divendres, 29 de novembre de 2013

La independència. Escocesa

Amb qualsevol persona que parleu i intenteu comprar el procés d’emancipació nacional d’Escòcia amb el que està passant a Catalunya us dirà -i amb raó- que no tenen res a veure. I és cert. Fins un cert punt. No és que ara vulgui fer de polític i/o politòleg però, amb segons què, no crec que es pugui dir tant a la lleugera que les dues coses s’assemblen com un ou a una castanya. Al final de l’entrada, molts em diran pessimista o que només veig les coses dolentes. No és cert. No és que només vegi les coses dolentes, sinó que com que percebo que no les veu ningú, intento posar-les a la llum o justificar el que dic i penso.

Així , doncs, sí, sabem que Anglaterra no és Espanya. Una és profundament, ja no diré més democràtica, sinó senzillament democràtica des d’un punt de vista moral i motivador, mentre que l’altra no n’és. Evidentment, la que no ho és, és Espanya… No voldria que quedés algun dubte. I, no puc dir més democràtica perquè 0 multiplicat per qualsevol cosa, sempre dóna 0… Per tant, Anglaterra no és més democràtica, no és 1000 vegades més democràtica que Espanya… perquè per moltes vegades que ho sigui, si multipliquem per la nul·la democràcia espanyola, sempre tindrem 0. Accepto, els matisos de democràcia… Sé que podem anar a votar però, al meu entendre, això no és democràcia en tota la seva plenitud.

dilluns, 18 de novembre de 2013

Els drets dels animals

Sigui dit per endavant que no sóc amant ni simpatitzant de PACMA. No els he votat mai ni tampoc crec que ho faci… Quedi clar també que, d’ençà d’un temps, m’agrada debatre sobre els fets més que no pas sobre la bondat o maldat d’aquests. És a dir, si haguéssim d’extrapolar-ho en termes matemàtics, diria que m’agrada debatre sobre que 1+1 són sempre 2 (mentre no es demostri el contrari o mentre el sistema matemàtic que tinguem sigui de sòlids i no de líquids o gasosos), i no pas si m’agrada o no que sumin 2. 

M’ha agafat darrerament una actitud socràtica de preguntar-me sobre un munt de coses i arribar a la conclusió que només sé que no sé res; ho qüestiono absolutament tot. Dic això perquè no entro a valorar la prohibició dels toros, ni entro a valorar una de les darreres proposicions de llei registrades i que es votarà properament al Parlament: bàsicament, que als circs no hi hagi animals perquè els estressa. Bé, perquè no, valorem-ho una mica ja que hi estem posats…

divendres, 15 de novembre de 2013

El maleït dret a decidir

Després de tantes entrades al bloc parlant sobre aquest tema, no sóc capaç de posar un títol original ni tampoc dir-vos on n’he parlat en anterioritat amb certa concreció. Sí que és cert que en parlava quan deia que la via del referèndum no em semblava la més idònia, a les tres entrades que vaig dedicar a la declaració de sobirania del Parlament al gener (segon fascicle i tercer) , o quan -més darrerament- he parlat sobre la resolució del dret a decidir. En definitiva, porto moltes entrades -masses?- dient que decidir, no és executar i la gent ho confon. I ara encara hi torno perquè em sembla que convé recordar-ho.

Ho recordo l’endemà de la polèmica entre Joaquim Nadal i Lluís Foix a la tertúlia del grandíssim programa del Xavi Freixas. Particularment, ja fa molt temps que sento el Lluís Foix dient el que va dir ahir… el que passa és que Quim Nadal no fa massa que assisteix a les tertúlies de la nit. Per cert, aquest seria un altre tema… Com ha canviat el Nadal polític del Nadal no polític… Ara, que no és a la política, sembla que vulgui canviar el món! Era aleshores -quan remenava les cireres- que havia de canviar, no el món, sinó Catalunya. Però bé… Sigui dit de passada, també, que cap dels dos són Sants de la meva devoció.

dimecres, 13 de novembre de 2013

#novullpagar (3)

Ja he escrit en altres ocasions sobre el #novullpagar. La primera vegada fou en motiu del que li ha donat nom o l’ha popularitzat. Fa uns dies, podíem llegir que els que no van pagar, ja van començar a rebre les multes. No tornaré a entrar en el fet que les empreses hi són (entre altres admirables coses com la Responsabilitat Social Empresarial) per fer negoci. I no ho dic perquè em diguin neoliberal o neocapitalista! Perquè, precisament, un dels que dóna més als necessitats a través de la seva fundació, és un tal Bill Gates; l’home més ric del planeta (o dels més rics) gràcies a fer negoci amb Microsoft. Tampoc val la pena tornar a entrar amb els deutes que tenen el partits polítics a les entitats bancàries i, més concretament a La Caixa; curiosa màxima accionista d’Abertis, qui té monopolitzat tot el tema de les autopistes. Podeu rellegir les entrades #novullpagar i #novullpagar(2) per a més informació.

Avui m’agradaria treure o desmentir que realment, sí que ens agrada pagar o que el #novullpagar només ho apliquem quan ens convé. Per exemple, a mi em rebenta profundament que cada vegada que vagi al forn i demani que em tallin el pa, em cobrin… crec que són 15 cèntims d’euro. Que no la deuen haver amortitzat la màquina de tallar el pa? A vegades (irònicament) em pregunto què passaria si els digués “no vull pagar”; l’import corresponent a la tallada, és clar… Què em dirien? Per què la gent no ho fa? No és semblant?

diumenge, 10 de novembre de 2013

La cultura política i democràtica catalanes

Sóc molt conscient que aquesta entrada pot aixecar suspicàcies. Sóc conscient també que em podrien a invitar a no escriure massa més. Sóc conscient que és fàcil que no s’entengui (o no es vulgui entendre) o no agradi; vaja, res que no hagi passat fina ara! Malgrat tot, però, em disposo a escriure-la. Com sempre he defensat, les coses clares; agradaran més o menys però, les coses clares. I, sigui dit de passada que la reflexió que estic apunt d’exposar no és fruit dels darrers dies ni tampoc d’una nit d’alcohol i/o drogues sinó que fa anys que hi dono voltes. 

El fet doncs, és que m’agradaria deixar palès la cultura política i democràtica catalanes; ja sé que tocaré la fibra però bé... A veure què entenem aquí per democràcia. Alguns -tampoc serà nou- pensaran que faig demagògia barata però bé… De totes maneres, us invito a la reflexió i al debat. Deixo de banda en aquests moments qualsevol ideologia i em centro en política. Manera de fer política. Insisteixo, no entro a valorar l’ideal o la finalitat de la política, sinó en maduresa política i democràtica. Allò tan senzill de “m’agrada/hi crec, ho valoro i ho compro”. Extrapolable perfectament a fins comercials que tothom entén. Tan senzill com això. 

dissabte, 9 de novembre de 2013

Sóc imbècil?

És ben bé que escric per escriure alguna cosa… Encara que sigui per no perdre l’hàbit d’escriure de tant en tant. El motiu és senzill; com he comentat en altres ocasions, a nivell polític, no hi ha massa res per escriure perquè no passa massa res de nou/interessant (més enllà que les distraccions al personal que permeten viure mitjans i tertulians)… Bé, no seria del tot cert perquè sempre hi ha coses però, francament, no m’interessen.

Fent però, un repàs dels darrers esdeveniments em vénen diverses preguntes i/o reflexions al cap. Res nou… o res que no hagi escrit o dit en entrades anteriors. La primera qüestió és aquella que va popularitzar el president d’E(RC) del primer tripartit: “fins quan a de dudà la bdoma?” I n’hi ha vàries i, perdoneu-me, cauran garrotades a tots.