dimarts, 5 de juliol de 2016

Alegria, que és Festa Major!

Permeteu-me avui rendir una mica d’homenatge al nostre Patró Sant Miquel dels Sants. Em sembla el dia encertat tenint en compte que el dia 5 de juliol celebrem la Festa Major de Vic. Tanmateix, Vic no sempre ha tingut a Sant Miquel dels Sants com a patró de la ciutat, sinó que d’antany ho foren Sant Pere fins el segle XVI i, seguidament, abans que l’actual Sant Miquel, ho foren els dos Sants Màrtirs Llucià i Marcià a qui una llegenda situa el seu desenllaç, precisament, a la Plaça dels Sants Màrtirs.

Tot plegat perquè em sembla important conèixer part del passat i tradició, independentment de les creences de cadascú. Sant Miquel, de nom Miquel Argemir i Mitjà, va néixer a Vic el 29 de setembre de 1591 i va morir a Valladolid, on encara reposen les seves despulles, a l’edat de 33 anys. Per concretar més, va néixer al Carrer que avui porta el seu nom i que abans s’anomenà de Sant Hipòlit fins que la celebració del tricentenari de la seva mort en va canviar el nom. Orfe de mare de ben menut, el seu pare fou notari i conseller en cap de la ciutat.

Ja de ben petit va sentir la crida i no faltava a les celebracions del dissabte a la parròquia de Santa Maria de la Rodona; tristament, avui desapareguda a causa de les reformes de la Catedral de Sant Pere que van obligar a enderrocar-la a finals del segle XVIII; el paviment que avui es veu davant de la Catedral, és el que palesa l’existència d’aquella vella bella església romànica.

Sense entrar en gaires detalls sobre la vida de Sant Miquel, dir que ja de ben petit, feia dejunis per tal de repartir els seus aliments als pobres o fins i tot vestia cilicis. Seguint amb aquesta actitud, Sant Miquel dormia en un jaç fet de sarments i tenia una pedra com a coixí. Als 11 anys, com que a Vic no tenia oportunitat de desenvolupar la seva vocació, se n’anà a Barcelona i va acabar entrant als Trinitaris calçats on de seguida la seva carrera es va precipitar i va ingressar al convent de la Trinitat de Saragossa on va fer el trànsit als Trinitaris descalços. Després de diverses ciutats i fins un ministeri, morí a Valladolid.

I tot plegat em porta a la reflexió de, a banda de a la Festa Major, on més tenim present i recordat el nostre Patró? Doncs on avui hi ha l’Orfeó es fundà el convent dels Trinitaris el segle XVII en honor seu si no m’erro. També a la Plaça del Canonge Collell hi trobem un mosaic i, als afores de Vic, al costat del Col•legi Guillem de Montrodon, en un estat lamentable des de fa molts anys, s’hi troba Sant Miquel Xic, on es diu que se situava l’hort del seu pare i on es va produir un dels seus miracles.

N’hi ha més. I és que el quadre que presidia la celebració de la seva beatificació a la basílica Vaticana, avui resta a la Catedral. Malauradament, no podem dir el mateix del que presidia en la seva canonització, que, malgrat també va venir a parar a Vic, la Guerra Civil Espanyola es va endur per davant. I, finalment, la seva casa natal que és del tot aconsellable visitar mentre estigui dempeus i on es guarden relíquies que van des del seu vestit de bateig, fins a la creu de cilici armada; passant per la pedra que li feia de coixí. També mentre es pugui i es desitgi, els pares poden recuperar l’antiga tradició de quan un menut començava a caminar, acompanyar-lo a la capella de la seva casa natal per tal que faci els seus primers passos sobre la tarima del seu altar.

Malauradament però, igual que l’estat de la capella de Sant Miquel Xic, l’estat de la casa no és bona i, fins i tot m’atreviria a dir que perilla; sort n’hi ha de les monges que en tenen cura però hi ha dependències de la casa que, senzillament, poden caure en qualsevol moment. I és en aquest moment que em ve el cap la Rodona, el Pont Gòtic mutilat de la Carretera de la Guixa, la torre mutilada del Portalet, la descoberta del Temple Romà gràcies a l’enderroc d’una fortalesa del segle XI... o les ruïnes del segle XVIII que no mereixen ni tant sols ser ubicades a la Plaça Gaudí, o els fanals d’aquest últim... i les mateixes Adobaries... Ens podem permetre aquest luxe? Ens podem permetre abandonar el nostre patrimoni?

És fantàstic i em congratulo que amb pocs anys, Vic hagi sabut recuperar l’ànima de la Festa Major i les seves tradicions. Per això, alegria, que és Festa Major! Però potser també és dia per recordar que no hem de descuidar el nostre patrimoni, començant pel que fa referència al Patró de la nostra ciutat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada