diumenge, 10 de novembre de 2013

La cultura política i democràtica catalanes

Sóc molt conscient que aquesta entrada pot aixecar suspicàcies. Sóc conscient també que em podrien a invitar a no escriure massa més. Sóc conscient que és fàcil que no s’entengui (o no es vulgui entendre) o no agradi; vaja, res que no hagi passat fina ara! Malgrat tot, però, em disposo a escriure-la. Com sempre he defensat, les coses clares; agradaran més o menys però, les coses clares. I, sigui dit de passada que la reflexió que estic apunt d’exposar no és fruit dels darrers dies ni tampoc d’una nit d’alcohol i/o drogues sinó que fa anys que hi dono voltes. 

El fet doncs, és que m’agradaria deixar palès la cultura política i democràtica catalanes; ja sé que tocaré la fibra però bé... A veure què entenem aquí per democràcia. Alguns -tampoc serà nou- pensaran que faig demagògia barata però bé… De totes maneres, us invito a la reflexió i al debat. Deixo de banda en aquests moments qualsevol ideologia i em centro en política. Manera de fer política. Insisteixo, no entro a valorar l’ideal o la finalitat de la política, sinó en maduresa política i democràtica. Allò tan senzill de “m’agrada/hi crec, ho valoro i ho compro”. Extrapolable perfectament a fins comercials que tothom entén. Tan senzill com això. 

Des d’aquest punt de vista (insisteixo, polític i no ideològic) celebro que en les darreres enquestes del CEO, ERC pugui, CiU baixi, Ciutadans pugi i PP i PSOE de Catalunya s’enfonsin. Per què? Molt senzill, perquè jo, que crec en la meritocràcia, trobo doble premi que la feina que fan els respectius líders dels partits (o federacions) la gent la valori i en funció d’això els doni el premi que els pertoca; la gent situa als polítics on es mereixen en funció de la tasca feta. És molt il·lustratiu el darrer CEO quan compara les valoracions dels polítics i es veu com creix la desconfiança a Artur Mas (no m’estranya… fa temps ja vaig escriure sobre el conte de CiU i el llop…) i la confiança a Oriol Junqueras. També tenen premi els que diuen les coses clares com Oriol Junqueras o Albert Ribera, i càstig pels que són ambigus com CiU i Artur Mas o se’ls veu el llautó com PP i PSOE. Des d’un punt de vista polític (i no ideològic, no em cansaré d’insistir amb el tema per tal que quedi clar) és motiu per estar content que la gent comenci a valorar els discursos polítics per sobre de la gent. Això és un gran pas polític i democràtic; comencem a madurar. Però, tot just comencem ... Jo, quan sento algú que em diu que votarà Mas pel simple fet de donar suport al President de la Generalitat independentment del seu programa electoral… que voleu que us digui.

Vist així, doncs, us invito a fer una parell de reflexions. La primera és què hauria estat de l’Alemanya nazi si Adolf Hitler hagués aprofitat el seu lideratge a fi de bé? No estic fent apologia de res perquè, precisament, em molesta molt que es compari tot el el procés català amb el nazisme i Artur Mas amb Hitler; és molt important entendre les dues èpoques que tracto de separar: el Hitler/Alemanya democràtic i el Hitler/Alemanya dictador. En tot cas, sí, estic comparant l’inici del dictador quan va agafar les regnes de l’incipient DAP (Partit Obrer Alemany) (si mal no recordo) i va fer que una gran majoria d’alemanys acabessin donant –equivocadament i tristament- una gran majoria al NSDAP (Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany) amb tot el que ja sabem que va comportar. Però, què hauria estat d’Alemanya si Hitler hagués estat una espècie de Gandhi o Teresa de Calcuta? Pel que jo recordo, Hitler (que ni tan sols era alemany i es diu que fill d’un jueu), tenia una (mala) idea; tenia un (mal) ideal/principi. I, com a tal, el va començar a vendre. Va començar per cerveseries. De bones a primeres, no se l’escoltava ningú però ell, tenaç i persistent, va continuar amb les seves (males) idees i (mals) ideals. Va exposar una idea i la va anar a vendre. A les primeres eleccions que es va presentar, no va entrar ni al Reichtag (2.6% de vots al 1928; 18.3% al 1930; 37.3% al 1932; 43.9% al 1933). A les següents va entrar amb força i llavors ja va fregar la majoria absoluta. Com? Tenint una (mala) idea, venent-la i la majoria d’alemanys, finalment i tristament, comprant-la. Equivocadament com s’ha demostrat però, comprant-la. Vist així, la responsabilitat fou més dels que li van donar suport que no pas del que tenia l’idea (mala); és com el que educa malament un gos i llavors el culpa de mossegar algú... N’hi hauria hagut prou en que els alemanys hagués llegit/escoltat una mica, no li haguessin donat suport i res del que va passar hauria passat. És a dir, es tracta d’un que té una idea, la ven, i la majoria li compren; un té una idea, s’ho treballa, persisteix (com deia Guardiola) i la gent s’acaba convencent i li compren. Els alemanys, empesos per una cosa que brillava i potser ni tant sols llegint programes electorals, es van equivocar. I de quina manera... 

Com funcionem aquí? (Segona reflexió) Just al contrari. Pot passar que tinguis una idea, és clar. Algú, abans del 2010 va tenir una idea: anar a unes eleccions per declarar la independència unilateralment. Un té uns ideals i els ven (més de 1000 actes arreu del territori) però, la gent no compra. Perquè en aquest país –motiu per reflexionar-hi-, no es valoren (o valoraven) les idees, es valora la gent; brilla? Compro... No brilla? No en vull saber res. Gran manca de maduresa política i democràtica que -sembla- que amb el temps anem corregint. No només això, sinó que, a més de no comprar la idea d’un, es pressiona a d’altres perquè canviïn els seus ideals/principis. No sé vosaltres però, a mi em sembla, políticament i democràtica, molt fort. Així doncs, el 2010 es contraposaven dues propostes: una gran idea com s’està demostrant uns anys més tard amb un líder que no brillava, contra una altra idea (pacte fiscal aleshores) amb un líder que sí brillava. Quina va guanyar clarament? Sí, el que brillava més; malgrat la idea no fos la bona. 

No envà, la idea bona era, com sembla demostrar-se, la del que no brillava. Per tant, comencen les accions per -alerta!- canviar els ideals del que brilla. És a dir, m’agrada la idea del que no brilla però li vull comprar al que brilla. Quelcom semblant a… sóc del Madrid però, fan de Messi. Anem a pressionar per poder animar a Messi però amb la samarreta del Madrid. Algú ho entén això? Des d’un punt de vista polític, si t’agrada la idea la compres i sinó no, no? Però, com deia, aquí funcionem diferent. Com que aquí es vol comprar la idea bona al que no la té, es força a través de manifestacions/vies/concerts per tal que el que no té la idea bona, la tingui. Fins un cert punt, s’obliga i s’exigeix (mama por) a que una formació política canviï el seu discurs i ideologia. Jo ho trobo…. (alguns en direu demagògia). 

A mi, em preocupa especialment. Desconec si CiU i Artur Mas han sigut sempre independentistes. El que estava clar és que venien -lliurement- uns ideals i la gent -lliurement- els hi comprava. Era tan senzill com si no t’agradava la idea, deixar-la de comprar i llestos. Ser capaç de canviar el vot i/o retirar el suport a una formació en funció del seu programa electoral i no en funció de tupés, somriure i/o simpaties. Però no; quanta gent encara vota el president Pujol? És clar que, per la banda política, com va dir quelcom semblant Grouxo Marx, com a polític “tinc uns ideals però, si no els hi agrada en tinc uns altres”... I això des d’un punt de vista polític, és francament molt trist. Perquè, si demà els catalans es tornen bojos i obliguen/exigeixen a un govern o parit majoritari a prendre mesures polítiques contraproduents, què? Aquest és un aspecte amb el que els catalans haurien de reflexionar-hi profundament; encara que sigui quan tot això acabi. Els partits polítics són lliures de presentar les seves propostes i els electors són lliures de donar-hi suport o no. Des d’un punt de vista polític (i és la reflexió que intento transmetre) no es pot obligar i exigir un canvi d’ideologia en un partit a base de manifestacions i actes públics contundents. CiU, PP, ERC, Ciutadans… cada partit és com és i la gent no té cap dret a canviar-lo; té dret a retirar-li el suport però, en cap cas a canviar-lo. 

Com us deia, des d’un punt de vista polític, es pot estar d’acord amb un líder polític però cal –caldria- valorar la seva tenacitat i els seus ideals. Per exemple, Albert Ribera. Puc no estar d’acord en moltes de les seves idees però, té unes idees que són les que ha venut i inamovibles que han fet que la gent li dónes suport (els que estan d’acord amb els seus ideals polítics). D’alguna manera, els que el voten, confien i creueu que, per molt que el pressionin, no canviarà el seu discurs; premi a la coherència i a la meritocràcia. Felicitats. El mateix passa amb Pere Navarro. També, trobant-me lluny dels seus ideals i, equivocadament o no, ell ven el seu federalisme. Pot estar equivocat però, no baixa del burro. Creu (o ven) aquest discurs i els que li compren li compren perquè no baixa del burro i perquè segurament plegarà abans de baixar del burro. Des d’un punt de vista polític, és d’agrair. Com també ho va ser el cas d’Ibarretexe. Tenia una idea i la va vendre; lluny de canviar el seu discurs polític, va optar per plegar. Suposo que per principis. A les antípodes d’aquests polítics, hi trobem Artur Mas. Primer, creu en un estatut(et); llavors creu en un pacte fiscal i ara creu en una consulta. Quins son els ideals d’Artur Mas? No ho sé. Com a elector, quina confiança em mereix un polític que canvia els seus ideals/principis a les primeres de canvi? I, no només els canvia, sinó que per pressió d’uns ciutadans que es neguen –negaven- a retirar-li el suport. Cap ni una. 

En aquest punt valdria la pena recordar a Unió, on en el darrer congrés Vila d’Abadal defensava els ideals fundacionals que feia temps que s’havien perdut al si de la formació. Probablement, Duran i Lleida no té dret a canviar els ideals de la formació i tots ho entenem així però, quan un poble exigeix i obliga a canviar de rumb un partit i/o un govern, ens sembla del tot lògic i normal. Des d’un punt de vista polític i democràtic, a mi em sembla immadur i lluny del que entenc per política i democràcia; és més, quan un munió obliga i exigeix a un govern a canviar el timó fora de les urnes, malgrat no sigui amb l’ús de la força, s’acosta més a un altre nom que el sap tothom; i no és Barça, Barça, Barça. Els catalans hem d’aprendre -encara ens queda- a fer ús de la política i la democràcia. Com vaig escriure fa anys, exigim un Ferrari i no sabem portar un vespino

Els països políticament i democràticament madurs (Catalunya sembla que comença a ser-ho), no es manifesten. Voten. I, no voten en funció de cares, somriures... sinó en funció de necessitats o conveniències. És molt lícit, admirable i respectable fer grans manifestacions però, no en veurem cap altra a cap país que tingui això clar. Un exemple molt clar per ràbia que faci: Espanya. Als espanyols els interessa la unitat d’Espanya, donen majoria absoluta al PP; i s’ha acabat el bròquil. Evidentment, com en el cas d’Alemanya, malgrat s’utilitzi l’eina de la política i la democràcia, això no assegura que els electors (com va quedar demostrat a Alemanya) l’encertin; però això és un altre tema que ens portaria a demanar que s’impartís política i democràcia a l’escola per tenir cultura i coneixements polítics quan arribem a l’edat de votar. I, llavors, actuar; i si això significa deixar de donar suport al que governa, que no ens tremoli el pols. La meritocràcia és el que ens farà avançar com a país. No només en termes econòmics, sinó també en polítics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada