divendres, 13 de desembre de 2013

Acord per la consulta v.2

Més que entrada avui, reportatge. Pel mateix preu. Podria haver fet diverses entrades però, he preferit escriure-ho tot en una. Un pack. Pots fregir ceba en una paella, tomàquet en una altra, fer arròs bullit en un pot i en un altre bullir un brou de peix, i menjar-t'ho tot per separat, o ho pots posar tot en una paella i gaudir de l'espectacle. Algú potser ho agrairà, d’altres se’ls farà pesat. Què hi farem. Per gustos colors, diuen... Si més no, tenint en compte que anem mancats de bons articles i bons periodistes... no dic que aquest ho sigui; només dic que me l’he treballat.

La cosa encara està calenta. Ho reconec… de manera que potser d’aquí a un temps ho veig diferent; si li veig us ho faré saber… No em sap greu rectificar. Segona reacció (la primera la vaig fer ahir): és un insult i un atemptat a l’independentisme. Avui escriuré les paraules que no tenia ahir en la primera versió, les d’avui i algunes més. Quan vaig veure el titular al canal 24h (sí, miro el canal 24h de televisió espanyola perquè em sembla millor canal que TV3(la seva); un altre dia ho parlem), creia que era una broma. Entre altres coses, perquè els titulars són curts i es van quedar en la primera part de la consulta/referèndum/pregunta… Diguem-li superquè i tots ens entendrem!

Ara cerco la pregunto i no la trobo… segons alguns mitjans: “Vol vostè que Catalunya sigui un Estat?”, segons altres “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” Al lloc web del Parlament, a l’hora d’escriure aquestes línies, encara no hi ha cap referència; força vergonyós, vaja. Jo crec que és la segona; la primera que ens faran. Quin lio! I pensar que el superquè del 9 al 22 de desembre és “qui torna a la casa del Super3 per Nadal?”...

Ja us ho deia jo

Ara molts ho diran però, és cert. I, em sap greu. Per ser més precisos, tristament cert. En aquests moments és quan m’agradaria recordar fragments d’algunes entrades que vaig realitzar en motiu de les eleccions del 25 de novembre de 2012. Diguem que vaig fer els deures i vaig dedicar més d’una vintena d’entrades a les eleccions fent valoracions dels programes electorals després d’haver-me'n llegit; 8 o 10 foren dedicades a CiU.

Darrer paràgraf de la cinquena entrada:
“Però, seguim, “Avançar cap a un estat propi en el marc europeu”. “En l’encetar aquesta nova etapa, la nostra vocació és més europea que mai. Davant dels dubtes i la incertesa que aquesta nova etapa que ara comença pot comportar, des de Convergència i Unió tenim clar que el camí a seguir és aconseguir un estat propi en el marc europeu. [...] La nostra transició nacional cap a un estat propi passa necessàriament per continuar formant part d’Europa, i el primer pas per assolir-ho és comprometre’ns a complir, com a país, totes les obligacions que la UE fixa als seus estats membres. Aquests objectius no són fàcils, i menys en les circumstàncies actuals, però hem de tenir clar que si volem formar part de la UE hem d’estar en condicions de demostrar que Catalunya és un país seriós, rigorós, creïble, competitiu i, sobretot, amb un gran potencial de contribució a la construcció europea”. El primer punt el recullo perquè no em diguin pessimista. Sí, també diuen que tenen clar que el camí a seguir és aconseguir un estat propi en el marc europeu; no em passar per alt. No deixen clar com ni quin tipus d’estat però, diuent que ho tenen clar. D’altra banda, el proper punt em deixa una mica perplex; és el segona part amb negreta. Significa que si no ens garanteixen ser a Europa es fan enrere amb la proposta de l’estat propi? Ho demano... Desconec la resposta. Tot i que, com apuntava Salvador Garcia en aquest post del seu bloc, sortir de l'UE tampoc és cap drama. Finalment, si el primer pas és complir les obligacions de la UE... Això té relació amb el 2020? 2020?”

I, dos fragments de la sisena entrada:
"En primer, lloc, recupero una entrevista de “Els Matins” de TV3(la seva) on Mas afirma que “no anem a una independència clàssica, sinó que anem a tenir els instruments que tenen les nacions, que són els instruments d’estat, un estat propi [...] el que no ens convé és plantejar les coses amb forma d’independència total perquè vol dir que, desapareixeríem de la UE, desapareixeríem de l’euro i ens quedaríem, doncs, aïllats com un bolet...” Ep, no són declaracions d’algú del PP, PSOE o C’s no... “No anem a una independència clàssica perquè desapareixeríem de la UE.” A mi, personalment, no m’ha quedat clar quin tipus d’independència o estat plantegen. 

Aquí en teniu el vídeo:


Alerta amb les paraules que llavors se les fan venir bé a la seva manera. En cap cas parlen d’un estat independent o sobirà (ni al programa del 2010 ni al del 2012), sinó d’estat propi. Fent una cerca a la wiquipèdia, trobem que d’estats n’hi ha de diversos tipus: estat federal, confederacions i estats unitaris. Aquesta és una primera classificació però, el dret internacional en contempla una altra segons la seva capacitat d’obrar en les relacions internacionals: estats sobirans i independents d’una banda, i els que tenen limitacions. Dins d’aquests darrers: estats neutrals (els que “passen palabra” en els conflictes internacionals com podria ser Suïssa), estats sobirans (els que renuncien a exercir les seves competències internacionals i les deleguen a tercers països; solen ser estats molt petits com San Marino, Liechtenstein o Mònaco); també hi ha els estats lliures associats (els que són independents però cedeixen part de les seves competències a un tercer estat; és el cas del famós Puerto Rico que va sortir fa uns dies). Finalment, per fer l’apunt, també existeix l’estat sota administració fiduciària i els estats sobirans no reconeguts internacionalment. Com veieu, dóna molt de sí els tipus d’estat. A quin es refereix CiU quan diu estat propi? No ho sabem. Convindria que ho expliquessin i ho sabéssim? Jo crec que sí."

Enteneu la meva frustració? Sovint penso que és una pena que mai m’escoltin ni em facin cas.

El present

Doncs ja ho tenim servit. Si bé qualsevol pregunta en la que hi hagués hagut cap referència a la Unió Europea hauria estat una pregunta trampa, aquesta(es) també ho és(són). En primer lloc, perquè una consulta/referèndum/superquè té una pregunta clara; una de sola. Posava fa uns dies l’exemple de la independència escocesa. Però, no patiu, perquè aquesta martingala és 100% dret a decidir. Ho explicava en una altra entrada maleïnt el dret a decidir. Decidir què? Doncs dues coses… Que més vols! Sempre he dit que no és el mateix, dret a decidir que dret a l’autodeterminació. Doncs vinga, decidim; per tota l’esquadra. Això és un escac a l’independentisme. En cap cas està enganyant a ningú perquè “decidim”. Però, no ens fem trampes al solitari. Fem una pregunta en la qual -cas que es faci la consulta perquè ja he escrit que hi ha maneres de desmuntar la consulta molt fàcilment ( i segona part )- la primera serà resposta majoritàriament afirmativament i la segona... ja es veurà. Seguint amb el mateix pessimisme i derrotisme que fa un any quan vaig fer les reflexions sobre les eleccions (avui es converteix en realitat)… Divide et Impera. Humilment, crec que no anava massa equivocat.

Perquè, el senyor Mas, tot i la davallada espectacular que va rebre -entre altres coses- per la seva ambigüitat, la Puta, la Ramoneta i tuti quanti, no va entendre que no es pot fer content a tothom. I, en aquesta ocasió, per fer contents a Iniciativa i -suposo- amb l’esperança d’arribar a un acord amb Espanya i que s'hi sumin socialistes, opta per dividir/fragmentar el vot. Felicitats. Formular una pregunta -com vaig llegir ahir un article a elpais pel cas d’Escòcia- no és fàcil però, tampoc tant complicat. El senyor Mas va dir que havia entès el clam de la gent (a saber què va entendre...). Des de fa uns quants CEOs, la pregunta també és clara i fins i tot avui és l’aniversari del clàssic 13D osonec on la pregunta també era una i clara. La qüestió no és o no hauria de ser sobre el dret a decidir (la que han apostat sempre); la qüestió és sobre la independència. Una altra cosa és el que la gent volia entendre...

Dubtes

Més d’un es perdrà entre la primera i segona pregunta; especialment gent gran o aquaris (del zoodíac). Quina diferència hi ha entre estat i estat independent? “Ah, que podem ser un estat dependent?” Suposo que ja ho explicaran perquè ja és manera d’embolicar la troca. A favor de què farà campanya CiU? i C? i U? Per tots aquests dubtes, hi haurà comodí de la trucada? 50%? Què guanyarà? 50% + 1 de què? Des d’un punt de vista de legitimitat i democràcia, qui votarà?, com?, podré fer-ho per correu? Si marco l’opció dos i em deixo l’1, serà nul? Com anirà el tema percentatges? el sí sí ha de guanyar per més d’un 50% del total dels vots emesos o si el 50% + 1 de la primera pregunta responen que sí, n’hi haurà prou amb un 50% + 1 de la segona? O per ser independents caldrà un 50% del total de vots sobre la primera pregunta? No sé ni si m’explico... Suposo que tot això ho aniran resolent els propers dies…

Potser així ho entenc jo perquè no sé ni si ho entenc…Imagineu aquesta situació:
Total vots: 100; Sí Primera pregunta: 60; No primera pregunta: 40 → guanya el suport a un estat.
Llavors, sobre els 60 que han dit que sí:
Total vots: 60; Sí Segona pregunta: 31; No Segona pregunta: 29 → guanya el suport a un estat independent (51.67%) sobre els que volen un estat però, és només el 31% del total… amb la qual cosa, molta legitimitat, no té.

O, per contra caldrà una cosa de l’estil:
Total vots: 100; Sí Primera pregunta: 60; No primera pregunta: 40 → guanya el suport a un estat.
Llavors, sobre els 60 que han dit que sí:
Total vots: 60; Sí Segona pregunta: 51; No Segona pregunta: 9 → guanya el suport a un estat independent i, ara sí que és el 51% del total però -alerta- és el 85% dels que volen un Estat!

Ho dic bé? Em faig un lio amb els càlculs... Però, per ser independentistes, trobo que discriminen i perjudiquen clarament el vot positiu. Pel no, n’hi ha prou amb un 50%; per la independència, en el cas que us apuntava, un 85% (més o menys). Si d’això en diuen democràcia... Com tampoc seria obtenir-la només amb el 31%(més o menys)... Per acabar-ho de liar, jo ja hi hagués posat una tercera opció en funció de la segona que és en funció de la primera. La tercera pregunta podria ser: “està vostè segur?”

Perquè en cas de votar no, s’ha acabat. Per què no els plantegen una segona pregunta també? “En cas de votar no, què vol, ser una regió d’Espanya o una comunitat autònoma de règim comú?” Quelcom semblant demana el CEO. I si sortís Si i No? Perquè, un dels estats que plantejava al seu dia el senyor Mas era un estat associat com Puerto Rico... Llavors hauríem de fer un referèndum a part per escollir si volem ser un estat associat, federat, o qualsevol de les alternatives que apuntava més amunt? Francament, és d’un ridícul força lamentable. Amb tot, cal sumar-li l'abstenció... n'hi ha prou en que PP, PSOE i C's hi cridin per tal de fer baixar la participació.

I, sobre la data? 9 de novembre… No ho podien haver fet més enllà? A aquestes altures les preguntes seran (serien) (poso un exemple perquè diversos mitjans també la formulen diferent): "Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent o ja li està bé com està ara, gasós?" Perquè el 9 de novembre, al pas que anem, de Catalunya en quedarà només fum. I per la manera que s’excusen per les retallades, sembla que en siguin conscients però, per altra banda, no sembla que ho vulguin resoldre ràpid.

I ara què?

Mig bromes a part, francament, la data tampoc l’entenc. Es diu a l’enemic el què es pretén fer a 11 mesos vista. A 11 mesos vista, et poden canviar la seva constitució i/o la seva llei de partits. A banda de tot això, 11 mesos més, significa tornar a plorar/queixar-se per pressupostos, per LOMCE, per pagues extres… 11 mesos més queixant-se a Madrid per una clara manca de voluntat política. Ep! I dic 11 perquè, de moment, només sabem què passarà si guanya (cas que es faci) el no. Però, com deia, què passa si surt sí i no? o si surt sí i sí? Declaració unilateral? Passem uns quants anys més?

A tot això, també val la pena recordar que el 30 de setembre de 2005 alguns es van aventurar amb un estatut(et). Molts ja hi estàvem en contra i així ho vàrem manifestar; com ara. Doncs alguns, a partir d’aleshores, van donar suport a un estatut(et), el varen anar a repactar a Madrid a l’esquena d’un Parlament, es van aventurar amb un pacte fiscal i més tard amb aquesta consulta que es farà (o no) a finals del 2014. Tot, per no tirar pel dret -que vol dir fer els passos igualment però no eternitzar-los- haurem estat -mínim- 9 anys queixant-nos, plorant, posant llenya al foc, creant i incitant a l’odi… Ja ho vaig escriure en una ocasió, al final, prendrem mal. La pèrdua de benestar i béns també és majúscul.

Vaja, els que fa anys defensàvem la Declaració Unilateral D’Independència (DUI), finalment queda al descobert que és l’única opció. Per tant, com deia, calia fer aquest passos per anar obtenint nos però amb timings reduïts. Estar 11 mesos esperant un no més que probable, em sembla un gran error. Entre altres coses, pel que us comentava. No oblidem (sovint ho fem) que juguem en camp contrari i les regles les marquen ells. Si no ens agraden, pleguem; ho he dit i defensat sempre. Així doncs, ens podríem trobar, per exemple, una bonica modificació de la llei de partits que declari il·legals qualsevols que portin en el seu programa electoral la DUI.

Alguns pensaran que això ens ho podrien fer igualment. No ho crec. En passades eleccions ja hi ha hagut partits que s’han presentat amb aquest punt al seu programa electoral i no va passar res: Reagrupament i Solidaritat. Els primers van tenir menys de 40.000 vots gràcies a la política i democràcia catalanes i els segons 4 diputats pel mateix raonament. Convé recordar que la opció la teníem però, no ens va agradar qui la promovia i no ens va donar la gana donar-hi suport...

Avui, Reagrupament perdut en si mateix després d'autoabandonar-se i Solidaritat, feina feta, han mig desaparegut del mapa. Es podrien tornar a presentar? Francament, no ho crec. Els primers, crec que no els queda el gran capital humà amb el qual van arribar a ser el que van ser, ni tampoc podrien fer tal despesa. El cas dels segons, em sembla que si fa no fa. Amb tot però, caldria superar la tanca/barrera que van posar els partits amb representació en la darrera reforma electoral i que ningú -a banda de quatre- ens en vàrem adonar i ho vàrem humilment denunciar. Total, fou una reforma del tot inconstitucional que vulnera els principis i drets democràtics més elementals i reconeguts a la seva constitució. Però, ara ja...

Així doncs, eleccions anticipades i el més aviat possible. Dues reflexions al respecte. En primer lloc, per tranquil·litzar als que diuen que no ens les deixaran fer, fer-los memòria de la doctrina Parot (no cal tenir-ne massa). Resumint, el que ha passat és que Europa els ha tirat per terra el fet d’aplicar una llei amb caràcter retroactiu. Un cop convoques eleccions i presentes programes electorals, si et canvien la llei, no ho poden fer amb caràcter retroactiu... (vull creure). Tot i que a 11 mesos vista o a saber... si jo fos espanyol ja estaria prenent nota. En segon lloc, el fet de vulnerar la llei. Com bé apuntava algú avui, no poden fer res a ningú (legalment i/o penalment) fins que no hi hagi un fet delictiu. Dir, no és delicte. Podran fer el que hagin de fer el dia que Mas se salti la legalitat espanyola per convocar formalment i oficialment la consulta; aleshores sí, infringiria la llei i cometria un delicte perquè estaríem sota legalitat espanyola. Ja s’ho farà. També ho he explicat moltes vegades quan deia que no estava ni estic per la via del referèndum: el que està fent Mas és atracar un banc per guanyar 300 euros. Sí, molt lloable i molt heroic però tremendament irresponsable. No passaria el mateix amb la DUI, doncs al mateix instant que infringeixes/vulneres la llei espanyola, en declarar-te independent, trenques amb la legalitat espanyola i passaries a legalitat internacional.

Companys i companyes, avui, ho veig així. Tant de temps per això i tant de temps per un suposat i probable no perquè tenen la paella pel mànec si ho volem fer amb el consentiment dels espanyols… què voleu que us digui? si hem d’esperar 2 anys cada vegada per moure fitxa, el dia que algú declari la independència, ja no sé què en quedarà de Catalunya.

Amb tot, no caigueu en la desil·lusió companys, que suposo que és el que volen; això, temo que va per llarg. Sento dir-ho però, no m’ha sorprès gens.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada