diumenge, 25 d’agost de 2013

He tingut un malson

Avui he tingut un malson. Just el contrari del que va dir Martin Luther King i canviant el temps verbal; I have had a nightmare, vaja. La raó és senzilla… Tot i deixar de banda tot el tema polític i, encara no sé com, he aconseguit que deixi de condicionar-me i atabalar-m’hi, el subconscient encara hi dóna votes i a vegades poden passar coses com aquesta. Us l’explico i a veure què dieu.

Avui fa pràcticament un any, llegia un bon article de Salvador Garcia: Independència i futur de l’euro. Us el recomano; no l’article -que també- sinó les reflexions de l’economista i el màxim impulsor del Col·lectiu Emma (també aquí parlo del Col·lectiu Emma). Ve a dir que la independència de Catalunya pot comportar un risc a l’euro i, en definitiva, a la Unió Europea. No és que posi aigua la vi, sinó que reflexiona sobre un tema que ens hauria de preocupar. Vistes les conclusions però, i passat un any, no crec que puguem dir que hàgim avançat massa en aquests termes.

Així doncs, la independència podria suposar un risc per l’euro i la Unió Europea. A priori, penso, i? Però llavors m’ha vingut al cap que Espanya ja està intervinguda per Europa i que, de fet, qui mana és Alemanya i no pas cada país en qüestió. De fet, ja ho diu la dita, “qui paga mana”. I, ara per ara, qui paga és Alemanya i la resta de països -uns més que d’altres- gasten i malgasten com és el cas d’Espanya. Com tots sabreu, la banca espanyola ha estat rescatada amb fons europeus i amb condicions que no han agradat massa. La pujada d’IVA, reforma laboral, la nova edat de jubilació… i espera que potser no és tot. Dit d’altra manera, si Espanya vol ajuda, per dir-ho amablement, s’ha de deixar ajudar; i la manera de deixar-se, és renunciant a sobirania. És a dir, deixar de ser independents (quina gràcia, oi?) per algunes qüestions, estar lligada de mans i peus, i claudicar a les exigències dels que paguen la festa.

Aleshores, he anat lligant caps i he pensat que, tenint en compte que tot això de la independència -agradi o no- crea inestabilitat política i aquesta -agradi o no- pot crear reticències a multinacionals i altres empreses o, si més no, genera desconfiança i, sobretot, odi, qui diu que després de vacances o quan sigui, la senyora Merkel no li diu al senyor Rajoy que s’ha acabat el bròquil i que ofereixi un pacte fiscal a Catalunya? Fa uns dies un informe deia que Catalunya era la segona regió europea amb més inversió estrangera des que va començar l'any i, en anys anteriors, Catalunya ha rebut diverses altres distincions (l’any 2010 Catalunya va ser reconeguda com a Regió Emprenedora Europea (EER) per a l’any 2012, i, al mateix any, Catalunya va ser la regió del sud d’Europa amb millors perspectives econòmiques), de manera que, pel bé d’Espanya i d’Europa, i amb aquestes perspectives per a Catalunya, millor ajudar-la a desenvolupar-se que enfonsar-la. Si Espanya no s’enfonsa és per Catalunya i, si Espanya s’enfonsa, és fàcil que ho faci l’euro i la Unió Europea; cosa que no crec, per ara, que ho desitgin.

He vist a Merkel exigint a Rajoy un pacte fiscal per a Catalunya. I, llavors què? Mama por. Si bé jo sempre m’he oposat frontalment al pacte fiscal, què passaria? Segons el últims CEO, la màxima raó per la quan els catalans volen la independència, és pel tema econòmic; vaja, per a molts, pacte fiscal en mà, tema resolt. I és una fal·làcia com l’univers i l’estupidesa humana; probablement, com va suposar Einstein, segurament l’estupidesa és major. Ja ho he explicat en diverses ocasions que l’engany / pacte / martingala fiscal (també aquí parlo de la maniobra fiscal) no resol els problemes de Catalunya perquè, sense entrar al detall, un pacte fiscal no té perquè incloure competències en immigració, fronteres, infraestructures, aigua, política exterior, cultura… Imagineu si ens en deixem de coses importants amb un pacte fiscal.

Però, què faria Mas, CiU i part de la possible massa electoral? Tingueu present que encara no tenim el superquè de l’any (altrament dit consulta o malanomentat referèndum). Ells sempre han defensat i parlat sobre el dret a decidir; com he dit sempre, no confondre -malgrat molts ho facin- amb dret a executar, sí incondicional o independència directament. Però, podria passar que el superquè tingués tres possibles respostes i una d’elles fos un pacte fiscal que hauria pactat Mas a Madrid? No seria la primera vegada que va a Madrid a vendre pactar el futur dels catalans; ja ho va fer amb l’hipermegagran i fabulós estatut(et). I sí, sens dubte era el millor estatut de la història i, cas que pactés un pacte fiscal, també ho seria; malgrat ser, com l’estatut(et), insuficient. Us imagineu? Mas defensant un pacte fiscal i fent campanya pel pacte fiscal? Potser fins i tot s’hi sumarien PP i PSOE…

Sort que sóc un home optimista, m’agraden els finals feliços i, després de tot això, en el darrer moment, apunt de sonar el xiulet final i just abans que aquest pla tirés endavant, he obert els ulls. Mas ha obert els ulls, Catalunya ha obert els ulls, ha despertat, i tots junts hem tirat pel dret. Ni martingales fiscals, ni superquès; eleccions anticipades, declaració unilateral d’independència i s’ha acabat la broma i la tonteria. Ens necessita més Europa a nosaltres que nosaltres a ella.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada