diumenge, 16 de febrer de 2014

Signa un vot per la #independència (2)

Llegits els comentaris que ha suscitat la primera part de l’entrada “Signa un vot per la #independència”, d’alguna manera em veig empès i motivat per escriure’n una segona per poder matisar, puntualitzar, explicar-me millor.

Sóc conscient que em puc explicar malament; malgrat escrigui regularment, no sóc de lletres. M’esforço per fer-ho cada dia millor però, molts vegades no trobo les paraules per fer palès el meu pensament, opinió i reflexió. Perquè, en definitiva, el que expresso generalment són opinions i, no generalment sinó que m’atreviria a dir que sempre, són fruit de llargues reflexions. No escric tot el que penso però, sí que penso tot el que escric. No em retracto del que vaig escriure en aquesta entrada; senzillament i la conclusió és que, personalment, no crec que sigui la manera. Tampoc és una marraneria de les meves i un rampell, senzillament una opinió.

De la manera que jo entenc les opinions, intento argumentar els motius pels quals les tinc. És a dir, si opinió x, és per algunes raons. Aquestes raons, intento que siguin el més racionals possibles. Tanmateix, sóc perfectament que en totes les decisions hi ha un comportament emocional important. Amb això vull dir que una opinió és una opinió. No és un fet, no és un dogma, no és una manera de fer… és, una opinió. Per Navarro opina d’una manera i explica els motius pels quals opina així. Particularment, com no podria ser d’altra manera, respecto la seva opinió tot i que no la comparteixo.

A part de les opinions, hi ha els fets. Per exemple, puc opinar sobre el que em sembla el número 1 però independentment del que jo opini, l’1 no deixarà de ser un 1. A alguns, l’1 no els agradarà perquè veuran que és un número pobre, que és incapaç d’anar més enllà de la unitat. “Has guanyat només un euro!” o “el nom “Hug” només té una vocal”. I quina culpa en té l’1 com a ens? Cap ni un oi…

Per tant, recapitulant i recordant el que vaig escriure, la campanya de l’ANC em sembla lloable, admirable i per felicitar-los. Això no treu però, que discrepi de la manera de fer les coses. No sóc jo qui marca les pautes de la democràcia. En la democràcia (entre altres coses… no pretenc ser purista) hi ha unes eleccions, hi ha un cens i hi ha un suport institucional. Tot plegat fa que els que tinguin edat i estatus legal per votar puguin mostrar la seva conformitat i suport en els programes electorals que es presenten lliurement en unes eleccions. Aquesta campanya -insisteixo que del tot legítima, respectable i admirable- no té un cens, no té un suport institucional i no hi participa ni hi pot participar tothom. Ni jo m’invento la manera que s’ha de participar la democràcia, ni jo m’invento que no hi ha cens, ni suport ni la resta. Això, són fets. Poden agradar més o menys com el número 1 però, és així.

Vist així, algunes reflexions al respecte que ja vaig apuntar o insinuar. “és una campanya adreçada a incentivar els ciutadans de Catalunya...”. Què passa amb els catalans que viuen a fora de Catalunya? És democràtic excloure’ls? Per què serveix? (prenc nota de la web de l’ANC): “Permet que qualsevol persona natural o jurídica, prescindint de la seva nacionalitat, individualment o col·lectivament, es pot adreçar davant qualsevol institució pública, administració o autoritat, per fer peticions sobre qualsevol assumpte o matèria que puguin afectar exclusivament el peticionari o siguin d’interès col·lectiu o general”. Molt bé, si demà un col·lectiu pro espanyolista es proposa motivar una campanya amb tot de persones naturals o jurídiques, prescindint de la seva nacionalitat”, què pensaran els independentistes? Seria just o democràtic que, per exemple, el futur de Catalunya el decidissin gent de fora de Catalunya? És el que està passant ara i és el que volem canviar, no? Més coses: “Poden signar-la els ciutadans majors de 16 anys i també els estrangers”. Em desperta la mateixa reflexió que l’anterior. Finalment, si jo no fos un independentista, com mostro el meu no suport? Puc signar per un no? És a dir, es pot assegurar que l’escrutini serà d’un 100% a favor del sí, 0 del no, 0 nuls i 0 Abstencions. Concloent, estant demanant que el Parlament declari la independència de Catalunya, abans de l’11 de setembre d’aquest any (independentment de com estigui les infraestructures d’estat) amb el suport de tot un col·lectiu molt respectable que no ha tingut cap mena de suport electoral i que ha votat tuti quanti que li ha donat la gana; inclosos menors de 16 anys i estrangera (que no hi tinc res en contra dels estrangers) i exclosos els catalans que viuen fora. Tot plegat és democràtic i em sembla bé? Crec que ha quedat clar. Que a la gent li sembla bé i hi dóna suport? Res a dir. No compartim opinió i totes són igualment respectables si s’expressen adequadament.

El que vinc a dir en tot això també és que hem d’aprendre a fer les coses com les fan els països normals. Les vies, les manifestacions, estelades… tot, és molt lloable i molt respectable però no veureu cap país del nord d’Europa fent-ho; i, a mi, personalment, no m’hi trobareu. Els països normals, no fan política fora de la política. Tenen un cultura política i democràtica més consolidades que la catalana i són capaços de donar suport a programes electorals i partits polítics en funció dels interessos. Aquí, sembla que per sort està canviat.

Crec que no ens podem acostumar a fer les coses amb actes de força cívica; insisteixo amb cívica. És perillós. És perillós perquè avui els independentistes són majoria però, com us deia, si aquesta iniciativa ens sembla del tot democràtica, com negaríem una de contrària? Ens pot sortir el tret per la culata. També és perillós perquè, d’alguna manera, prescindim de la política; les coses de pa sucat amb oli que les decideixin els parlamentaris elegits en eleccions i les coses importants, ens les fem venir bé excloent els que no ens interessa? Altra cosa molt diferent és que els nostres polítics tinguin la vergonya de fer una llei electoral i els referèndums siguin la cosa més natural de món. Jo, ho sento, humilment, discrepo d’aquesta forma. Jo crec en una altra forma de fer política i de democràcia. Sóc un romàntic. Em puc equivocar? Evidentment; és només una opinió.

Finalment per tancar amb el tema. La seriositat. Llegeixo avui que “L'ANC demana als partits que s'emparin al Parlament europeu si el govern espanyol veta la consulta”. La campanya de signa un vot demana que si el govern espanyol no permet, impedeix o dilata la consulta ... es declari la consulta. Entenc que són dues coses complementàries però recordo l’ANC apostant per estats, llavors consultes, llavors DUI, llavors estats independents, llavors signar vots i finalment empara al Parlament europeu. Pretenen que tinguem la independència l’11 de setembre d’aquest any però no sembra que ni ells mateixos tinguin un full de ruta clar… Com també és important que la gent que va a la caça de les signatures, pugui explicar tota la iniciativa. No puc generalitzar amb el jove simpàtic que em vaig trobar i reconec que anava a contraposar arguments però, la independència de Catalunya és alguna cosa més que tot això. Vaja, jo ho entenc així. Altra cosa que els aconsellaria és que es posin en política per la via establerta. En comptes de demanar tant als altres, que entrin al ring i que la societat catalana demostri el seu suport. Així de senzill. Que recullin el 0.1% de signatures per poder entrar al Parlament i redactin un bon programa electoral on quedi recollida la DUI. Suport, entenc que els en sobre. Els partits que estan pel Dret a Decidir se’l miren afectuosament; l’AMI també els pica l’ullet i tenen al darrera una infraestructura a nivell nacional realment espectacular. Amb el suport de partits, AMI (crec que més d’un 60% del municipis de Catalunya hi estan adscrits) i la majoria de gent, no haurien de tenir cap problema per guanyar unes eleccions i crear un govern de concentració i transició. Ves si n’és de fàcil.

De ben segur que em deixo coses però bé...

PD: tot això, no treu que entengui que la gent ho necessiti. Jo no però, entenc que molta gent sí. Malgrat tot, tampoc treu que els reflexionem un punt més enllà puguem dir-ho. Sóc conscient que potser m’avanço a un debat post independència. Avui en dia sembla que no es pot criticar per res el procés sobiranista. Com tampoc es podia aixecar la veu fa 10 anys parlant d’independentisme. Doncs discrepo. Fa deu anys alguns ja anàvem amb la bandera de l’independentisme i si avui som on som, és perquè –no jo, evidentment- sinó molts no vàrem callar. Doncs avui, quan reflexiono un punt més enllà, també crec que ho hagi de dir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada