dimecres, 27 d’agost de 2014

Música celestial

Llegia fa uns dies que Mas comença a plantejar l’escenari d’eleccions plebiscitàries i una llista unitària amb ERC. Des del meu punt de vista i, com he defensat sempre, finalment prenem el camí encertat.

És per aquest motiu que em digno a fer una nova entrada i aprofito per comentar diverses coses. Com he anat dient en moltes entrades, no he deixat que segons què em distregui. Tenia i continuo tenint molt clar el camí a seguir. I, sigui dit de passada, que convicció no significa certesa… Vull dir, puc tenir molt clar i la convicció de com s’han de fer les coses però això no m’atorga autoritat ni certesa; em puc molt ben equivocar. Només partint d’aquesta premissa puc explicar la meva desaparició de fa mesos.

dilluns, 2 de juny de 2014

El rei -d'Espanya- abdica

I? El títol, en aquest cas, és molt important. Des que vaig fer, per primera vegada, tercer de BUP, la filosofia em va canviar la vida; més concretament, les relacions personals d’aleshores i el fet d’haver estudiat psicologia i haver descobert el subconscient. Des d’aleshores, i no ho he pogut superar, em miro la gent i escolto més el que no diuen en paraules que no pas el que mostren conscientment; allò del llenguatge no verbal però, dut a un punt més enllà. Sovint ens passa, el subconscient o directament l’inconscient ens juga males passades; costa molt controlar-lo.

És així com, per exemple, TV3 (la seva), generalment parla de l’estat per fer referència a l’estat espanyol. Jo, generalment, quan no puntualitzo, és perquè del que parlo m’ho sento propi. No dic casa meva, sinó casa; i no dic casa per referir-me a casa de la meva mare. Tampoc, i això alguns independentistes ho tenim molt ben adquirit, parlo mai de l’estat per referir-me a l’estat espanyol. Quan parlo de l’estat, parlo del futur català; i quan vull parlar d’un estat aliè, dic estat espanyol, estat francès… puntualitzo perquè no és propi. El mateix amb país i un llarg etcètera...

divendres, 30 de maig de 2014

Valoracions eleccions europees

Toca fer, aquesta setmana, valoracions sobre les passades eleccions europees. Em van com anell al dit les darreres declaracions d’Oriol Junqueras; o les que he llegit que les hi han atribuït: “com a molt tard”, la república catalana veurà la llum el 2016.

Jo, lluny del que molts creuen, sóc molt optimista amb aquest procés. I, no és fruit de res concret, sinó de la més pura lògica; de la mateixa manera que a vegades faig previsions titllades de pessimistes. Em baso amb les premisses: 1) ens han dit que el dia 9 de novembre serem cridats a les urnes, 2) si no hi ha consulta, no s’aguantarà res per enlloc i caldrà convocar eleccions i 3) en la propera legislatura ja no hi caben estatut(ets), ni pactes fiscals ni consultetes; mal que els pesi alguns, totes les seves estratègies per evitar declarar la independència s’hauran acabat.

dissabte, 17 de maig de 2014

Les eleccions europees

Diumenge que ve hi ha eleccions europees i em penso que hi hauria de dir la meva. Francament, en aquestes eleccions, d’alguna manera, he fracassat o suspès com a elector. No he fet els meus deures com ho vaig fer en les passades autonòmiques i, a una setmana vista, tampoc crec que ho faci. Permeteu-me algunes reflexiones.

En primer lloc, què votem? Em remeto al tercer paràgraf de l’entrada amb xantatge no anirem enlloc. Us el reprodueixo una vegada més: Em fa la sensació que tornem a caure en paranys no polítics o que em volen donar gat per llebre. O, més que afirmar-ho tant rotundament, potser és necessari que hi reflexionem tots plegats. En primer lloc, em fa la sensació que qualsevol eleccions que hi hagi actualment (europees primer, segurament autonòmiques i segurament municipals perquè no crec que siguem independents al 2015), ens voldran fer creure que l’important no són les eleccions, sinó que l’important és donar suport a una persona; ja ha passat en anteriors. Jo, sóc independentista però per sobre d’això, sóc demòcrata i més per sobre encara tinc una certa dignitat. No barregem naps amb cols. Amb xantatge emocional no anirem enlloc. [...].

diumenge, 6 d’abril de 2014

Quan la il·lusió i el fanatisme ens perd

Recordeu el President Gaspar del Futbol Club Barcelona? De ben segur que sí. No passarà a la història com uns dels millors presidents del Barça però, podria fer-ho per un dels més -sinó el més- fanàtic i culer de tots. I no és pas cap cosa dolenta ser fanàtic (mentre es respectin els drets bàsics de la gent i les coses) i molt apassionat amb un tema; el problema és quan tens per davant una tasca que necessita defugir de les emocions i centrar-se en el més estricte raonament i la més estricte estratègia.

Faig aquesta reflexió pensant en el procés independentista i els seus agents més protagonistes. Actualment, la societat civil que la podem sintetitzar més concretament en l’ANC i fins i tot l’AMI. Molt tristament, sembla ser que els polítics no hi pinten res. Diu molt de la manca de lideratge que pateix aquest país. Ja ho vaig escriure en una ocasió i és que, des de Jordi Pujol, no hi ha hagut cap president digne de ser recordat per la història. No hi ha hagut cap líder-president de la Generalitat amb la gran empenta i emprenedoria d’ençà del President Pujol. Fixeu-vos que us parlo d’empenta i emprenedoria; no us parlo de carisma i estima. Si parlem d’aquestes dues virtuts, l’actual president Mas guanya sense sortir de l’autobús.

divendres, 4 d’abril de 2014

La mort

No és que en vulgui parlar des d’un punt de vista filosòfic… Podria començar l’entrada dient que la mort forma part de la vida, o que hi ha vida més enllà de la mort… O fins i tot dir que no està demostrat que em mori com afirma el Punset; una altra molt bona reflexió del Punset és que hi ha vida abans de la mort. No va de res d’això. Tanmateix, quedin apuntades algunes de les frases referents a la mort que vaig escriure en algun dia no recordo ni quan però, fa molt temps:
  • Fins que no morin els teus coneguts no hauràs mort del tot.
  • La mort no guanya cap batalla, però si la guerra.
  • La mort: una vida diferent.
  • Morir; serà l’última cosa que faràs en aquesta vida; pel demés no corres perill.
  • Més val morir estimat que seguir vivint i espatllar un bon record.
  • Morir? No pateixis, no te efectes secundaris.
  • I ara em trobeu a faltar, ingenus?! Ja fa temps que he mort!
  • La ignorància mata l’esperit de les persones, les mans només el físic.
  • Viu tant com puguis i procura morir jove.

dissabte, 22 de març de 2014

Suport a l'ANC

No descobriré en aquest moment que mai he sigut proper ni simpatitzant de l’ANC. Tampoc cauré en el parany, com han fet molts ara, de fer-me’n soci. Ho trobo… molt de català d’altra banda; donar suport involuntàriament… Que aquesta no seria la paraula més indicada però em sembla que ens permet entendre’ns. És a dir, mentre no ataquen el català, on ens movem… Mentre no ataquen l’ensenyament, no ens movem… Mentre no ens han humiliat tant, no ens hem mogut per la independència… i ara, malgrat que l’ANC ja gaudia d’un munt de simpatitzants i socis, sembla ser que el que ha fet que rebés la simpatia incondicional de molts altres, ha estat els rumors d’una possible il·legalització. De sobte, sembla que gent mediàtica i popular, per aquest fet, se n’han fet socis.

Aquest és un greu problema dels catalans; malgrat no vulgui parlar d’això… Però, ja que hi som… Com sempre he dit, només aprenem a base de garrotades. Només les garrotades ens fan obrir els ulls. Com a poble i persones, francament… força lamentable i molt lluny d’estar-ne orgullós. El que fa reaccionar la gent, no és la reflexió, el raonament i totes aquestes coses, sinó que és l’odi, l’agressió a alguna cosa per part de l’enemic. Llavors, la reflexió és senzilla, els catalans donem suport a les coses per fotre l’enemic o perquè tenim uns ideals i creiem en alguna cosa? Deixo la pregunta a l’aire.

dimarts, 18 de març de 2014

Qui vol ser a Europa?

Aquesta seria la continuació de l’entrada Amb xantatge polític no anirem enlloc. Ho vàrem deixar amb la reflexió que era important veure el suport que els catalans donen a Europa. No m’atreveixo, per ara, a dir si hi hem de donar suport o no al fet de pertànyer a Europa. És a dir, cada vegada més, tinc més dubtes sobre el meu europeisme. 

La UE està formada per estats; això tots ho sabem. Si no ets un estat, no tens ni vot ni paraula. D’aquí que vulguem tenir seient propi per poder decidir-hi coses. Altra cosa és fins a quin punt ens interessa ser-hi o val la pena ser-hi. És sabut per molts que hi ha vida més enllà d’Europa. Ho explicava perfectament Salvador Garcia-Ruiz en un article al novembre del 2011. A banda de tot això, humilment hi afegiria més coses que també em fan ser europeista euroescèptic.

diumenge, 16 de març de 2014

Amb xantatge no anirem enlloc

Ha arribat un punt que escriure és relativament perillós i/o fal·laciós; particularment, m’és fàcil caure en algun parany. M’explico. Com bé he defensat en més d’una ocasió, el periodisme està de cap a caiguda, de manera que el sol fet de la necessitat de vendre, fa que vagin a la captura del lector a través del titular. Un cop has llegit tres o quatre titulars i has caigut en el parany d’entrar a la notícia i el contingut no es correspon amb el titular, et sents enganyat. Aleshores és quan caus en el parany de generalitzar i al final acabes per restant credibilitat als mitjans i als periodistes. No envà, sovint alguna cosa és certa. Les dues d’avui podrien ben ser-ho. Sota aquesta premissa és amb la que em baso per escriure el d’avui.

Sembla ser que fa alguns diumenges en una entrevista al diari Ara, Artur Mas va afirmar: “Els catalans han d’entendre per ells mateixos si és important que els que piloten aquest procés tinguin força. Per això ara la gent ha de fer aquesta reflexió: els líders que tenim, els reforcem o no? (...) És veritat que quan es parla d’aquest procés a Espanya no es parla dels catalans, ni de Junqueras, ni d’Herrera. Es parla del “desafío de Mas”. Al final es personalitza en mi. I els que volen enfonsar el procés, creuen que si cau aquesta persona, cau tot". Posteriorment també vaig llegir el titular de "Allò que minva el lideratge de Mas, minva la força del moviment"; frase atribuïda al president Pujol.

divendres, 14 de març de 2014

Que sóc independentista, no imbècil

A veure… Generalment, quan hi ha diversos fascicles o parts d’alguna cosa, s’hi posa el número de fascicle. En l’elecció de l’actual papa hi va haver debat sobre el tema… Francesc o Francesc I? Els entesos digueren aleshores que mentre no hi hagués un Francesc II, s’havia d’anomenar Francesc; doncs per ara només n’hi ha un. L’entrada no va de papes… El que vinc a dir és “Que sóc independentista, no imbècil”, és, segurament, la primera d’altres entrades que seguiran la mateixa línia. Tot i que avui és la primera i no en tinc cap altra de prevista, estic completament segur que hi haurà properes entregues.

El fet doncs, és que aquesta setmana he llegit una parell de notícies que em mereixen destacar en aquesta entrada. El primer titular fa referència al conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig, on segons un digital afirmava que “Si volem tenir un país normal no podem acceptar aquesta 'burrada' de recentralització” o “Si el nostre país vol ser un país normal no pot acceptar aquesta ‘burrada’ de recentralització”. Poso les dues perquè realment no sé què va dir textualment en l’entrevista a RAC1. El mateix digital posa que va dir ambdues coses textualment… Coses del periodisme actual que s’entossudeixen a posar paraules que no han dit en boca de la gent. Podrien resumir la cita però no, ho posen textualment; encara que la cita no sigui textual… En fi…

dimecres, 5 de març de 2014

L'actitud a la vida

"Estava cansat. S’assegué. Jo vaig seure al seu costat. I al cap d’una estona va dir:
-Els estels són bells, a causa d’una flor que no veiem…
Jo vaig respondre “sí, és clar”, i mirava, sense dir res, els rebrecs de la sorra, a la llum de la lluna.
-El desert és bonic… -afegí.
I era veritat. A mi m’ha agradat sempre el desert. Us asseieu en una duna de sorra. No veieu res. No sentiu res. I malgrat tot, alguna cosa brilla en silenci.
-El que fa bell el desert, és que té un pou amagat en algun lloc… -digué el petit príncep.
Vaig quedar sorprès de comprendre d’un cop aquest misteriós brillar de la sorra. Quan jo era petit vivia en una casa vella, i la llegenda explicava que hi havien amagat un tresor. Fins ara, naturalment, ningú no ha pogut descobrir-lo, tal volta ni tan sols l’han cercat. Però encantava tota la casa. A casa meva, s’hi amagava un secret.
-Sí -vaig dir al petit príncep-, tant si es tracta de la casa com dels estels o del desert, allò que els fa ser bells és invisible!"

dilluns, 3 de març de 2014

La #DUI s'albira (2)

Recuperant el fil de la darrera entrada (comencem a obrir els ulls) i, fent ús de l’article 75 de l’estatut(et): “El president o presidenta de la Generalitat, amb la deliberació prèvia del Govern i sota la seva exclusiva responsabilitat, pot dissoldre el Parlament. Aquesta facultat no pot ésser exercida quan estigui en tràmit una moció de censura i tampoc si no ha transcorregut un any com a mínim des de la darrera dissolució per aquest procediment. El decret de dissolució ha d’establir la convocatòria de noves eleccions, que han de tenir lloc entre els quaranta i els seixanta dies següents a la data de publicació del decret en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya”, el moment clau que viurem aquest any seria alguna data durant el mes de setembre. No conec la llei electoral ni sóc jurista però les coses haurien d’anar per aquí.

És evident, com he explicat força vegades, que Mas no pot convocar un referèndum sense el consentiment de l’estat espanyol. Convocar no vol dir, com ha estat fins ara, que la consulta es farà sí o sí i que no vol sentir a parlar d’eleccions; les paraules se les emporta el vent. Convocar significa publicar la convocatòria de la consulta/referèndum al DOGC. Si bé la llei de consultes ni tan sols existeix, si se li acudís publicar-ho al DOGC, incorreria en una il·legalitat i n’hauria d’assumir les conseqüències. D’altra banda, si ho hagués de fer, ho ha de fer amb un cert termini (un temps abans del 9N; no ens pot avisar d'un dia per l'latre). Això ens porta a que hi ha una data de caducitat de la possible convocatòria de la consulta i, alhora, un termini màxim pel pla B (D en aquest cas com vam veure) tenint en compte que l’anterior hauria fracassat (recordeu que al cap de pocs dies de tenir el no oficial a la martingala fiscal ja va convocar eleccions). És a dir, abans de dos mesos del 9N ja sabrem si hi ha consulta o no. Com que presumiblement no n’hi haurà, caldrà convocar eleccions perquè la via estarà morta i esgotada com quan es va esgotar la via de la martingala fiscal.

diumenge, 2 de març de 2014

La #DUI s'albira (1)

Potser el títol és una mica contundent tenint en compte que som on som… El títol caldria alguns matisos que ferien que no fos un títol, de manera que seria quelcom semblant a “vàrem començar a obrir els ulls, sembla que ja els tenim oberts i és a partir d’ara, quan sembla que hem tocat fons i ja no ens poden maltractar massa més, que hi comencem a veure clar”. Com comprendreu, no és un títol massa títol…

El fet és que la cosa es posa interessant. Fa uns dies el President Mas ens anunciava que si la consulta no es podia dur a terme, hauria de convocar eleccions anticipades i plebiscitàries. No és el que vol -Déu lo guard!- però, si no hi ha cap més remei… És el que vàrem veure en la darrera entrada de #TotsAmbElPresidentMas o no, i el pa amb tomàquet. Resumint, públicament no és que hagi (conjuntament amb CiU) apostat per la DUI des del primer dia, sinó que sempre que ha pogut ha evitat parlar d’un pas més enllà. Primer, el camí s’acabava amb un estatut(et), llavors el camí s’acabava amb una martingala fiscal… fins fa quatre dies on assegurava que ni eleccions, ni DUI, ni res per l’estil. Això sí, mai, s’ha deixat de dir que votaríem el 9N. Personalment, ja ho he dit en altres ocasions i puc estar molt equivocat però, marqueu-vos el 9N amb vermell per anar a votar. El darrer a fer declaracions ha estat el secretari d’organització de CDC, Josep Rull, on sembla que afirma que “sembla poc probable fer el referèndum, perquè el Govern espanyol es nega d'una manera constant”.

dimarts, 25 de febrer de 2014

Barça, Barça, Barça

Fa temps que no els segueixo i romanc igual de tranquil però, hi ha coses que no em passen per alt. L’entrada no és fruit de la passada jornada on el Barça va perdre el lideratge, sinó fruit de l’atac i linxament sistemàtic que rep el més que un club. Val a dir que no he seguit al detall tot el procés però, em sembla que ni cal, ni tampoc cal ser massa llest per veure-ho…

El fet s’explica a través de dues premisses. “més que un club” i “el futbol és l’opi del poble”; frase un xic modificada de la que va afirmar Karl Marx al segle XIX (“la religió és l’opi de poble”). Els espanyols ho tenen clar. Per atacar Catalunya, llengua i Barça. Els abusos legals -que no morals- que portem patint des de fa anys, cal sumar-los-hi ara els atacs a la llengua i al Barça. Podem continuar queixant-nos (especialment amb temes de diners o llengua), o actuar.

divendres, 21 de febrer de 2014

#TotsAmbElPresidentMas, o no, i el pa amb tomàquet

Aquesta setmana va passar -políticament parlant- una cosa força interessant. No estic parlant de l’agència tributaria catalana a la que, ho sento o no, no li he prestat massa atenció, sinó a les declaracions que vaig llegir del vicesecretari de coordinació institucional de CiU, Lluís Corominas. El titular era: “CDC preveu una DUI després d'unes plebiscitàries amb majoria independentista” i, llavors, un breu on apuntava “Lluís Corominas deixa clar que aquesta declaració unilateral no ha de produir-se si no s'ha passat abans per les urnes”. Sort que el meu estat d’humor segueix inalterable des que va començar l’any i m’ho prenc amb molta filosofia…

Però el que vull no és comentar la notícia sinó fer ús d’una metàfora/analogia que trobo fantàstica per explicar el suposat lideratge polític del president Mas que jo sempre he negat i continuaré negant mentre no es demostri el contrari. I, perquè estic animat, intentaré fins i tot il·lustrar l’entrada.

diumenge, 16 de febrer de 2014

Signa un vot per la #independència (2)

Llegits els comentaris que ha suscitat la primera part de l’entrada “Signa un vot per la #independència”, d’alguna manera em veig empès i motivat per escriure’n una segona per poder matisar, puntualitzar, explicar-me millor.

Sóc conscient que em puc explicar malament; malgrat escrigui regularment, no sóc de lletres. M’esforço per fer-ho cada dia millor però, molts vegades no trobo les paraules per fer palès el meu pensament, opinió i reflexió. Perquè, en definitiva, el que expresso generalment són opinions i, no generalment sinó que m’atreviria a dir que sempre, són fruit de llargues reflexions. No escric tot el que penso però, sí que penso tot el que escric. No em retracto del que vaig escriure en aquesta entrada; senzillament i la conclusió és que, personalment, no crec que sigui la manera. Tampoc és una marraneria de les meves i un rampell, senzillament una opinió.

divendres, 14 de febrer de 2014

Signa un vot per la #independència

Seguint amb el bon humor del 2014 i sense deixar que aquestes històries em distreguin massa, us explicaré una història. Des que l’ANC va començar aquesta campanya (del tot respectable i admirable), que sempre que veig un punt de recollida, hi passo per davant. No sé si és perquè generalment no faig cara de bons amics (ho estic intentant resoldre) mai no em diuen res. Diumenge, però, va ser la meva. Vaig anar a mercat. Allí, un jove simpàtic em mira i es dirigeix a mi dient-me “que ja ha signat?”. Visca! penso… a veure què ens expliquen…

Jo, que no he signat, ni a data d’avui penso fer-ho tampoc, li dic que no. Que més aviat discrepo del que fan perquè no ho entenc. Li pregunto a veure què és… potser ho tinc mal entès jo… A veure si és que estant muntant un sistema paral·lel a la democràcia o què és… Més que tot, perquè com que segons els darrers CEOs la gent està tant decebuda de la política (cosa que confonen amb polítics…), que no fos que estiguessin muntant una sistema alternatiu i jo no me n’hagués adonat… El noi, se sorprèn… em diu que no, que no estan muntant un sistema alternatiu. Ho celebro! Perquè, ja m’explicareu com pot ser de democràtic un sistema que no tenen cens, de manera que només hi participa 1) els que estan informats i 2) els que clarament hi estan a favor. Per tant -sort- no estan suplint el sistema democràtic actual.

divendres, 7 de febrer de 2014

Estem encallats

La meva primera entrada de l’any arriba força tard. Ho reconec… La cosa va a menys. Fa un parell d’anys, vaig tancar-lo amb 135 entrades, el passat amb 56 i aquest em penso que seran fins i tot menys. Els motius ja els he exposat en moltes ocasions; el principal és que la majoria de coses que escric són referents a política i, si d’alguna cosa m’he consciencia’t el 2013, ha sigut a posar en pràctica en que havia après molts anys enrere. Només un mateix val la pena.

No em malinterpreteu… No he baixat la meva humil dosi de generositat i altruisme. He explicat en moltes ocasions que no cal - no s’ha- de confondre catalans amb Catalunya; com tampoc política amb polítics. Catalunya, em mereix tot el meu respecte i no en puc parlar malament; com tampoc puc fer-ho de la política. Ambdues coses m’apassionen. Altra cosa són els catalans i els polítics que essent el màxim de respectuós diria coses mal sonants. I, francament, ni vull ni cal. Cadascú és com és; jo el primer.