divendres, 7 de febrer de 2014

Estem encallats

La meva primera entrada de l’any arriba força tard. Ho reconec… La cosa va a menys. Fa un parell d’anys, vaig tancar-lo amb 135 entrades, el passat amb 56 i aquest em penso que seran fins i tot menys. Els motius ja els he exposat en moltes ocasions; el principal és que la majoria de coses que escric són referents a política i, si d’alguna cosa m’he consciencia’t el 2013, ha sigut a posar en pràctica en que havia après molts anys enrere. Només un mateix val la pena.

No em malinterpreteu… No he baixat la meva humil dosi de generositat i altruisme. He explicat en moltes ocasions que no cal - no s’ha- de confondre catalans amb Catalunya; com tampoc política amb polítics. Catalunya, em mereix tot el meu respecte i no en puc parlar malament; com tampoc puc fer-ho de la política. Ambdues coses m’apassionen. Altra cosa són els catalans i els polítics que essent el màxim de respectuós diria coses mal sonants. I, francament, ni vull ni cal. Cadascú és com és; jo el primer.

Anem a pams a veure si em sé explicar. He llegit/sentit -sense massa interès sigui dit de passada- alguns dels darrers esdeveniments. En primer lloc, quan la majoria comença a veure que tot això s’acabarà amb unes eleccions i una Declaració Unilateral d’Independència (DUI). Molt bé… Ho explicava a l’entrada de la via del referèndum pel gener del 2012. Cal que torni a escriure sobre el tema? Jo crec que no. També hem pogut llegir/sentir darrerament com els ajuntaments no cedirien el padró per fer la consulta. Bé… celebro que ho comencin a veure. Tampoc cal tornar-hi a incidir després de dedicar un parell d’entrades en com desmuntar la consulta (aquí la segona part de com desmuntar la consulta). Sé que corro el risc de ser malinterpretat però, m’és igual.

També hem pogut sentir i/o llegir darrerament com la majoria de dirigents europeus diuen que això és un afer intern d’Espanya; també ho he apuntat en alguna ocasió i no hi tornaré. Només, per recordar-ho, d’aquí la necessitat que això sigui un conflicte (en bon sentit de la paraula) internacional i no intern. Però noi… També, també… hem pogut tenir notícia que al Mas no li passarà res fins que no signi la convocatòria de la hipotètica consulta. No cal ser cap geni… “Les paraules se les endú el vent” i mentre no signi res, no hi ha delicte; com en algun moment havia apuntat. Hi hauria delicte si declarés la independència però, com que t’independenditzes…. ja no estàs sota la llei espanyola. Aquí hi ha gràcia, ha, ha, ha.

Bé, les paraules se les endú el vent… Altres coses que he sentit/llegit aquests dies que em fan creure que els únics que tenen clar el que s’ha de fer, són els que no tenen un pertinença nacional/sentimental amb Catalunya. Tres exemples. En primer lloc, el ministre Margallo a qui ja vaig enviar (metafòricament parlant) una carta pel setembre on li explicava que no ens poden fer fora d’Europa; El Sala i Martin l’altre dia va ser notícia per això… El fet és que el Margallo ho té clar: l’única opció és la DUI. En segon lloc, els de Súmate. Contestaven a no sé qui l’altre dia que ja estava tot parlat i que no hi havia res a pactar ni a parlar. Fantàstic… Uns que no són catalans d’origen i ho tenen clar. Finalment, els catalans… Ai! Els catalans, per culpa de la bena sentimental i per por a quedar malament… Hem de fer les coses bé, demanar permís sempre, queixar-nos contínuament… Fins i tot el conseller Homs proposava que votés tota Espanya…Que, si m’apures, segurament acabaríem abans gràcies a l’odi que ens estem generant… Deia, també el conseller, que el Montoro és una fàbrica d’independentistes. Sí, perquè si depengués de CiU o dels catalans… no sé pas on seríem. Agraïdíssim estic jo al PP i PSOE per la feina que estan fent! Des d’aquí, les meves més sinceres gràcies.

Total, algunes conclusions. Si el que volen és afartar la gent; en el meu cas ho estan aconseguint. Escolteu… Quan ho tingueu clar, m’aviseu (ho deia a l'agost del 2012)… Mentre, no vull perdre-hi el temps perquè mentre n’hi ha que ho tenim molt clar des que tenim ús de raó o no des que tenen ús de raó (Margallo, Súmate), els que han de fer passes cap a, s’entretenen a cada gra de sorra que troben pel camí. D’altra banda, si us plau, ja que nosaltres no insultem, no ho feu vosaltres. Dos exemples. Fa un temps sentíem al Llull a dir que Convergència faria campanya -agafeu-vos!- pel triple Sí. Amb dos *******! no dos no… tres! Bé, doncs fa poc han presentat la campanya del Sí, vull votar (n’hem perdut dos, ha, ha, ha). L’altre exemple és, novament, del conseller Homs. Ens deia que no sé què era insultar la intel·ligència dels catalans; i l’estatut(et), el pacte fiscal i això d’ara, no ho és? Va home va.

Doncs això, com he dit en altres ocasions que deia Plató, no deixaré de reflexionar sobre la política; altra cosa és que tingui temps i ganes d’escriure sobre el tema. En primer lloc, perquè no passa res de nou; en segon, perquè em sento estúpid repetint el mateix de sempre. L’entrada d’avui no la faig per dir “jo ja ho deia”, sinó per dir “estic fart de donar voltes sempre sobre el mateix”. És important que això quedi clar; malgrat segurament alguns entendran les reflexions com una pedanteria. 

Així doncs, insisteixo amb el que vaig dir la darrera entrada on us desitjava unes bones festes: “Oblideu-vos d’independències, polítics i altres passatemps. No n’hi ha cap altre millor que el fer coses per sentir-se millor, ja sigui compartint, escoltant, ajudant o amarant-se de la valentia, optimisme, vitalitat, pau, tranquil·litat, actitud i felicitat que desprenen alguns somriures”. És per això que he tardat tant a escriure! ;-)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada