que sigui, de manera no equitativa i sempre els tocava menys als adoptats que no pas als biològics. Tot, absolutament tot, eren queixes. D’altres es queixaven que als germans biològics els deixaven tornar a casa a les 12.00, mentre que a ells a les 10.00, que només tenien 5 minuts per anar al bany mentre que la resta 10 o 15. Una queixa, que fins i tot al petit Jordi li va semblar anecdòtica, fou la d’un que deia que no li deixaven tenir gos. 

Si bé les queixes eren semblants a tots els menors, les excuses o respostes dels pares biològics també eren idèntiques. A tota resposta al per què dels menors, anava acompanyat d’un: “mentre visquis a casa meva, es farà el que jo digui”. I aquí acabava la discussió.

És llavors que l’experiència dels grans és un grau i els és de gran ajuda. Va aparèixer un kosovar explicant que els comprenia perfectament, que ell se sentia igual quan vivia a casa dels seus pares adoptius i que tot va canviar quan es va fer la pregunta “sé lluitar pels meus drets, o només ser queixar-me?”. La sala va emmudir i es va amarar de silenci. Senzillament, havia reblat el clau. I on més mal feia; a tots, inclòs al Jordi, els havia ferit el sentiment, l’orgull, tocat la fibra. Què volia dir el kosovar? Els va explicar que si gent com ell, amb molts menys mitjans i cultura que no pas en Jordi havien pogut, per què ells no ho podien fer?

Parlant amb en Jordi, que m’explicava aquesta història emocionadament, crec que ho va entendre. Era el moment de madurar i ser responsable. De deixar de culpar de tots els seus mals als altres; de deixar de responsabilitzar de tot el que li passava i de les seves limitacions a la seva família adoptiva; ell no podia canviar les normes de la casa on vivia en acollida. Va entendre que havia arribat el moment de fer-se gran d’una vegada i madurar. De deixar de jugar als autoxocs i treure’s el carnet de conduir. De deixar de jugar amb diners del Monopoli i començar a administrar els seus propis diners de veritat. Madurar, créixer, armar-se de valor i, possiblement, el que costa més quan ens fem grans, prendre decisions. Era el moment de deixar de queixar-se i agafar el toro per les banyes. Marxar de casa, construir la seva pròpia llar i fer-se les seves pròpies lleis; ja fos per tornar més tard de les 12.00, per estar-se mitja hora al bany o per tenir un gos. El que fos.

El vaig veure força convençut. A veure si d’aquí un temps hi parlo, ja s’ha fet gran i ha après que la nostra vida no ens la poden condicionar els altres, sinó que nosaltres mateixos som els nostres màxims responsables.

2 comentaris:

  1. La historia la trobo prou interessant, el contingut es mol diferent al teu estil, espero que trobis,el Camí
    per una nova faceta literària.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho acabo d'entendre... però, gràcies pel comentari.

      Elimina