divendres, 21 de febrer de 2014

#TotsAmbElPresidentMas, o no, i el pa amb tomàquet

Aquesta setmana va passar -políticament parlant- una cosa força interessant. No estic parlant de l’agència tributaria catalana a la que, ho sento o no, no li he prestat massa atenció, sinó a les declaracions que vaig llegir del vicesecretari de coordinació institucional de CiU, Lluís Corominas. El titular era: “CDC preveu una DUI després d'unes plebiscitàries amb majoria independentista” i, llavors, un breu on apuntava “Lluís Corominas deixa clar que aquesta declaració unilateral no ha de produir-se si no s'ha passat abans per les urnes”. Sort que el meu estat d’humor segueix inalterable des que va començar l’any i m’ho prenc amb molta filosofia…

Però el que vull no és comentar la notícia sinó fer ús d’una metàfora/analogia que trobo fantàstica per explicar el suposat lideratge polític del president Mas que jo sempre he negat i continuaré negant mentre no es demostri el contrari. I, perquè estic animat, intentaré fins i tot il·lustrar l’entrada.

Imagineu que sou un cuiner i que us proposeu, per sopar, fer un plat tan típic català com pot ser el pa amb tomàquet. Plat senzill; ens farà falta pa, tomàquet, oli verge extra i una xic de sal. Però, ep! tomàquet, tomàquet, tomàquet… de quin? tomàquet xerri? Tomàquet de cor de bou?, tomàquet madur o tomàquet de penjar? Difícil decisió. Us poseu a cercar per Internet i trobeu que el millor és fer-ho amb tomàquet de penjar. Problema… a casa no en teniu… Així que decidiu anar a buscar-lo a casa d’un veí.

Imagineu que teniu 4 veïns i que sabeu perfectament quin tipus de tomàquet consumeix cadascun. Per tant, tens dues informacions que, ja els agradaria a molts tenir-la: que el pa amb tomàquet es fa amb tomàquet de penjar i que el veí A té xerri, el B té cor de bou, el C madur i el D de penjar. Surts de casa a la cerca del tomàquet:
En primer lloc, tot i tenir aquesta informació, decideixes anar a la casa del veí A que et queda més a prop. Et trobes gent pel carrer que et diu que el pa amb tomàquet es fa amb tomàquet de penjar però, tu, no en vols sentir a parlar; et negues rotundament a anar a la casa del veí D perquè queda més lluny. A més, mentre el veí A no et digui el contrari, ni tan sols et planteges la remota possibilitat del tomàquet de penjar del veí D.

Arribes a la casa del veí A. Observes que la porta és molta petita… No envà, convençut que el món està equivocat, demanes tomàquet xerri per fer pa amb tomàquet… El veí et diu que té tomàquet xerri però que no és per fer pa amb tomàquet! Que si vol una cosa més normaleta i fàcil, et pot donar xerri però no es gens escaient. Tu, agraeixes el gest però prefereixes seguir provant. Així doncs, tot i continuar sabent i tenint clar que el tomàquet de penjar el té el veí D i és el necessari per un gran pa amb tomàquet, continues pel veí B que saps que no et resoldrà el problema. El B, et diu el mateix que l’A. Grrrrrrrrrrrrr!!!!!!!!!!!!!

Només et queden dues portes per picar! S’esgoten les possibilitats i les opcions per escollir. Estem de mala sort! Tot i saber que la matèria primera bona la té el veí D, tossut de ni contemplar la possibilitat d’anar-hi. Continues pel veí C. Aquest, com la resta et diu que ell té tomàquet madur que es pot utilitzar per fer el pa amb tomàquet però que els de penjar són infinitament millor perquè són més tous i tenen més per sucar. Tu… com si sentissis ploure. Agraeixes al veí C i t’emportes tomàquet madur cap a casa.

Arribes a casa tot cofoi d’haver aconseguit tomàquet madur per fer l’apreciat pa amb tomàquet que et canviarà la vida. Comences a sucar el pa amb el tomàquet madur i, t’adones que el tomàquet madur… no és tan madur i no va gens bé per sucar. T’adones que en necessitaràs un quilo per sucar una llesca i, tot i així, no creus pas que vagi bé; vaja, tot problemes! Total, sense haver-ho previst ni potser volgut, només et queda un lloc per anar… Sí, la casa del veí D; la casa on hi ha tomàquet de penjar; no tens cap altra opció! Hi vas tot xino-xano i en arribar-hi t’adones que té una porta majestuosa i et confirma que sí, que el tomàquet que s’utilitza per fer pa amb tomàquet és el de penjar. Fi de la història. Ara, la reflexió.
Valoreu les següents actituds i relacioneu-la amb lideratge, visió i emprenedoria:
  • Estàs convençut que el tomàquet vàlid és el de penjar des de bon principi; en fas pedagogia i vas directament a buscar-lo al veí D.
  • Estàs convençut que el tomàquet vàlid és el de penjar de de bon principi però, com que saps que molta gent no ho veu així, tot i tenir clar l’horitzó del veí D i que hi acabaràs peti qui peti perquè ets un home amb conviccions fortes, vas veí per veí sense perdre temps per demostrar que el tomàquet bo és el de penjar.
  • Estàs convençut que el tomàquet xerri és l’única opció i no en contemples cap altra. Estàs convençut que el tomàquet de cor de bou és l’única opció i no en contemples cap altra… així, successivament, fins que ja no et queden cap altres opcions que el tomàquet de penjar. Diguem que el tomàquet de penjar t’escull a tu, més que tu a ell.
Ara, us demano un pas més enllà. Penseu que el cuiner és el president Mas o CiU i que els tomàquets són estatut(et), pacte fiscal, consulta i DUI:
Doncs aquesta setmana hem pogut llegir que CDC preveu una DUI després d’unes eleccions plebiscitàries. Ho celebro, de veritat que ho celebro. Calia esperar 9 anys des de l’estatut(et) per veure-ho? Jo crec que no. També hauria sigut molt diferent si el 2005 ja haguessin apostat per la DUI com alguns defensàvem però haguessin explicat que -sense prendre el temps!- trucarien totes les portes tot i que l’objectiu final era la DUI.

No ha estat així. La DUI, sempre com a última instància; l’última opció. Només, quan no quedaven més portes per trucar i anar, es plantegen públicament l’opció DUI. Insisteixo, ho celebro… Jo ho he tingut sempre clar, inclosa que la via del referèndum no era la bona. Això no treu però, que lideratge i emprenedoria…. poca per no dir nul·la; realment m’és força igual però, no volia perdre l’oportunitat d’explicar la metàfora. Com el que volia fer el pa amb tomàquet, qualificar-lo de visionari o gran xef per acabar fent el pa amb tomàquet com calia després de no voler agafar el tomàquet de penjat fins que no li quedava res més… senzillament és insultant i erroni. I més encara quan escoltes o llegeixes altres titulars de l’estil: “Mas demana ...”; sempre demana, sempre. Doncs potser ha arribat l’hora d’oferir en comptes de demanar. Oferir unes eleccions i oferir un programa electoral amb la DUI; aleshores sí, #TotsAmbElPresidentMas.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada